dimecres, 11 de setembre del 2013

Distància emocional post-vacacional

Hem estat 15 dies per terres catalanes, a casa dels meus pares. Tenia moltes ganes d'anar-hi, veure la meva mare (tenia 1 set de vacances) i sobretot que els nenes veiessin els avis. Estar en família (nosaltres 4: austríac, els nens i jo). I ja hem tornat. I estic contenta que ens separin uns 1000km de distància física, llàstima que emocionalment tot sigui massa aprop. M'adono que alguns dels meus problemes vénen/són fruit del que he viscut a casa meva. Som el que veiem, aprenem del que veiem a casa. Coses que pels altres són excepcionals per mi era ja algo habitual. "A casa som així, som una mica freakis a casa". Sempre li deia a l'austríac que al nord són molt freds, que jo m'accelero quan parlo i deixo anar el que penso, sóc impulsiva però que quan ho he deixat anar ja està, em puc calmar en poca estona. Intentaré fer un resum sense entrar massa en detalls. Per alguns dels que em llegiu ja no sóc una persona anònima, ja no sóc la nerona. Saben qui sóc. I només pensar en escriure el que he viscut en aquestes vacances em fa vergonya. Em fa vergonya la meva família. L'austríac m'ha fet veure que sí, que a Catalunya som més temperamentals, cridem més quan el que volem és parlar, tenir una conversa. Però això no té res a veure en com som a casa meva: no som normals, no som freakis, som bojos. Ens comportem/es van comportar com a maleducats. Vaig viure en primera persona agressió verbal per part del meu pare. Fins a tal punt que l'austríac va estar apunt de dir-li alguna cosa (ell, que és tant tranquilet i que evita els conflictes!!), ma mare... supersensible i també va reaccionar desmesuradament. El que ja va ser massa va ser l'últim dia: jo al llit intentant dormir al costat de la clara, en pau dormia. Al menjador: el meu pare, el meu germà, l'autríac i ma mare. Uns crits.... i uns plors... la única veu que no se sentia era la de l'austríac. En Pau es va despertar, van anar al garatge. Jo em vaig aixecar i vaig estar apunt de posar-ho tot en una maleta i agafar els nens i marxar a un hotel. Em pensava literalemnt que es mataven (el meu pare i el meu germà). Quan es va acabar aquesta baralla ma mare buscant brega amb mi... estic contenta de no haver caigut a la trampa. Volia marxar sense discutir-me amb ells. Sé que hauria de parlar amb els meus pares sobre el que va passar. Sobre els meus problemes i com la meva mare ho veu. Jo no sóc una santa, ho sé. Però crec que ells també haurien d'estar disposats a escoltar, a comportar-se com a persones civilitzades, a ser capaços de mantenir una conversa constructiva, sense cridar. I això sé que amb el meu pare no és possible. Ara mateix penso: necessito distància emocional dels meus pares. Els veig amb uns altres ulls, i crec que és perquè jo veig que no és normal com ens comportem i he decidit canviar-ho. Jo no vull això pels meus fills. Jo no vull faltar al respecte als meus fills com ho fa principalment el meu pare. Distanciar-me del meu pare no em costa, no hi parlo gairebé mai. El que em costa és fer-ho de la meva mare, que és la persona "pont" de la família, a qui li pregunto com està el meu germà, avis, pare... és una persona important per mi en la meva vida, però no sé com "tornar a la normalitat" no parlant del que va passar, del que penso. Ara mateix penso: necessiteu teràpia de família; el papa ha d'anar al metge, fer canvi de medicació.... no dir simplement: és així, l'has d'acceptar. JO NO HO PENSO FER. Com diu l'austríac: després d'aquestes vacances necessitaré fer teràpia!! Que trist!

6 comentaris:

Anna ha dit...

Ai nerona, paciència. Encara que no t'ho sembli cada casa és un món i qui no té un all, té una ceba :)
L'important és que tu tens clar que és el que vols i el que no vols pels teus.

Anna ha dit...

Per cert, tot un honor això de que em tinguis com a guia de series jeje!

Un petó!!

nerona ha dit...

Això que dius és ben veritat!! A casa dels altres tot sembla més maco!

Per cert, felicitats pel casament i el viatge a japó segur que serà una passada!! tinc enveja sana! És un viatge que encara tenim pendent!!

Anna ha dit...

Pel que dius al post, el teu pare deu tenir algun problema psíquic... Com ben dius, hi ha coses que es poden millorar amb altres medicacions, teràpies, etc. En qualsevol cas, i tenint en compte la relació que sembla que tens amb els teus pares, segur que és millor que visquis a Austria!!
I com diu l'Anna, la gespa del veí sempre sembla més verda...

Teresa ha dit...

Cada familia té les seves coses. Al sud d'Europa som temperamentals i al nord es controlen molt ( poster massa). El meu pare també tenia molt mal geni que amb els anys s eli ha estovat. Les dones ho toleren tot i abans sobretot havien d'aguantar. El més important és no caure en la trampa de seguir amb la inèrcia de la discussió. vas fer molt bé en controlar-te. Ara toca reflexionar, analitzar i trobar-hi solucions, no per a tothom, per tu i la teva nova familia.

nerona ha dit...

Anna, i tant que té un problema psíquic el meu pare! A tots dos ens han diagnosticat la mateixa malaltia! Ell es prèn una medicació anticuada i fa anys que no fa teràpia. No ho creu necessari; ell no crec que vegi que ha de canviar, això és el que més em preocupa, el que em fa més mal.

Estic en aquest procés: reflexionar, analitzar, i trobar solucions per mi i per la meva nova família. L'has ben clavat amb aquesta frase. De moment m'he distanciat una mica d'ells, ho he analitzat però això de trobar-hi solucions... encara no sé quin camí haig de seguir. Costa molt trencar, evitar aquests patrons que has après durant els anys, surten per inèrcia. Algun consell? psicoteràpia? No en vaig treure molt profit quan en feia, però crec que no estava en el mateix punt que ara, ara he identificat d'on vénen aquests patrons.