com en som de diferents...

Sempre m'havia considerat una persona bastant oberta, que necessita explicar les seves emocions, sentiments, i a qui li costa poc agafar confiança si se sent a gust amb una persona. No sé ben bé el perquè, però això amb el temps ha anat canviant. No és que hagi tingut una mala experiència, però si que en alguns casos he vist que la confiança no era mútua i això ha fet que ara em costi més obrir-me. Últimament em queixo que a la feina es parla poc. No crec que ens haguem d'explicar les coses més intimes, ni els problemes personals... però coses banals, del dia a dia, per fer l'ambient més agradable crec que no estaria malament. Potser aquestes converses es dónen mentre van a fumar, però com que jo més aviat ho detesto, i no formo part d'aquest grup (que sovint se'n van a fumar un cigarro i fan 10 min de pausa, mentre tu continues treballant, perquè no queda bé que reposis mentre tens la jefa enganxada al teu clatell). Però bueno, això és un altre tema. I aquest cap de setmana he treballat de nits (us havia dit que la meva jefa tant simpàtica m'ha posat 6 nits aquest mes??!!! I això que quan vam parlar la primera vegada li vaig dir que els metges m'havien desaconsellat treballar de nits, i vam arribar a l'acord que serien com a molt 2-3 nits/mes!! Però de 3 a 6...) doncs això, que treballant de nits amb una infermera, que he vist com a molt 2-3 vegades ja que només hem coincidit en 2 torns, em va explicar tota la seva vida!!!! La dona deu tenir uns 40 anys, i Déu ni do el que ha viscut: mare soltera, després del part 4 operacions, fa 2 anys va perdre 85kg, operacions, transtorn bipolar, alcoholisme, intents de suicidi.... Jo vaig flipar!!!! Però si gairebé no la conec de res!!!!! Però no era en plan lamentació... no, no, simplement m'ho explicava tot, rient, i la mala època que havia passat, i ara per sort ja està bé... Vaig estar a punt d'explicar-li els meus problemes psíquics també, ja que vaig pensar que em podria entendre. Però per sort no ho vaig fer. Crec que no explicaria res a ningú, però en cap cas vull que a la feina n'estiguin assabentats!

Perquè sapigueu una mica més de mi...

Serie a la que te has enganchado últimamente: ultimament a cap, però segueixo enganxada a Grey's Anatomy
Una ciudad: Girona
Un capricho cumplido: la Canon Eos 5D Mark II
Un lugar para enamorarse: una festa de la cervesa a alemanya :)
Un objeto de deseo: les sabates Camper
Una isla: Santorini
Un diseñador: cap en especial
Un sabor: la trufa
Una fruta: les maduixes
Una cadena de TV: TV3
Un complemento: els mocadors
Lo mejor de la tele: que la pots mirar per internet quan et dóna la gana! És igual que visquis a 1000km de catalunya!
Un plan de domingo de otoño: anar a fer fotos en algun lloc on hi hagi molts arbres, les fotos a la tardor són maquíssimes!
Postre favorito: crepes
La última canción que se te quedó en la cabeza:Ai Se eu te pego de MIchael Teló
Una actriz: la Diane Keaton
Un actor: en Clint Eastwood (em recorda tant al meu pare!)
Una revista: Elle, Telva... i ho haig de confessar, segueixo l'hola per internet!! Sóc tota una maruja!
Un sueño: ser fotògrafa algun dia!
Último vicio: menjar verdura, fruita i més verdura! Fa 4 setmanes que estic a dieta! :)
Lo que me molesta: la gent hipòcrita
Blanco o negro: negre
Tu mayor fobia:
Tu color favorito: blau
Tu animal: miaaaaaaaaaaaau.
Día de la semana: el cap de setmana en general, ja que l'austríac fa festa! Tot i que hi havia una època en què m'era igual, perquè ens adaptàvem un a l'horari de l'altre,i entre setmana disfrutàvem dels dies de festa!
Perfume que estás usando: un de roses de l'occitane, tot i que fins ara no n'havia fet servir mai!
Tienes las uñas pintadas: mai! a la feina no ens deixen portar-les pintades degut a qüestions d'higiene!
Última vez que usaste las sombras: uis, no em pinto mai els ulls, o com a molt la ratlla i el rimel!
Mi pasión: la fotografia
Mi prenda favorita de otoño: mmm, només de tardor no sabria què dir!
5 hábitos extraños: crec que no faig gaire res estrany...però intentaré contestar alguna cosa...
començo a llegir el diari per darrera (tot i que ho fa molta gent!)
no bec mai cafè a casa, només quan sóc en una cafeteria
no bec mai llet sola! Em vénen vasques només de pensar-hi!
Apart de la llet, tinc una mica de fòbia a tot el menjar de color blanc... sopes blanques, salses blanques... no és lo meu!
Bé, només me n'han sortit quatre, però ja està bé!

