No sé què està passant. A mi em sembla que la meva vida se m'està escapant de les mans, que no tinc cap control sobre els meus sentiments, emocions i estat d'ànim, i teòricament jo hauria de ser la que controla la situació.
Avui tinc festa després de molts de dies. Bé, de fet el cap de setmana vaig tenir festa, però enlloc de ser carnestoltes, va ser un cap de setmana Ikea, o hauria de dir setmana... perquè les caixes amb els armaris encara estan per tot el menjador!!! Tinc festa però a les 6h ja estava desperta, però m'he negat a aixecar-me tant d'hora i m'hi he quedat fins a les 8h. Tot un record si considerem que la setmana passada quan vaig tenir festa no em vaig llevar mai abans de les 12h...
Però els ànims segueixen per terra i sembla que no puc aturar el meu cervell, que no para de pensar, i les llàgrimes cauen amb molta facilitat.
No sé què passa, però la nostra relació és freda. Mengem i jo explico quatre coses de la meva feina. Ell no té res de bo per explicar, com sempre. Sempre diu el mateix.
No tinc la necessitat de besar-lo, ni de sentir la seva pell sota el nòrdic. De fet són poques les vegades que anem a dormir junts, ja que tenim biorritmes totalment oposats. Tot i que també pot ser un efecte de la medicació que prenc. I no sé què fer, perquè veig que tot segueix igual, i no sé si deixar la medicació.
I quan em poso a plorar com una magdalena evito que ell ho vegi, per no preocupar-lo, i perquè tampoc no hi ha paraules que em consolin. Perquè jo parlo en català i ell em continua parlant en aquesta llengua estranya...
A vegades l'única cosa que em consola és parlar amb els de casa i sentir com ma mare es queixa de gairebé tota la família, i crec que amb raó. És una gran lluitadora. Perquè no em puc assemblar a ella? Perquè m'assemblo al meu pare???