dilluns, 28 de març del 2011

Acabo de fer algo per mi!!

M'acabo de mirar 2 episodis de Grey's Anatomy a la TV!! Feia gairebé 3 mesos que no mirava la TV austríaca!!!
Estic cansada, però ara me'n vaig al llit ben contenta per haver disfrutat, per haver-me dedicat temps a mi mateixa!

P.S: no hi ha res pitjor que voler dormir i no poder!!! Al final avui encara ha sigut pitjor!!

Apendre per força!

Ja tornem a ser a Salzburg. I què voleu que us digui, doncs me n'alegro. Aquí encara no m'hi acabo de trobar com a casa, però de moment aquí (a Salzburg) és a casa nostra, on tinc el meu espai i on tinc els meus llocs per relaxar-me, els carrers i camins on hi passejo a gust.

He tornat decebuda una altra vegada. Segurament perquè esperava massa d'aquesta estada a casa els sogres. Jo esperava dormir molt, descançar i que en Pau pogués estar amb els seus avis. Però no ha sigut així, i en part perquè en Pau ha dormit molt durant el dia i malament (intranquil) durant la nit, però una gran part de la culpa de no haver pogut descançar és meva. Em costa deixar-me ajudar.

Sembla que se m'hagi posat entre cella i cella que si em deixo ajudar vol dir que no ho puc fer jo sola, que mostro que sóc feble. I si ja em costa deixar-me ajudar una mica per l'austríac, imagineu-vos pels meus sogres!! A mi m'agradaria que m'ho oferissin ells, una vegada i una altra. I quan ho fan ho rebutjo, perquè ja estic nerviosa i sé que no em podré relaxar. I llavors penso: de què em serveix venir aquí si igualment no em relaxo??!!

I aquesta última nit hem dormit a Salzburg, però tot i això en Pau ha dormit fatal (li va costar adormir-se, i s'ha despertat cada hora i mitja/2h), i això vol dir que jo també he dormit fatal.

I avui he pensat: ara tornaria a casa els sogres i li deixaria el nen a la sogra i me n'aniria a dormir. Però no pot ser. Primer de tot perquè no és a la cantonada de casa, i hi hauriem d'anar amb cotxe i l'austríac té moltíssima feina, i segon perquè el meu tren ja ha passat... la pròxima vegada no hauré de ser tant orgullosa i deixar que m'ajudin!! O fins i tot: demanar ajuda!!! Que al cap i a la fi som família!!

Això em fa pensar en la meva família materna: a casa meva sempre hem sigut de demanar ajuda als amics, demanar favors si ho necessitem, tot i que sense abusar de la gent. En canvi a casa de la meva tia s'ho maneguen ells quatre (pare-mare i fills). No demanen mai res, cap favor. Per això em sorprèn que ara mateix em costi tant demanar alguna cosa.

Ara en Pau dorm. No sé per quanta estona, però la disfrutaré. I espero que aquesta nit dormim millor.

dimarts, 22 de març del 2011

Un freak per la ciutat!


Dilluns al matí al centre de Salzburg, aproximadament allà les 9 o les 10h... ell tot sol amb aquesta pinta!!
Portava com un vestit rosa a sobre la seva roba negra, i aquest penis de plàstic al cap!!! No sé, però una despedida de solter tu sol un dilluns al matí no cola... i si el que volia era reivindicar alguna cosa, ja em direu el què!!! Hauria d'haver sigut més llançada i preguntar-li!!!!!

dilluns, 21 de març del 2011

zzz...

Estic sola a casa amb el nen. L'austríac és fora per motius de feina. I no em molesta, ni m'agobia.
En Pau dorm des de fa 1h i jo ja he sopat i ara m'estiraré al llit, i dormiré!!!!
Dormiré tant com em deixi en Pau!! Que espero que sigui fins a les 2 o les 3 del matí!!

I avui estic contenta: he anat a passejar, he jugat un parell d'hores amb en Pau, i després he anat al curs de reeducació del sòl pèlvic. Els exercicis són difícils, però sembla que començo a notar millores en la meva bufeta!! I això també em fa posar contenta.

zzzzzzzz...

dissabte, 19 de març del 2011

Sé què vull

La decisió ja està presa. He tocat fons. Avui me n'he adonat. O si no he tocat fons, si més no sé que no puc més, ni jo ni ell.