Retallades!

L'austríac abans de conèixe'ns era molt aplicat i tenia molt al dia la comptabilitat domèstica... a ell no li suposava un gran esforç perquè ho havia de fer també per la seva empresa... i llavors vaig arribar jo, i vaig intentar apuntar-me tot el que gastàvem, guardar tots els paperets... però al no ser tant disciplinada com ell vam deixar-ho córrer!

Fins ara, que he decidit ser disciplinada, i ja fa 6 mesos que m'ho apunto! Què voleu que us digui, a mi això de tenir mil paperets a la cartera, i a final de mes haver-ho d'apuntar en algun programa no m'entussiasme, però creia que era necessari fer números abans no decidim tirar endavant el projecte casa!
I collons quins números! Crec que fer números serveix per adonar-se que fer una vida "normal i corrent" Déu ni do el que costa... que una mica d'aquí, una mica d'allà i les despeses a final de mes es disparen! I això que fins ara no teniem cap nen!

Les conclusions que n'he tret:
1- Tenir cotxe és molt car!
2- Si que gasto en roba... ara, que si penso en la quantitat de sabates que tinc... mmm, em sembla que ara ja no em sap greu no poder anar de rebaixes aquest any! (No hi puc anar perquè aquí ja fa una setmana que han començat i jo encara tinc aquest panxot!! A més a més, no necessito res!!)
3- Ens hem de fer un pressupost pels regals.
4- Aquest any, les úniques vacances que hem fet han sigut un cap de setmana a viena i una setmana a catalunya (pràcticament pagada)
5- Com s'ho fa la gent que té un sou molt més reduït que el nostre??

I el nostre propòsit? Doncs reduïr les despeses un 15% sense cap retallada dràstica! (incluïnt les despeses que suposa tenir un fill, i que fins ara no hi eren).

Sou dels que us ho apunteu tot?? O dels que sabeu més o menys quan gasteu cada mes en general, però sense tenir-ho tot ben detallat?? O sou dels que preferiu viure en la ignorància (com jo fins avui) tot i que sabeu que sumant el que costa sortir a sopar de tant en tant, més un parell de revistes i el paquet de tabac podrieu retallar bastant les vostres despeses?

Els meus PER QUÈS

1- Per què no sé quan s'escriu PERQUÈ o PER QUÈ tot i haver-ho estudiat a batxillerat? I per què no ho busco a internet?
2- Per què m'agrada fotografiar però sovint llavors no miro com les fotografies han quedat?
3- Per què encara no he mirat totes les fotografies del meu propi casament?
4- Per què últimament només llegeixo novel.les policíaques d'en Henning Mankell?
5- Per què no llegeixo tots els llibres que m'he comprat i segueix-ho comprant-ne?
6- Per què sóc com una criatura de 5 anys i ja ja he obert (i menjat, evidentment) tots els ous Kinder del calendari d'advent?
7- Avui han arribat els regals de Nadal des de Catalunya. Per què només de pensar en la mirada que em faria l'austríac al obrir-los, ja em sento culpable? (i això fa evidentment, que no els obri!)
8- Per què m'agradaria que la fotografia fós la meva segona professió/font d'ingressos, i sóc tant escèptica que pugui funcionar? Per què crec que llavors ja no em divertiria fotografiar?
9- Per què tinc ganes de desenvolupar la meva creativitat (cosint, fent mitja, cuinant, fotografiant) precisament ara que se suposa que tindré menys temps?
10- Per què tot i tenir un racó estalviat i tenir un sou digne, des de fa molts anys em sento pobre?
(dec ser una de les úniques persones que està contenta amb el seu sou, i creieu-me, una infermera no guanya pas gaire! Serà que sóc conformista!)
11- Per què si per mi el Nadal és un dia com un altre, fa aproximadament una setmana que estic amb una "depre" pre-nadalenca pel fet de no ser a Catalunya?
12- Per què odio tant algunes coses del meu pare i jo també faig aquestes coses?
13- Per què des de fa molts anys la única cosa que he desitjat és ser feliç?

