diumenge, 16 de desembre del 2007

dèbil però lluitant!

Per fi és diumenge, i aquesta setmna boja arriba a la seva fi.. si, ja ho sé que la majoria de la gent està trista perquè és diumenge i haurà de treballar, però com que jo vaig al revés del món estic contenta, perquè demà tinc festa, i perquè cada vegada s'acosta més el dia 21, dia en què deixaré de treballar... 

I encara no sé què faré el pròxim cap de setmana, perquè teòricament nirem a casa els "sogres"... però com ja se sap, bé vosaltres potser no que no ho sabeu, quan hi ha alguna cosa programada a mi m'agafa una de les meves crisis, i no hi vull anar. 
Per tant s'espera un moment crític entre divendres i dissabte, perquè estaré cansada, perquè dijous treballo de nits, i divendres a les 12h tinc hora al metge, i a la tarda, si, a la tarda, a les 18h tinc un sopar amb els companys de feina. Per tant estaré cansada, i em farà mandra fer la maleta amb presses, i haig de pensar què em vull emportar a Catalunya... 
I sé que aquesta serà la meva excusa, que em farà explotar... I es veu que no ho puc evitar, o si més no això és el que em va dir el psicòleg. 

Doncs estem arreglats!!! Quines esperançes que em dóna!!! Espero que en les pròximes sessions em doni alguns consells per afrontar aquestes situacions!!! 

Avui de moment estic contenta perquè aquesta nit hi ha tres possibles plans: 

1. Quedar-nos a casa. 
2. Anar al cine a veure Import / Export
3. Anar a veure una exposició sobre Berlín amb dos amics. 

No em trobo gaire bé, he fet el mandra tota la tarda i la casa està potes enlaire... Però com que sé que sempre em queixo que no fem mai res amb els seus amics, avui he decidit que no ens quedem a casa i que anem a veure aquesta exposició!!! No pot ser que no en tinguem ganes precisament quan algú ens proposa alguna cosa!!! 

divendres, 14 de desembre del 2007

Jo el parlo bé el castellà!!!

Avui he tornat a fer els 300 Km cap a la capital per parlar amb el psicòleg. Haig de dir que anar amb el tren ha servit perquè tornés a llegir, ja que des que visc fora de Catalunya, puc dir que llegeixo poc, suposo perquè llegir en un idioma estranger requereix molt més temps del normal...

Encara no us puc dir si en trec coses positives de les nostres converses... A vegades em posa nerviosa amb les seves preguntes, que no sé per on van, com per exemple: des que quan parlo castellà, si em sento còmode parlant en castellà... I li he preguntat si és que el parlava malament... i m'ha dit que les estructures de les frases no són correctes!!! 

Bueno !! Només em faltava això!! Fa poc ja vaig tenir un xoc quan vaig descobrir que podia veure pel.lícules i sèries de tv en anglès i que les entenia perfectament, però no només que era incapaç de parlar en anglès, sinó que parlava en alemany ben convençuda que ho feia en anglès!!! 
Per tant vaig pensar que hauria de canviar el meu CV i allò del bon nivell d'anglès, res de res...i ara hauré de treure també el castellà com a llengua materna i posar-lo com a idioma estranger??? 


casualitats

M'esperava a la sala d'espera, fins que van cridar el meu nom, mal pronunciat, però això no és cap novetat, de fet ja hi estic acostumada!!!

L'infermera o ajudant del radiòleg em fa entrar en una habitació diminuta, i em pregunta si mai m'han operat... parlem breument d'una operació que em van fer fa molts anys i que m'ha deixat una cicatriu considerable a la cuixa esquerra.... 

Llavors em diu que per la prova m'haig de treure les sabates i els pantalons... 
Tanca la porta. Sento una veu masculina a l'altra costat de la porta que diu: Inspiri, expiri.... 
Estic nerviosa, i em sento extranya sense els pantalons, com nua. 

Finalment em fan entrar. Una noia canvia el paper de l'aparell on m'haig d'estirar. Em fa estirar amb les cames en direcció a l'aparell, i parla amb una altra noia sobre la meva cicatriu. 

