dijous, 21 de febrer del 2008

No m'ho mereixo

Odio que perquè fa molts anys algú no em va tractar com em mereixia ara n'estigui pagant jo les conseqüències. I aquesta persona fa com si res no hagués passat. 
Odio sentir-me com una merda quan no m'ho mereixo, perquè aquesta persona no tenia dret a dir-me tot el que m'ha dit durant anys, i tot el que no ha fet. 
Però n'hi ha que no entenen que la passivitat també és una manera de fer mal. 

dimecres, 20 de febrer del 2008

Pensant en positiu



L'hivern a Salzburg aquest any només ens ha visitat de passada... ha nevat un parell de vegades, sobretot per fer contents als apassionats de l'esquí, però el desmbre gris ja ha quedat enrera, i ara veiem el sol gairebé cada dia i aquests últims dies gaudim d'uns maravellosos 10 °C!!!!! 
Tot i que de bon matí encara perdi 5 min rascant el punyetero gel dels vidres del cotxe, no m'importa si després puc disfrutar del dia al carrer!!!! Com avui... per segona vegada aquesta setmana he anat a córrer, he sentit els músculs del meu cos, la meva suor, i fa que em senti menys malament quan li dóno algun plaer al meu cos...!! De fet no ho havia menjat mai això, i ara me'n menjo un cada dia!! Hauré de posar mesures dràstiques: no comprar-ne més!!! 
I després me n'he anat al centre, a disfrutar del sol llegint un bestseller, un llibre que gairebé tothom ha llegit, menys jo!!! 
>

Eis, que d'això jo també hi entenc!

M'he adonat que hi ha converses sobre una temàtica en què has de conèixer de què s'està parlant, perquè sinó quedes absolutament exclòs de la conversa, ja que es fa impossible entendre de què estan parlant pel vocabulari i conceptes específics. 

Un no pot divagar o simplement donar la seva opinió si és que no hi entén... Ara, hi ha temes en què molta gent creu que hi pot dir la seva, no cal haver fet cap curs, ni haver estudiat cap carrera, perquè tothom creu que en sap alguna cosa. Em refereixo al tema de la salut. 

La salut/malaltia és una cosa que ens envolta, i que sobretot vivim en primera persona. Quantes vegades he sentit a la meva àvia al parlar d'alguna malaltia que tenia algun familiar, i que em parlés d'en "Pepitu i menganitu", la vida i miracles, o millor dit, les mil i una malalties i els tractaments que li van fer o no. 

Com a professional de la salut, i amb això vol dir que tinc un títol, i que alguna cosa sé, però encara em queda molt per apendre!! , haig de dir que moltes vegades també hi ha la saviesa popular pel que fa a coses més comuns com per exemple què fer quan una persona té vòmits, o diarrea... Però hi ha coses que cal haver estudiat, i posar-se en mans d'un professional, i escoltar el que diuen, i no el que un vol sentir!!!!! No serà la primera ni l'última vegada que sento que un pacient diu que ell no té diabetis, i que 100 mg/dl de sucre a la sang és lo mínim que s'ha de tenir! O una altra: cèl.lules cancerigeres, però no té pas càncer, "el metge ha dit que no tenia càncer"!!! 

diumenge, 10 de febrer del 2008

Daltibaixos...

La veritat és que no sé ni com s'escriu aquesta paraula... però descriu molt bé el meu estat d'ànim. 

He passat dues setmanes un xic més depre, sensible, ploranera... però ara torno a estar contenta, però no eufòrica!!! Millor, ja tinc ganes que l'estat d'ànim s'estabilitzi un xic!!! 

Les pròximes setmanes hauré de treballar molt, però aviat tindré la meva recompensa... un cap de setmana a Viena... al març venen els meus pares... i demà he quedat amb els de la feina per sortir a la nit!!!!! Serà ben interessant perquè serem un grup d'edat molt divers...des dels 26 fins als 40 i escaig...

No crec que els pròxims dies pugui escriure gaire. 

dijous, 7 de febrer del 2008

No tiro endavant

No sé què està passant. A mi em sembla que la meva vida se m'està escapant de les mans, que no tinc cap control sobre els meus sentiments, emocions i estat d'ànim, i teòricament jo hauria de ser la que controla la situació. 

Avui tinc festa després de molts de dies. Bé, de fet el cap de setmana vaig tenir festa, però enlloc de ser carnestoltes, va ser un cap de setmana Ikea, o hauria de dir setmana... perquè les caixes amb els armaris encara estan per tot el menjador!!! Tinc festa però a les  6h ja estava desperta, però m'he negat a aixecar-me tant d'hora i m'hi he quedat fins a les 8h. Tot un record si considerem que la setmana passada quan vaig tenir festa no em vaig llevar mai abans de les 12h...

Però els ànims segueixen per terra i sembla que no puc aturar el meu cervell, que no para de pensar, i les llàgrimes cauen amb molta facilitat. 

No sé què passa, però la nostra relació és freda. Mengem i jo explico quatre coses de la meva feina. Ell no té res de bo per explicar, com sempre. Sempre diu el mateix. 
No tinc la necessitat de besar-lo, ni de sentir la seva pell sota el nòrdic. De fet són poques les vegades que anem a dormir junts, ja que tenim biorritmes totalment oposats. Tot i que també pot ser un efecte de la medicació que prenc. I no sé què fer, perquè veig que tot segueix igual, i no sé si deixar la medicació. 

I quan em poso a plorar com una magdalena evito que ell ho vegi, per no preocupar-lo, i perquè tampoc no hi ha paraules que em consolin. Perquè jo parlo en català i ell em continua parlant en aquesta llengua estranya... 

A vegades l'única cosa que em consola és parlar amb els de casa i sentir com ma mare es queixa de gairebé tota la família, i crec que amb raó. És una gran lluitadora. Perquè no em puc assemblar a ella? Perquè m'assemblo al meu pare???

dimecres, 6 de febrer del 2008

desconectar

Aquesta setmana no paro... treballo moltes hores, i ara si que hi ha feina de debò!!! Per tant tot em va bé, perquè no tinc temps per pensar, el meu cervell durant el dia està desconectat dels problemes, només pensa en la feina. 

Però durant la nit fa de les seves, i els últims dies he somiat coses molt rares, que no ténen ni sentit per mi!!!! 

dissabte, 2 de febrer del 2008

Resum de la setmana

Aquesta setmana ha sigut un xic estranya... jo em pensava que ja estava més bé, però no. No sé què em passa, però com més festa tinc, estic menys motivada per fer coses. 
Sona el despertador aviat, i jo ni el sento... el meu cos diu que ja en tinc prou de dormir allà les 10, aixeco el cap, veig la claror a través de la porta i em pregunto què m'espera d'interessant allà fora... i m'hi torno a girar fins a la una!!! 
Llavors m'aixeco nerviosa perquè penso que ell deu voler menjar, i que ja que tinc festa, jo hagués pogut preparar el dinar. 

No es queixa. Com sempre. De fet ell mai no es queixa. De fet està preocupat, i diu que no em puc queixar del temps, perquè el sol hi ha sigut durant tota la setmana. 

I té raó. I de fet, només tinc ganes d'estar contenta i motivada per ell, perquè per mi m'és igual.

Aquesta setmana vaig al metge. No tinc ganes d'anar-hi, però ja no em queden gaires més pastilles. Però tampoc no sé si vull continuar prenent-les, perquè sento alguns efectes secundaris, poc importants, però ja que tampoc no crec que les pastilles m'ajudin molt... 

Sento si no actualitzo més sovint, però és que durant la setmana no és que hagi sigut gaire interessant!!!