Bé, docns aquests són alguns dels meus per quès; algunes preguntes segurament ténen una resposta bastant òbvia, o seria fàcil trobar-hi una explicació, però d'altres crec que no en tenim ni idea de per què són així.

Avui no és un gran dia...

Avui no és el meu dia. O si més no jo em sento així, xof...
El carter ha tocat el timbre per tercera vegada en 7 dies perquè li firmi una carta certificada... La carta d'avui no me l'esperava, la veritat. Era un sobre de ma mare amb regals, però no tots per mi, alguns per en Pau.

Suposo que després de parlar dijous li va quedar clar que m'agradaria tenir el meu regal abans del meu aniversari... potser no vaig ser gaire amable, però és que a vegades la sinceritat fa mal. Amb la seva sinceritat vaig veure que només em compraria un regal perquè tocava, i em va doldre que li costés tant agafar-se temps per anar-lo a comprar!
Em fa mal veure que fins i tot a la meva sogra li fa més il.lusió anar a triar un regal amb mi!! I a mi la meva sogra em cau bé, però que demostri més interés i entusiasme que ma mare... això costa de païr! Fa mal.

I bé, sí, ma mare finalment m'ha triat un regal. Dic triat perquè l'ha agafat/comprat a la botiga on treballa ella; i a mi no m'agraden les coses que ténen. I en concret no m'agrada el regal que m'ha fet. I això encara m'ha fet més mal, m'ha decepcionat, perquè he pensat que no li podia dir que no m'agradava el regal i que me l'hauria de posar quan ella vingués. I què voleu que us digui, em fa ràbia trobar-me en una situació així; em fa ràbia que em facin més il.lusió els regals pel nen que el meu regal.
Però l'he trucat i li he dit, ben dit, sense ràbia, sense voler ofendre-la, i m'ha dit que no hi ha problema, que puc canviar el regal.

I després he plorat. No sé exactament perquè. Jo sempre he tingut molt bona relació amb la meva mare, tot i que de vegades ens hem barallat i he de ser sincera i puc dir que li he fet mal amb les meves paraules. No s'ho mereixia. I ara potser estic recollint el que he sembrat. I això costa d'acceptar i fa mal. Perquè passa la meva mare de mi??

I com ha continuat el dia...

- netejant el pis.
- menjant-me una teula sencera de xocolata amb avellanes! O sigui les 500 Kcal que hauria d'incrementar en la meva dieta pel fet d'estar embarassada avui me les he cruspit en forma de xocolata!!!!
-mirant la riera
- buscant una llevadora per després de l'embaràs...

O sigui, intentant animar-lo una mica... ara em toca fer el sopar, i després mirar la 2a part de la sèrie "Los pilares de la Tierra"!
Espero que demà el dia sigui millor.

Aquest paio em recorda a algú!

Fa poc vam anar a veure la peli "Wall Street: Money never stops", i no només la pel.licula em va agradar, sinó que també em van agafar ganes de mirar la primera que es va fer als anys 80.

Ara, el que no m'esperava era veure un personatge, el d'en Michael Douglas, tant proper a com és el meu pare. Els que heu vist la pel.licula pensareu: ala, com es passa!! o el pare de la nerona és un cabró... no, no ens passem tampoc!! Només dic que aquest personatge em recorda al meu pare... tots dos ténen unes característiques en comú: Es pensen que els que ells facin no comportarà cap tipus de conseqüència, o que ells evidentment no en ténen la culpa. Jo simplement diria: no saben què comporta ser pare, tenir unes responsabilitats, ser present en la vida del teu fill i acceptar que l'has cagat i demanar perdó.

Ara ja ho he acceptat: ell no ho sabia fer millor, tenia els seus propis problemes. Però no és just! Jo no en tenia cap culpa que ell tingués aquests problemes, jo el necessitava.
I ara intentem tenir una relació com podem; a vegades crec que és millor en la distància. Només espero que sigui millor avi que pare.

De polls i bitxos raros

Ja fa uns quants dies des de l'últim post, i estic millor... He passat dies de tot, alguns de més bons i d'altres de pitjors, però espero ensortir-me'n!

