dimecres, 29 d’octubre del 2008

barrinant!

Fa un temps vaig llegir un article sobre "estar cremat a la feina", i de fet l'article l'enfocaven des d'un altre punt de vista: Ets massa bo per la teva feina?

No és que ara el meu ego estigui pels núvols, però si que és veritat que un pot estar cremat, cansat després de treballar 12h simplement pel fet QUE NO HI HAGI FEINA!!! I és que estar sentat la major part del dia, llegint un llibre i veient passar les hores lentament, no fa que un estigui motivat per anar a treballar!!

I aquest és precisament el meu cas... Si que hi ha dies en què hi ha feina, en què no pares, però diguem que no és gaire sovint.. i llavors em plantejo canviar de feina. Em plantejo si sóc capaç de no apalancar-me i quedar-me amb les meves vacances al nadal i a l'estiu, amb el gimnàs després de treballar, la sauna i les termes... i sobretot si parlo prou bé l'idioma!!

Ho he comentat amb algun company de feina, jove com jo, motivat, i m'ha dit que creu que és el millor que puc fer, i que per l'idioma no em preocupi!!!!! I de fet he vist que en els cursos que he fet que entenc l'idioma en un 85%-90%!

Estic insegura de si ho podré fer! I llavors penso en el que he fet durant els últims tres anys: 2 països nous, 2 idiomes, buscar feina 2 vegades... 

Això si, penso buscar alguna cosa per millorar, perquè sempre hi pot haver alguna cosa pitjor!!!! Per tant penso buscar amb calma!!!
I vosaltres, esteu contents amb la vostra feina?

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Què ens ensenyen a la universitat?

Finalment he començat un dels famosos cursos que fa tant de teps ( o almenys em sembla una eternitat) vaig dir que faria; el curs d'ECG (electrocardiograma), i m'he adonat de lo poc que ens van ensenyar a la universitat. I això que teòricament on vaig estudiar hi ha un bon nivell!!!! Collons quin nivell!! 
Està clar que com en moltes professions un acaba aprenent més en el dia a dia, quan un ha d'afrontar les dificultats, però una bona base també hi ha de ser. 
I jo que em pensava que la tenia!!! Perquè sóc molt incrèdula, i em  pensava que seria suficient la informació que em van exigir saber a la Uni! I diguem que només serveix per anar tirant, per fer el mínim, per acabar depenent sempre del Sr. Doctor!!

Perquè a mi el que em van ensenyar va ser a escriure un electrocardiograma, i a posar-lo dins la història clínica, i de mirar-se'l ja se n'encarregarà el metge! I tot i que les infermeres no estem autoritzades per a diagnosticar, una si que es queda més tranquil.la si en sap una mica més del tema, i per exemple saber quan és urgent avisar al metge, quan és que el pacient ha tingut un atac de cor i així poder donar l'alarma!

I és que el saber no ocupa lloc! I jo tampoc no em puc quedar creuada de braços sempre esperant a que els altres et diguin què has de fer, com si no forméssis part de l'equip . 
I el que com sempre m'ha decepcionat més és veure com altra gent ténen una millor formació que jo, i que altres companyes austríaques que treballen amb mi.

Per tant el problema no només es troba a Catalunya o a Espanya, sinó que a Europa. I evidentment també depèn molt del lloc de treball, de què és el que t'egixeixen. 

Per sort al final del curs no hi ha cap examen, i només comentem exercicis conjuntament. El professor també ens va fer saber els seus objectius del curs: que cadascú aprengui alguna cosa, o sigui que millori /adquireixi nous coneixaments. 

Això puc dir que ja ho he complert, i a més a més m'hi penso esforçar molt!!!!!

divendres, 3 d’octubre del 2008

Objectius realistes

A vegades penso que el que fa que estigui descontenta amb mi mateixa és el fet de ser massa autoexigent i de voler fer masses coses!!!! 
Hi ha dies en què tinc festa i vull: anar al gimnàs, anar a comprar, cuinar, netejar, planxar, descansar... 

I he vist que si em proposo petits objectius els assoleixo, i llavors penso que també puc fer això altre... i així puc assolir aquests objectius més realistes. 

Ara mateix m'estic plantejant apuntar-me a ioga o a pilates, quan ja sé que no tinc uns horaris fixes, i per tant no sé si hi podré anar sempre. 
A mi és que a vegades m'agovia això de tenir uns dies fixes a la setmana ocupats. Perquè a mi m'agrada decidir coses espontàniament: marxem aquesta setmana tres dies??? Ja sé que un curs així no és que lligui molt... 

dimecres, 1 d’octubre del 2008

I no deixem el tema...


Que si despedida de solters... que si més casaments... I és que en les últimes setmanes he estat molt desapareguda per diverses raons: una despedida de solters i dos casaments, apart de tornar a l'emocionant vida laboral... I tot i que no paro, no és que estigui molt motivada per escriure coses al blog! 
Serà perquè no estic tant malament??

Recordo l'últim casament al que vaig anar l'any passat... uff!! Que malament que ho vaig passar!
No sé si heu tingut mai la sensació que tot i estar en una celebració, envoltats de gent, amb música agradable, retrobaments després de molt de temps, converses interminables... vosaltres esteu quiets, i a la resta de la sala tot és vida, alegria, i no pots connectar amb la gent, tot i que voldries, i de cop i volta et sents molt trist, i tens ganes de plorar, marxar i anar a un lloc on et sentis segur, un lloc que coneixes! 
Però saps que no pots marxar, tots ja t'han vist, i no vols muntar un número, per tant intentes resistir, controlar les emocions ... i és llavors quan perds totalment el control... marxes, tornes, et baralles amb al teva parella....
I tothom sap que no estàs bé. I això és l'últim que volies que sapiguessin. O és potser precisament el que vols i el teu subconscient et traiciona??? 
Seria la pèrdua d'autocontrol com un mecanisme per demanar ajuda als altres??? (Pels que no sabem demanar ajuda directament!!)

Per sort en aquests dos casaments vaig disfrutar, de veritat.