Dilluns demanaré hora al metge, i sé que vull: SER FELIÇ, estimar-me a mi mateixa i disfrutar de la vida amb la meva família, per això al metge li diré que vull:

1- continuar donant el pit.
2- pendre antidepressius i continuar fent teràpia.

Gràcies a totes pels vostres comentaris del post anterior. A vegades em sembla estrany, però sabeu més vosaltres que molts dels meus amics i familiars. Aquí em puc sincerar. I això m'ajuda.

Ara en Pau dorm, i intentarem disfrutar una mica d'aquest moment en parella.
La pròxima setmana no sé si escriuré, perquè esterem gairebé tota la setmana a casa els sogres (és el regal que volia l'austríac pel seu aniversari!). Tot i que sovint em queixo de la sogra, puc dir que ella vol el millor per mi, i m'ho va demostrar el dia del nostre casament quan em va dir: "T'estimarem tant en els bons moments, com en els dolents".

dimecres, 16 de març del 2011

"És inútil continuar..."

Doncs sí, és inútil continuar vivint així, com ho he estat fent els últims anys i sobretot els últims mesos. S'ha acabat, no podem continuar barallant-nos i jo arribant a aquests extrems. Per això avui he anat al metge. Avui, de fet, ja no hi hagués anat, però vaig demanar hora després d'un dels meus pics més baixos, i la metgessa no m'ha pas dit gaire res de nou, només que apart de fer psicoteràpia també necessito un seguiment mèdic, i per això m'ha derivat a un altre metge.

I llavors com sempre el gran dilema: pendre medicació o no.

Jo mai he sigut fan de les pastilles. Bé, dels calmants sí. Ara sempre que sigui una drogoadicte, però no, només vull dir que no m'agrada patir, però que em sembla més fàcil d'acceptar que necessito una pastilla pel dolor físic que pel dolor emocional.

Per què em costa tant acceptar que tinc un problema?? Un problema psíquic, que es diu depressió. De fet, no és un problema que m'agradi tenir-lo, ni tampoc és una malaltia tant estranya; però crec que preferiria tenir una malaltia física a una de psiquica.
I això també fa que no ho expliqui gaire a ningú, perquè ni jo mateixa ho accepto, tot i que els que ho saben ho accepten.
Vosaltres com reaccionarieu si algú que coneixeu de fa poc o amb qui esteu construint una amistat us digués que va al psicòleg, o que té una depressió?

La por al rebuig i a haver de donar explicacions fa que dubti en el fet de pendre medicació. Si vull pendre antidepressius hauré de deixar de donar el pit. I llavors penso que ja no puc anar al grup d'alletament, o que si hi vaig i ja no dóno el pit m'hauré de justificar. I per una banda no tinc ganes de mentir, però tampoc tinc ganes d'inventar-me una excusa ni de dir què em passa.
Però és absurd que perquè no sigui capaç d'afrontar la veritat o dir una mitja veritat potser no em mediqui. Ho haig de pensar.
Donar el pit no ha sigut mai el meu màxim a la vida, però ara que funciona i ens uneix, tampoc no tinc ganes de renunciar-hi.

Amb l'austríac hem decidit veure com estic durant un parell de setmanes i pendre una decisió.

dimecres, 9 de març del 2011

Créixer

El temps passa molt ràpid i avui en Pau fa 2 mesos! Ja pesa gairebé 6 Kg, s'interessa per les coses que l'envolten i comença a tenir un ritme.

Però ell no és l'únic que creix. Jo també haig de créixer. Noto que encara haig de madurar, perquè jo ara sóc la persona de referència per a en Pau, i no puc ser egoista. Haig de tornar a trobar l'equilibri en la meva vida: una mica de temps per descansar i una mica de temps per mi, encara que sigui per dutxar-me amb tranquil.litat o per fer els exercicis de reeducació del sòl pèlvic.