Però bé, avui no us volia parlar de mi, sinó d'una d'aquelles persones que us posen dels nervis.

Vinga va, que per molt civilitzats, per molt que tingueu molt bon rollo amb tothom a la feina, els amics segur que hi ha algú que no sabeu perquè us treu de polleguera. El pitjor de tot és quan algú et treu de polleguera i no téns cap bona raó per justificar-ho, perquè teòricament aquella persona és "perfecte" ( si és que existeix la perfecció), vull dir que no hi ha potser cap tret de la seva personalitat de tipus negatiu que sobresurti.

I a mi digueu-me pessimista, però a mi a vegades em treuen de polleguera aquelles persones tant optimistes! Jo sempre que he estat en desacord amb un optimista tot criticant l'exageració de la realitat que fa m'he definit com a una persona realista, i a vegades puc arribar a ser pessimista, ho reconec! Una d'aquestes persones és la meva sogra; és l'alegria personificada! I a mi això d'estar sempre de bon humor, doncs què vols que et digui... em dóna la sensació que viu en un altre planeta perquè no sé si ella no té mai problemes, però sempre està de bon humor! Pels que som més depressius ja ens ajuda estar al costat de persones així, però és que viure en el "País de les Maravillas" tampoc no cal!!

I llavors també hi ha una altra persona que em treu de polleguera (serà que avui estic molt sensible?), és una amiga de la meva parella (en M.), i no és el que us podeu pensar, no hi ha una rivalitat femenina, no n'estic gelosa, o si més no, no pas en aquest sentit.

Quan vam venir a viure a Salzburg vaig pensar que tindriem més de contacte, ella és jove, esportiva (ara he vist que això ens separa molt, perquè a l'hivern només la pots veure a les pistes d'esquí) i m'era simpàtica. I com he dit, esperava més d'aquesta possible amistat, i al final ha quedat en no res, en una coneguda per la primavera-estiu, perquè durant uns sis mesos a l'any no hi ha qui li vegi el pèl. I què voleu que us digui, jo no penso pujar a sobre uns esquís!

Bé, fins aquí tot normal, perquè de fet he decidit passar d'ella i no dir-li per quedar més, perquè ja n'estic farta d'una de cal i un'altra d'arena, a mi o m'expliques la teva vida o no ho fas, però a mi em desconcerta aquesta manera de ser.

I avui, després de no saber res d'ella des del mes d'Octubre, en M. ha parlat amb ella, i ara es veu que es vol fer autònoma, però no està segura perquè potser trobarà a faltar les relacions socials, el contacte amb la gent.

I va i en M. li diu que si és així que passi per casa, a pendre una cervesa!!!! Però serà gilipolles en M.!! O sigui quan ella ho necessita nosaltres si que estem aquí, però quan per exemple jo he estat malament i volia parlar amb algú, simplement pendre un cafè no ha sigut mai possible?? Quan encara hem de pendre la cervesa per celebrar el meu aniversari? (i he nascut al novembre!)

No sé qui em treu més de polleguera, si en M. o ella!!!! A vegades hi ha amics que de tant bons amics són tontos!

Sento haver-vos fotut un rollo, però ho necessitava!!! I a vosaltres, qui us treu de polleguera?? Va, mulleu-vos!

Emprenyada amb el món!!!!

Així és com em sentia el dijous, sí, emprenyada amb el món, o millor dit, amb tothom! I és que a vegades Déu ni do quines situacions que hem d'aguantar... 

- Molts pacients i poc personal.

- Companys de feina que de fet de companyerisme no en ténen gens ni mica, perquè mentre tu t'estàs partint l'esquena des de 2/4 de 8 del matí, ells porten asseguts fent-la petar des que han començat a treballar a les 12!!! 

De fet ja m'ho havien dit, però és que encara rebenta més quan ho vius en la pròpia carn!

A vegades agraeixo que a la feina hi hagi un madrileny, així puc desfogar-me a l'instant sobre aquests companys que em treuen de polleguera!!

Ja ho sé, ara us pensareu que de fet només em queixo, i sí, teniu raó! De fet no hi ha dia que no em queixi d'alguna cosa o una altra... De la feina, dels companys, dels amics... però és que jo sóc una inconformista!!!!

Què esperar dels amics...

