Dissabte vaig estar al pou, que jo ja em pensava que estava tancat, i no, de fet, vaig caure fins i tot una mica més avall!!
Porto dos llargs mesos aguantant no veure el meu marit, que només tingui temps pel "Zivildienst" (com la substitució de la mili) i per la seva empresa, perquè no la vol pendre, i això ho entenc.
Però dilluns a la nit vaig veure només similituds entre el meu pare i el meu marit, que tots dos teòricament estan al meu costat, però que quan els he necessitat no hi són aquí per mi, perquè ells ja ténen els seus propis problemes! Cap dels dos no s'ho ha buscat, un tenia depressions, l'altra massa feina. I des de petita ja ho porto a dins que ho haig de compendre tot, com vaig fer amb el meu pare, però no vull que passi el mateix amb el meu marit, perquè llavors vaig caure en una profunda depressió.
Em vaig passar el dia al llit, plorant, pensant en la merda situació que estic vivint, i que no hi podem fer res. No puc ser tant egoista i demanar-li al meu marit que engegui la empresa a la merda només per estar amb mi, però si que vull que entengui que jo aquí no hi tinc a ningú més, que sóc aquí per ell i m'està fallant!
I per colmo els seus amics li van organitzar un sopar per celebrar el seu aniversari, i per ells si que té temps. Finalment jo també hi vaig anar, perquè ell estava fet pols i no se'n veia en cor d'anar-hi. Ens ho vam passar bé, vam veure com una ampolla de vi per cap i vam oblidar els nostres problemes durant unes quantes hores... bé, fins a les 3 p.m, hora en la qual ens posàvem al llit i vam continuar discutint-nos fins a les 6 del matí!
Per sort l'endemà, o sigui ahir, ja ho vam arreglar, i em vaig enterar d'una notícia, els anfitrions d'ahir, estan embarassats, i per tant ella també vindrà a viure aquí! I ens podrem veure més!