Avui he anat a una associació que es dedica a fer cursos de preparació al part, ioga durant l'embaràs però també fan cursos i esmorzars amb xerrades informatives. I avui el tema era: "Jo com a mare, la meva mare, la meva sogra". I les encarregades de la xerrada ens han parlat de l'evolució de la persona cap a mare, i com viuen les nostres mares/sogres el naixement de la criatura, i la relació mare-filla, jove-sogra.

I la dona que feia la xerrada ha dit que ens hauriem de preguntar com i quant de temps tenien les nostres mares per nosaltres, què podien/no podien fer (en algunes èpoques els pares no hi podien ser durant el part, ara mateix per exemple es dóna molt el pit i en altres èpoques no era així...). I també que les nostres mares ara al veure que nosaltres tenim més coneixaments i que potser volem educar els nostres fills d'una altra manera, i això fa que elles es plantegin si ho han fet bé o no; perquè en altres generacions no hi havia tantes opcions, i avui en dia, la meva generació, la dels 20-30-40 som la generació que dubtem. Estem insegurs si ho fem bé o no.

D'aquesta xerrada n'he obtingut les següents conclusions personals:

1- Vull ser una bona mare, però estic insegura, i per això primer necessito reafirmar-me jo mateixa com a mare, saber que les meves idees són les correctes (tot i que em pugui equivocar), però no m'haig de deixar influenciar per ma mare/pare/sogra: mal acostumes al nen, el nen no ha de dormir al llit, etc.
Ma mare fins i tot se'n riu perquè faig tants de cursos! Ara veig que potser ella se sent insegura, i es planteja si ho ha fet bé o no.

2- He triat estar 1 any a casa i llavors l'austríac estarà 2 mesos a casa amb el nen. Durant aquests dos mesos ja volem portar el nen a la guarderia perquè es vagi acostumant. Quan jo treballi hi podrà estar de 6 a 19h.

Crec que quan vaig triar la opció d'estar "només" (i dic només perquè penso en els 4 mesos que són a Espanya; aquí pots triar: 12, 15, 20, 30 mesos) 12 mesos vaig pensar que era la millor opció econòmicament i que jo necessitava tornar a la feina, perquè m'agrada ser infermera i fer vida social, i que el nen ja tindria un any (ja seria "gran"!!!!).

I ara m'he enterat (després d'haver-li dit a l'empresa que torno d'aquí a 12 mesos) que em podia estar igualment 24 mesos a casa. I dubto. Ara veig com passen les hores volant a casa. Com em necessita en Pau. I no sé si vaig ser molt egoista al triar 12 mesos, no sé si només tinc por a aquest canvi quan arribi: anar a treballar i en Pau unes hores a la guarderia.
No sé si estant més temps a casa podria complir un somni per mi: fer un curs de fotografia.

No sé si haig d'acceptar simplement la decisió que he près ( i que fa poc em va semblar la millor opció) o informar-me si ho puc allargar i informar a tothom del meu canvi: la meva jefa de planta, la direcció de l'empresa i la guarderia.

Sempre m'ha costat moltíssim pendre decisions. Ja en vaig pendre una, però ara dubto. I això és un malviure. Haig de créixer, madurar, i deixar-me estar de punyetes!

dimarts, 1 de març del 2011

el dia a dia

No escric al blog perquè gairebé no tinc temps... en Pau sembla que últimament només dorm si està en braços d'algú, i això fa difícil escriure un post només amb una mà!!!:)

Estem bé. Hem passat 3 dies a casa els sogres, i he pogut descansar una mica més!!!!! Tot i això, abans de tenir una criatura em sembla que mai no m'havia dutxat i esmorzat i ja ho tenia tot enllestit a dos quarts de nou del matí!! Com canvien les coses!!

I ara ens n'anem a dormir.

Demà toca fer "papeleo": un passaport per en Pau i anar a pagar una multa (per no haver-me inscrit a no sé on!! I ara per cobrar l'ajuda pel nen, em diuen que no ho vaig fer i que haig de pargar 50€!).

I llavors em tocarà informar-me al consulat i comprar bitllets per anar a Catalunya!!! Quines ganes!!!!!!!! Passar Sant Jordi pel meu poble, fer un vermut a la plaça els diumenges, anar a passejar pel parc els migdies amb ma mare... com ho trobo a faltar!!