La majoria dels meus amics són del meu poble, han estudiat coses diferents, i n'hi ha que fins i tot viuen a l'estranger, i per tant no és que els vegi gaire. D'aquests podriem dir que destaca l'E., la meva millor amiga des que tenia 18 anys, i que tot i viure en la distància està al corrent de la meva vida. 

Ens comuniquem sobretot a través d'internet via mail, tot i que després de regalar-li un auricular amb micròfon no parlem gairebé mai per Skype!!! I sinó ens truquem!! Avui en dia ja no és tant car trucar de fix a fix, o fins i tot la truco al mòbil si és que realment ho necessito!!! Som molt diferents, però ens entenem, ens coneixem, sabem les virtuds i defectes l'una de l'altra. 

Llavors també tinc dues amigues de la universitat, que de fet també es diuen E., però només amb una d'ella mantinc el contacte, encara que sigui de tant en tant, però la confiança hi és, i això és el més important: és igual quan de temps hagi passat, la puc trucar i explicar-li com em sento sense problemes, amb ella no tinc la necessitat de fer el paperet i dir-li que les coses em van bé quan em sento com una merda...

I aquest tipus d'amistat encara no la tinc aquí a Àustria. Si que hi ha un company de feina en què hi confio més, però hi ha certes coses sobre les quals no hi parlo... 

I llavors hi ha la C., una amiga del "meu" home, que em pensava que ens portariem superbé, que amb el temps agafariem confiança, fariem coses juntes (o en grup) i que podriem ser amigues... Però sembla que ella sempre té alguna cosa a fer quan jo li proposo de quedar!! No dic que haguem d'estar tota la tarda juntes, però podem prendre un cafè i xerrar una estona??? 

Ara, la única cosa que ella proposa és anar a esquiar!! Perquè quan té temps lliure a l'hivern és la única cosa que fa. 

Estic una mica ofesa, perquè mai no em truca per quedar, perquè quan jo li dic de quedar no pot mai. I quan quedem no explica gairebé res de la seva vida privada (sentiments, expectatives, què fa en el seu temps lliure).  Això em fa pensar que no té cap interès en què siguem amigues. I em dol. Perquè la llista de persones a les que tinc per trucar per anar a pendre un cafè aquí es redueixen només a ella... 

Estic dels nervis!!

Fa dies que dormo malament, que somio sense parar, però avui a més a més estava supernerviosa!! Fa dies en què només faig exàmens de no sé quines assignatures, i els suspenc, faig errors xorres... 

Des de les 5h que ja penso en què diré quan avui trucaré per fixar un dia per l'entrevista. Teòricament avui no és cap dia important, però jo estic dels nervis!! 

No em puc imaginar com estaré el dia de l'entrevista!!!! De fet no ho entenc, perquè quan vaig anar a fer l'entrevista per la feina on estic ara no estava tant nerviosa!! 

Serà que ara hi tinc més a perdre? Hi puc guanyar més?? 

Com jo li vaig descriure al meu pare: treballaré més, cobraré igual i tindré menys vacances. Un xollo, no?

Editat: ja he trucat. Dilluns faig l'entrevista. Ja em sento un xic més relaxada!

Objectius realistes

A vegades penso que el que fa que estigui descontenta amb mi mateixa és el fet de ser massa autoexigent i de voler fer masses coses!!!! 

Hi ha dies en què tinc festa i vull: anar al gimnàs, anar a comprar, cuinar, netejar, planxar, descansar... 

I he vist que si em proposo petits objectius els assoleixo, i llavors penso que també puc fer això altre... i així puc assolir aquests objectius més realistes. 

Ara mateix m'estic plantejant apuntar-me a ioga o a pilates, quan ja sé que no tinc uns horaris fixes, i per tant no sé si hi podré anar sempre. 

A mi és que a vegades m'agovia això de tenir uns dies fixes a la setmana ocupats. Perquè a mi m'agrada decidir coses espontàniament: marxem aquesta setmana tres dies??? Ja sé que un curs així no és que lligui molt... 

Exprimint el cervell

Intento sentir-me millor. Intento canviar la meva vida per sentir-me millor, estar motivada per fer esport, cursos nous : d'infermeria, de ioga. Tot per millorar la meva autoestima. Continuar formant-me per ser una bona infermera, per sentir-me més segura quan els pacients em pregunten alguna cosa, per sentir-me més segura quan treballo sola amb els pacients, saber que sabré reaccionar correctament en el cas d'una emergència. 