A mi tot plegat em sembla molt estrany que totes dues tinguin un interès particular en la meva cicatriu, i com aquell qui no vol deixo anar: però jo m'haig de fer un TAC craneal!!! 
I una de les noies respon: no!! de la cicatriu!!! 
I jo: no, no!!! 
La noia m'ensenya un paper amb el nom de la persona que han cridat, i no era el meu!! I casualitats de la vida aquesta altra dona també té una cicatriu a la cama... 

I jo que em queixo que no m'entero de tot, però veig que encara entenc lo suficient!! No em vull ni imaginar la cara del metge en rebre un TAC d'una cicatriu que no sap ni que tinc!!! 

diumenge, 9 de desembre del 2007

Naïv

Aquesta setmana passada em va venir a veure el meu pare...i em va fer molta il.lusió, sobretot perquè em va servir per carregar piles... 

Es va quedar una setmana i va dormir en un hotel 4 estrelles aprop del centre... Vam anar tots dos a fer el check-in de l'habitació, i ens van donar la clau. Habitació 203. Travessem el carrer, entrem a l'hotel, pujem fins al 2n pis amb l'ascensor i entrem a l'habitació. 

Jo vaig ser la primera en entrar, no vaig obrir la llum, per tant tot era mig a les fosques, l'única llum que entrava era la del passadís... i vaig veure un pijama sobre el llit, i vaig dir efusivament: "ai goita, si hi ha pijama i tot!!!!". Jo és que no estic acostumada a anar a hotels de tantes estrelles!!!!! 

Innocent de mi!! El llit estava per fer, i  hi havia bosses dins l'armari... El pijama era de la persona que encara dormir a l'habitació!!!!! 

Un error el pot fer tothom, ara que, quins collons donar la clau d'una habitació que ja està ocupada!

No sé què fer...

No sé què fer... Sé que necessito anar  uns dies a casa, i per sort això passarà aviat, però i després què??? 

Dilluns haig d'anar amb el metge de capçalera i explicar-li tot el rotllo en alemany, perquè m'empleni un paper per anar amb el psicòleg... 
Però és que ja no en tinc ganes d'anar amb el psicòleg, no sé si és el que necessito... no sé si és veritat que tinc depressió o si tot desapareixeria tornant a casa. 

I haig de pendre alguna decisió, perquè veig com el meu xicot també està patint, i no és just. 

dissabte, 8 de desembre del 2007

Dr., què em passa???


A veure, que no sé ni per on començar... bé, si, que no sóc feliç. Digue'm que aquesta és una idea clara que tinc, que n'estic segura, una afirmació!! 

I el perquè de tot plegat?? Doncs jo crec que és per un conjunt de coses, que una sense l'altre no tenen massa sentir, per separat són petites coses, no insignificants, però diguem que tampoc no molt rellevants!! 

1. L'idioma. Ja no puc més!! Trobo a faltar parlar català, i no valen els 15 min de Europa 15, l'oferta de la Telefònica, per parlar amb la mama!!! 
Des de fa dos anys que ja no m'expresso en el meu idioma, primer ho feia en anglès, després en italià i ara en alemany!!! I tot que diuen que he progressat, "no es lo mismo!!". 

Trobo a faltar anar al cafè del noi de les bambes amb les bessones i jugar amb la llengua, dir parides a més no poguer... A vegades no es tracta tant del contingut, sinó de passar-s'ho bé amb el propi idioma, entendre tot el que es diu... jugar!! 

2. La família. Doncs si, què voleu que us digui, que la trobo a faltar. Jo em pensava que ara ja ho portava més bé, i de fet quan em preguntàven si tenia "Heimweh", anyorança, doncs jo responia que no... però ara, ja no sé què dir... 
I a vegades no m'entenc, perquè després de quatres dies per casa ja començo a emprenyar-me amb els de casa, i tinc unes ganes de fotre el camp...!!! I em maleeixo perquè he decidit passar una setmana de vacances a casa!!

