Bé, ha passat molt de temps des de l'últim post... i ja és gener i han quedat enrera molts de dies a casa, amb la família i els amics. Crec que realment necessitava estar a casa amb els meus, descansar, dormir, quedar gairebé cada dia amb els amics... i fins i tot un cap d'any tranquil a la muntanya.
I lo més important, que de moment no he tornat a tenir cap crisi de les meves... he superat les situacions d'estrés... de fet crec que jo em creo aquestes situacions, perquè ningú em mana pressa... i crec que ara m'ha sortit com unes taques vermelles a la cara i mans, i tot i que podria ser degut a una nova crema, jo crec que és degut al meu nerviosisme i a l'angoixa que tinc a dins.
Estic angoixada perquè durant el cap de setmana em toca treballar sola. Ja sé que un dia o altre haig de començar a acceptar més responsabilitats, i de fet ja han esperat prou fins ara, però fa que em mengi el coco pensant que no ho entendré tot, que faré errors...
Però suposo que és llei de vida, i haig d'acceptar que ja he deixat de ser una estudiant, i que per tant encara que no tingui molta experiència, haig d'acceptar les meves responsabilitats!!
Serà que no vull acceptar que els anys passen, que he crescut, i que haig de pendre les meves pròpies decisions, acceptar les conseqüències... i que si m'equivoco en les decisions és culpa meva, i que sóc on sóc perquè jo ho he triat, que faig el que vull i que ja no sóc cap nena petita a qui li han de dir què ha de fer...
Dijous haig d'anar al psicòleg, i no en tinc ganes. Ja em sento millor, i li diria que ja em trobo bé i que no necessito més la seva ajuda. Però no sé si estic convençuda del que penso, o del que escric, i només intento autoconvèncem, perquè sé que probablement em sento millor degut a la medicació, als 15 dies de vacances a Catalunya, que m'han fet oblidar la realitat a la meva nova vida.
Veig que el post m'ha sortit bastant llarg, i jo que volia escriure que ja no sabia què escriure al blog. Perquè no sé el perquè, però últimament llegeixo bastants blogs en els quals no comento, i és una llàstima perquè sempre fa il.lusió saber que algú et llegeix...
I ara mateix brilla el sol al carrer...i jo he fet el vago tot el matí, he dormit fins a les 12h... després he llegit el diari, he preparat el dinar i torna a fer el mandrós fins ara. I llavors em quedixo que mai no fa sol, que la meva vida és avorrida, que es redueix de la feina a casa i viceversa. Però jo tampoc no faig res per canviar-ho.
Bé, espero que el pròxim post sigui una mica menys caòtic.