Sé que he fet molt fins ara, he viscut en dos països diferents, he après l'idioma prou bé com per treballar en el que m'agrada i pel que m'he format. Però jo sóc molt exigent amb mi mateixa, i sé que mai no parlaré prou bé l'alemany, que mai no faré prou exercici, ni mai seré prou bona persona.

Una part d'aquestes inseguretats són producte de les relacions familiars durant la meva infantesa i adolescència, i d'altres de producció pròpia. De com m'he anat desenvolupant com a persona. I un dels meus defectes que veig últimament és la comparació... sé que no hauria de comparar el que jo aconsegueixo amb el que els altres aconsegueixen, sinó simplement intentar autosuperar-me, segons les meves capacitats i personalitat. 

Tancada!

Sempre he sigut una persona bastant oberta quan ja conec a la gent, necessito expressar com em sento, compartir amb els altres les meves alegries, penes i preocupacions... 

Però sembla que des de fa un temps ja no és així... des que visc a l'estranger??? Jo diria que sí, perquè allà vaig deixar-hi els meus amics, i tot i que he conegut a gent, només molt pocs han sigut companys de d'algunes confidències. 

I no sé perquè però jo mateixa m'he anat tancant i no he trucat als meus amics per desfogar-me, perquè m'ajudin a veure una mica de llum en aquesta foscor que a vegades m'envolta... i he acabat desfogant-me en ma mare, però ella es preocupa, i per tant fins i tot a ella li menteixo quan li dic que estic bé. Perquè sé que pateix i no s'ho mereix.  

I en el meu xicot, ara ja marit (a mi em sona molt malament això de marit!! m'agrada més parella) li confio moltes coses, perquè la nostra relació es basa en la confiança, l'amistat... però no serveix com a terapeuta substitut, perquè està massa implicat en la història... 

I suposo que per això he acabat publicant aquí, desfogant-me, substituint les trucades / emails als amics, i encara no sé perquè... si potser ells serien qui més em podrien ajudar, perquè em coneixen, encara que molts només coneixin la part més bona i positiva de mi. 

Em sembla que faré un pas endavant, i encara que potser no seran emails molt personals, li enviaré els posts que publico... perquè crec que serà millor per la meva vida si vull estar millor, si vull que la gent m'ajudi, si em queixo que no tinc amics (a Àustria), però tampoc m'obro molt ni m'esforço per conservar els que estan a Catalunya. 

No m'agrada però..

No m'agrada enfadar-me amb els pacients però si toca el timbre 5 vegades en 15 min perquè vol més cervesa freda o ja no sap què volia...  la veritat és que em treu de polleguera!!!!!

No m'agrada que em treguin de polleguera, però com haig de reaccionar si una iaia de 93 anys a les 3.15 pm prova insistentment de passar entre la barana del llit i el llit, veus que s'ha tret la compresa molla que portava, i que s'ha pixat a terra. L'acompanyes al lavabo i en acabar vol pesar-se i anar a donar una volta per la planta!!!! 

Evidentment li he dit que no!!!! I va i es queixa dien: Tu sempre dius noooooo!!!!!! 

No m'agrada discutir-me amb els pacients, però ahir una pacient em va treure de polleguera... xerra pels descosits i jo només volia fer la meva feina... sembla que no ens vam entendre bé, i jo li vaig dir que el que deia no era veritat. Resposta: vaig conèixer una infermera italiana que tampoc podia dir "ü". 

Malauradament li vaig contestar: Puc parlar 5 idiomes, però no puc dir ü, però no em sembla que sigui tant important!!!!! 

M'encanta tenir tres dies de festa i no veure els pacients. Aquesta nit no podia amb ells!!!!!! 

Moments per apendre'n

No sé exactament quan va passar, aproximadament fa una setmana... 

Érem a casa d'ell, i ens vam discutir per una xurrada, que no penso escriure perquè fins i tot em fa vergonya!!! I no em sentia còmode a casa seva, i vaig marxar cap a casa, cap a Salzburg. 

Sempre la mateixa història, pujo al cotxe i faig com  a molt un parell de Kms, però aquesta vegada no, i també ho vaig fer per demostrar-li que a vegades si que dic que marxaré i ho faig!!!! 