3. Els amics. Perquè des que visc a fora (fora de casa, i de Catalunya), ja no sé què és això de tenir l'agenda telefònica amb alguns números de telèfon de gent amb ganes, de confiança a qui trucar per anar a pendre un cafè, anar a un concert... 

Vale, que tampoc no haig de ser tant radical, que si que hi ha hagut algú a qui trucar, i que ara tampoc no és que estigui sola... però no és el mateix. I costa, costa tornar a començar una amistat, agafar confiança, poder-te obrir... I jo quan estic així depre precisament el que no tinc ganes és de quedar amb algú, tot i que és el que necessito, perquè no tinc ganes de rallar a la gent, d'explicar-los-hi (??? Ai aquests pronoms febles, em tenen ben amargada!!) les meves penes!!! 

També entenc que aquí la gent té la seva vida, i per tant no sempre pensen en mi ( o nosaltres!!) per fer alguna cosa... I sé que a casa això seria diferent... 
Tampoc no vull idealitzar la meva colla d'amics. Sé que si tornés a casa no tot seria com abans, molts han marxat, i també tenen les seves vides, però si que crec que seria diferent, millor que aquí!! 

4. Feina. Teòricament no em podria queixar, perquè tot i viure a l'estranger sempre he treballat de lo meu, i tampoc no és que m'hagi costat gaire trobar feina... 
Però jo sento que l'idioma em limita de moment, i a mi m'agradaria fer algun post-grau, i poder treballar a planta d'un hospital gran, no on jo treballo ara!! 

I em fot, em fot haver de donar les gràcies de la meva situació... que teòricament no em puc queixar, perquè ho tinc tot, parlo l'idioma, tinc el xicot, tinc una feina, em paguen bastant bé, i el meu xicot hi té amics aquí... 
I n'hi ha que estan molt pitjor. Ja ho sé. 

I no sé què és el que em farà feliç. Avui crec que podria ser tornar a casa, a Catalunya, on hi tindré família, amics i l'idioma. Però això significa renunciar a una feina fixe (que no m'apassiona, però que em manté) i a una relació de parella estable. (Estable mentre a mi no m'agafen aquestes neures de voler marxar cap a casa!!) 

I sé que haig de decidir alguna cosa. Aviat. I el que em frena en aquests moments és la feina, haver-los de deixar penjats. Mentida, haver de parlar amb la jefa i dir-li que marxo, donar explicacions i dir que és la meva decisió. 

I per molt extrany que sembli no penso en el meu xicot. I li dic fredament que si marxo que ja no tornaré, i que s'ha acabat. Quan al mateix temps penso que és l'home de la meva vida. 

Serà que com que aquí on visc ara ja no tinc cap més objectiu (perquè ja sé l'idioma, tinc feina, amb el meu xicot em va tot bé) m'agrada complicar-me la vida i no sé si tornar a casa per tenir nous objectius???

Té sentit tot el que estic dient??? Algú em llegeix??? 


De visita

Sembla que per no trencar la tradició familiar, jo també necessito parlar amb algun "professional", que em digui què em passa, perquè m'agafen aquests atacs de solitud, de ràbia interior... i vaig anar a la capital, a veure un psicòleg que parla espanyol... 

Déu ni do quin trote que em vaig fotre amb el tren per només dues hores de visita... vaig marxar de casa a les 11 a.m i vaig tornar gairebé a mitjanit!!! Va valer la pena?? Encara no ho sé. 

No sé què dir, no sé si anar amb algú que et fa preguntes difícils m'ajuda, si és el que necessito, que algú em faci preguntes rares, o més que rares que no saps què contestar, perquè a vegades són coses que un mai s'ha plantejat, o perquè no saps realment què en penses, com et sents respecte a aquell tema... 

També m'intrigen les preguntes "rares", i ara entenc com se senten alguns dels pacients, quan jo també els hi faig aquest tipus de preguntes... 
Pregunta del psicòleg: Quin tant per cent d'energia tens en aquest moment????? (????) 
Pregunta que jo faig als pacients: En una escala del 0 al 10, on 0 és sense dolor, i 10 són dolors molt forts... Quant de dolor sent ara, quin número em diria???? 

