dimarts, 27 de novembre del 2007

Pendre decisions


Per no quedar-me a casa avorrida com una ostra pel meu aniversari vaig decidir anar a visitar a una amiga que viu a l'estranger, amb  el meu xicot. 
Havien de ser tres dies de relax, disfrutar d'una ciutat que ja coneixiem, desconectar... Jo volia fugir de l'avorriment, del sentiment de buidesa que té la meva vida... Innocent de mi vaig pensar que ho podia deixar tot a casa, com qui es treu la roba... i tots aquests sentiments es van tornar més forts dintre meu, i van fer que literalment em sentís com una merda, que la ràbia que hi ha dins meu volgués sortir... i no sé d'on bé aquesta ràbia. 
No sé què em passa en aquests moments, perquè necessito barallar-me, trencar alguna cosa... Necessitaria estar sola a la muntanya  i poder cridar, sentir el meu eco... 
Per sort n'hi ha que tenen paciència, i aguanten els meus canvis d'humor, les meves necessitats contradictòries... 

Enlloc d'aprofitar el temps, visitar museus, el que vam fer va ser xerrar als museus de com em sento, de com seguir endavant. 
Perquè l'única cosa que sé és que no puc continuar així, i necessito ajuda; necessito parlar amb algú aliè a tot plegat, imparcial i professional que em pugui dir si és normal el que em passa... 

I avui finalment he trucat. No ha sigut fàcil, i m'ha sortit una veu plorosa. Quan m'ha preguntat si era urgent li he dit que no, però quan m'ha fet triar entre els dies en què jo estic disponible m'he delatat, i dijous ja tinc hora. 

Ja ho he fet, per fi m'he decidit a demanar ajuda, a canviar alguna cosa de la meva vida. 

dissabte, 24 de novembre del 2007

Tornar a començar

Jo ja en tinc un altre de blog, però vaig caure en l'error d'esbombar-ho a tort i a dret entre familiars i amics, que encara que no comentin res, sé que em llegeixen.

Necessito tornar a començar, tenir un lloc on poder escriure, desfogar-me, però espero que tot el que escrigui no sigui negatiu, tot i que en aquests moments no estigui passant un dels millors períodes  de la meva vida... 

Períodes... aquest període ja dura un parell d'anys, tot i que fins ara no me n'hagués adonat!!! Com sempre vaig intentar fugir de la realitat... però sembla que el meu cervell està cansat d'aquest joc, i em vaig derrumbar, com em passa cada un parell de mesos... i puc dir que tot i estar en una ciutat fantàstica vaig passar el pitjor aniversari de la meva vida... plorant als museus, muntant numerets pel carrer.... 

Déu meu, quina vergonya ara que hi penso!! 

I aquesta vegada no puc continuar igual, haig de fer alguna cosa per intentar canviar aquesta sensació de soledat, d'estar perduda i no saber què vull fer amb la meva vida. No puc deixar passar el temps pensant que les coses canviaran per si soles, tot i que ara em senti millor. 

Perquè això és el que em passa, que després de la tempesta arriba la calma, i llavors intento autoconvencem que estic millor... però no és veritat