Primer vaig estar una hora al telèfon analitzant la meva vida i miracles, fent una mica de teràpia... I després el vaig veure al messenger... i llavors el vaig trucar!!! I enlloc d'anar a millor va anar a pitjor... i la meva ràbia va sortir de dins, i vaig trencar el telèfon i el portàtil, que eren els mitjans de comunicació amb ell!

I em sento tant avergonyida, que no he sigut capaç d'admetre, o d'explicar a la meva mare que he trencat l'ordinador i el telèfon. Molta informació perduda. Cançons, Fotos!!!! ( de la despedida, del vestit de casament....), això és el que em fa més mal!!!!

No estic bé, això ho sé veure jo mateixa, però tampoc tinc ganes de pendre antidepressius ni d'anar a teràpia a Viena. Lo de la teràpia potser m'ajudaria una mica, però em suposa molt de temps, esforç i diners!!!!! I a sobre és en castellà, que no és el mateix per mi... pel que fa als sentiments em costa molt explicar-los en castellà. I com sempe he dit, aquell tio em deixa anar sempre que no parlo molt i molt bé el castellà!!!!!

Jo sé que estaria millor si aquí tingués amics. Jo crec que aquest és el meu problema, i potser també perquè haig de buscar una afició que ompli el meu temps lliure. Però sobretot necessito el contacte humà amb la gent!!!

A vegades em sento millor a la feina que no pas  a casa.... I llavors veig com ell tampoc no truca molt sovint als pocs amics que té a Salzburg, i és que resulta bastant difícil quedar amb ells!!

Ja ho sé, haig de fer cursos, alguna cosa per tal de conèixer gent... I no sé perquè, però m'he tornat una mica reservada, o és que em fa vergonya haver d'admetre que no tinc amics aquí a Salzburg!!!!!

Vull intentar curar-me a la meva manera, encara que no sigui la millor!!!!

De caràcter

A mi mai no m'ha costat expressar el que sento, jo sempre he pensat que jo necessito explicar com em sento, de seguida, treure-ho cap a fora, compartir-ho, tant lo bo com lo dolent. 

Per tant puc passar d'un estat normal a un d'eufòria molt ràpidament... i en un parell de dies o hroes fins i tot a estar molt trista!!! 

Durant l'adolescència aquests canvis d'humor em caracteritzaven, i de fet les meves amigues (i escric amigues perquè no sé perquè sempre m'he relacionat més amb les noies...i ara paradoxalment em porto més bé amb els nois, puc captar més ràpidament, fàcilment si els hi caic bé o no, i m'hi sento més còmode, sé que es mostren tal com són i que si no els hi caic bé doncs simplement no parlaran gaire amb mi!)... bé, doncs a lo que anava, que les meves amigues ja hi estaven acostumades, i de fet no només es produien canvis d'humor, sinó també d'opinió... 

Diguem que amb mi no s'hi podia contar gaire... que encara que jo hagués dit que si que anava a un sopar, concert o festa, a l'últim moment podia decidir quedar-me a casa, o sigui, en el llenguatge d'aquell temps "rajar-se!!".

I jo fins no fa gaire estava orgullosa de mi, perquè pensava que ja no era així, una mica menys llunàtica i menys de canviar d'opinió... però veig que no, que segueixo igual... sobretot des que visc aquí, i quan hi ha alguna cosa en especial, alguna celebració o així... i m'agafen una de les meves girades d'olla, de les meves crisis i em torno com una criatura, i decideixo no anar-hi!!! 

I jo em pensava que res no havia canviat, que les meves decisions no tenien cap conseqüència, tal i com sempre ha sigut amb les meves amigues... però sembla que les coses han canviat i ja no existeix més el sóc sinó el som!!! 

I n'estic farta del som, anem... Per mi 2= 1 + 1!!! Per tant encara que jo no hi vulgui anar ves-hi!!! I em sorprèn quan algú em munta un siri per això, perquè no hi pot na sol... I potser no que no és de lo més normal, però és lo que jo he après de casa meva, del meu pare, el caràcter del qual sempre tant he criticat, que sempre m'ha semblat que tenia un tarannà irresponsable, sense tenir cap consideració pels altres, un passota... 

I qui m'ho havia de dir que m'assemblo a ell, i que el que fa uns anys criticava doncs ara ho faig servir d'excusa per explicar el meu comportament...