A veure, que no sé ni per on començar... bé, si, que no sóc feliç. Digue'm que aquesta és una idea clara que tinc, que n'estic segura, una afirmació!!
I el perquè de tot plegat?? Doncs jo crec que és per un conjunt de coses, que una sense l'altre no tenen massa sentir, per separat són petites coses, no insignificants, però diguem que tampoc no molt rellevants!!
1. L'idioma. Ja no puc més!! Trobo a faltar parlar català, i no valen els 15 min de Europa 15, l'oferta de la Telefònica, per parlar amb la mama!!!
Des de fa dos anys que ja no m'expresso en el meu idioma, primer ho feia en anglès, després en italià i ara en alemany!!! I tot que diuen que he progressat, "no es lo mismo!!".
Trobo a faltar anar al cafè del noi de les bambes amb les bessones i jugar amb la llengua, dir parides a més no poguer... A vegades no es tracta tant del contingut, sinó de passar-s'ho bé amb el propi idioma, entendre tot el que es diu... jugar!!
2. La família. Doncs si, què voleu que us digui, que la trobo a faltar. Jo em pensava que ara ja ho portava més bé, i de fet quan em preguntàven si tenia "Heimweh", anyorança, doncs jo responia que no... però ara, ja no sé què dir...
I a vegades no m'entenc, perquè després de quatres dies per casa ja començo a emprenyar-me amb els de casa, i tinc unes ganes de fotre el camp...!!! I em maleeixo perquè he decidit passar una setmana de vacances a casa!!
3. Els amics. Perquè des que visc a fora (fora de casa, i de Catalunya), ja no sé què és això de tenir l'agenda telefònica amb alguns números de telèfon de gent amb ganes, de confiança a qui trucar per anar a pendre un cafè, anar a un concert...
Vale, que tampoc no haig de ser tant radical, que si que hi ha hagut algú a qui trucar, i que ara tampoc no és que estigui sola... però no és el mateix. I costa, costa tornar a començar una amistat, agafar confiança, poder-te obrir... I jo quan estic així depre precisament el que no tinc ganes és de quedar amb algú, tot i que és el que necessito, perquè no tinc ganes de rallar a la gent, d'explicar-los-hi (??? Ai aquests pronoms febles, em tenen ben amargada!!) les meves penes!!!
També entenc que aquí la gent té la seva vida, i per tant no sempre pensen en mi ( o nosaltres!!) per fer alguna cosa... I sé que a casa això seria diferent...
Tampoc no vull idealitzar la meva colla d'amics. Sé que si tornés a casa no tot seria com abans, molts han marxat, i també tenen les seves vides, però si que crec que seria diferent, millor que aquí!!
4. Feina. Teòricament no em podria queixar, perquè tot i viure a l'estranger sempre he treballat de lo meu, i tampoc no és que m'hagi costat gaire trobar feina...
Però jo sento que l'idioma em limita de moment, i a mi m'agradaria fer algun post-grau, i poder treballar a planta d'un hospital gran, no on jo treballo ara!!
I em fot, em fot haver de donar les gràcies de la meva situació... que teòricament no em puc queixar, perquè ho tinc tot, parlo l'idioma, tinc el xicot, tinc una feina, em paguen bastant bé, i el meu xicot hi té amics aquí...
I n'hi ha que estan molt pitjor. Ja ho sé.
I no sé què és el que em farà feliç. Avui crec que podria ser tornar a casa, a Catalunya, on hi tindré família, amics i l'idioma. Però això significa renunciar a una feina fixe (que no m'apassiona, però que em manté) i a una relació de parella estable. (Estable mentre a mi no m'agafen aquestes neures de voler marxar cap a casa!!)
I sé que haig de decidir alguna cosa. Aviat. I el que em frena en aquests moments és la feina, haver-los de deixar penjats. Mentida, haver de parlar amb la jefa i dir-li que marxo, donar explicacions i dir que és la meva decisió.
I per molt extrany que sembli no penso en el meu xicot. I li dic fredament que si marxo que ja no tornaré, i que s'ha acabat. Quan al mateix temps penso que és l'home de la meva vida.
Serà que com que aquí on visc ara ja no tinc cap més objectiu (perquè ja sé l'idioma, tinc feina, amb el meu xicot em va tot bé) m'agrada complicar-me la vida i no sé si tornar a casa per tenir nous objectius???
Té sentit tot el que estic dient??? Algú em llegeix???