I ara entenc la cara que em posen, perquè jo també la trobo una pregunta estúpida!!! 

Vam estar parlant, de com em sento, de cada quan em sento així, de la relació amb la família, pares, el meu xicot... I de fet és estrany explicar coses tant personals a una persona que no coneixes de res, així pim pam, no el coneixes, et presentes, t'assentes i t'has d'obrir, li has d'explicar què et passa... I ell et fa preguntes directes, sobre família, sexe, estudis, sentiments... I tu has de respondre... No hi ha temps per perdre, amb lo que cobren els cabrons!!!!! 

I una veu interior em diu: nena, deixa't estar de "cuentos" i fes servir aquests calers per anar de viatge una setmana a la conxinxina, ajaguda sota una palmera i ja veuràs com se't passaran els mals!!! 

Em va dir que tenia depressió, però que tampoc no estava tant malament, només que estava fràgil. 
Lo de fràgil potser ho va dir per la ploranera incontrolable que tinc... Que en mi no és que sigui molt extrany, perqué mai no m'ha costat gaire això de plorar, com us deia al post anterior entra dins de la facilitat d'expressar les meves emocions... 

A mi plorar m'ajuda a desfogar-me!! Ploro i després em sento millor. 

I torno a tenir visita aquest divendres, i com aquell que va al cine: sessió doble!! Però ja no n'estic segura si és això el que necessito, anar a parlar amb algú, perquè crec que ja sé què em passa ( això es mereix un post apart!!) i per tant passo de gastar-me peles i perdre temps!!! 

(Serà que sóc tant tacanya que per això no aniré al psicòleg????)

De caràcter


A mi mai no m'ha costat expressar el que sento, jo sempre he pensat que jo necessito explicar com em sento, de seguida, treure-ho cap a fora, compartir-ho, tant lo bo com lo dolent. 
Per tant puc passar d'un estat normal a un d'eufòria molt ràpidament... i en un parell de dies o hroes fins i tot a estar molt trista!!! 
Durant l'adolescència aquests canvis d'humor em caracteritzaven, i de fet les meves amigues (i escric amigues perquè no sé perquè sempre m'he relacionat més amb les noies...i ara paradoxalment em porto més bé amb els nois, puc captar més ràpidament, fàcilment si els hi caic bé o no, i m'hi sento més còmode, sé que es mostren tal com són i que si no els hi caic bé doncs simplement no parlaran gaire amb mi!)... bé, doncs a lo que anava, que les meves amigues ja hi estaven acostumades, i de fet no només es produien canvis d'humor, sinó també d'opinió... 
Diguem que amb mi no s'hi podia contar gaire... que encara que jo hagués dit que si que anava a un sopar, concert o festa, a l'últim moment podia decidir quedar-me a casa, o sigui, en el llenguatge d'aquell temps "rajar-se!!".
I jo fins no fa gaire estava orgullosa de mi, perquè pensava que ja no era així, una mica menys llunàtica i menys de canviar d'opinió... però veig que no, que segueixo igual... sobretot des que visc aquí, i quan hi ha alguna cosa en especial, alguna celebració o així... i m'agafen una de les meves girades d'olla, de les meves crisis i em torno com una criatura, i decideixo no anar-hi!!! 
I jo em pensava que res no havia canviat, que les meves decisions no tenien cap conseqüència, tal i com sempre ha sigut amb les meves amigues... però sembla que les coses han canviat i ja no existeix més el sóc sinó el som!!! 
I n'estic farta del som, anem... Per mi 2= 1 + 1!!! Per tant encara que jo no hi vulgui anar ves-hi!!! I em sorprèn quan algú em munta un siri per això, perquè no hi pot na sol... I potser no que no és de lo més normal, però és lo que jo he après de casa meva, del meu pare, el caràcter del qual sempre tant he criticat, que sempre m'ha semblat que tenia un tarannà irresponsable, sense tenir cap consideració pels altres, un passota... 
I qui m'ho havia de dir que m'assemblo a ell, i que el que fa uns anys criticava doncs ara ho faig servir d'excusa per explicar el meu comportament...