Distància emocional post-vacacional

Hem estat 15 dies per terres catalanes, a casa dels meus pares. Tenia moltes ganes d'anar-hi, veure la meva mare (tenia 1 set de vacances) i sobretot que els nenes veiessin els avis. Estar en família (nosaltres 4: austríac, els nens i jo). I ja hem tornat. I estic contenta que ens separin uns 1000km de distància física, llàstima que emocionalment tot sigui massa aprop. M'adono que alguns dels meus problemes vénen/són fruit del que he viscut a casa meva. Som el que veiem, aprenem del que veiem a casa. Coses que pels altres són excepcionals per mi era ja algo habitual. "A casa som així, som una mica freakis a casa". Sempre li deia a l'austríac que al nord són molt freds, que jo m'accelero quan parlo i deixo anar el que penso, sóc impulsiva però que quan ho he deixat anar ja està, em puc calmar en poca estona. Intentaré fer un resum sense entrar massa en detalls. Per alguns dels que em llegiu ja no sóc una persona anònima, ja no sóc la nerona. Saben qui sóc. I només pensar en escriure el que he viscut en aquestes vacances em fa vergonya. Em fa vergonya la meva família. L'austríac m'ha fet veure que sí, que a Catalunya som més temperamentals, cridem més quan el que volem és parlar, tenir una conversa. Però això no té res a veure en com som a casa meva: no som normals, no som freakis, som bojos. Ens comportem/es van comportar com a maleducats. Vaig viure en primera persona agressió verbal per part del meu pare. Fins a tal punt que l'austríac va estar apunt de dir-li alguna cosa (ell, que és tant tranquilet i que evita els conflictes!!), ma mare... supersensible i també va reaccionar desmesuradament. El que ja va ser massa va ser l'últim dia: jo al llit intentant dormir al costat de la clara, en pau dormia. Al menjador: el meu pare, el meu germà, l'autríac i ma mare. Uns crits.... i uns plors... la única veu que no se sentia era la de l'austríac. En Pau es va despertar, van anar al garatge. Jo em vaig aixecar i vaig estar apunt de posar-ho tot en una maleta i agafar els nens i marxar a un hotel. Em pensava literalemnt que es mataven (el meu pare i el meu germà). Quan es va acabar aquesta baralla ma mare buscant brega amb mi... estic contenta de no haver caigut a la trampa. Volia marxar sense discutir-me amb ells. Sé que hauria de parlar amb els meus pares sobre el que va passar. Sobre els meus problemes i com la meva mare ho veu. Jo no sóc una santa, ho sé. Però crec que ells també haurien d'estar disposats a escoltar, a comportar-se com a persones civilitzades, a ser capaços de mantenir una conversa constructiva, sense cridar. I això sé que amb el meu pare no és possible. Ara mateix penso: necessito distància emocional dels meus pares. Els veig amb uns altres ulls, i crec que és perquè jo veig que no és normal com ens comportem i he decidit canviar-ho. Jo no vull això pels meus fills. Jo no vull faltar al respecte als meus fills com ho fa principalment el meu pare. Distanciar-me del meu pare no em costa, no hi parlo gairebé mai. El que em costa és fer-ho de la meva mare, que és la persona "pont" de la família, a qui li pregunto com està el meu germà, avis, pare... és una persona important per mi en la meva vida, però no sé com "tornar a la normalitat" no parlant del que va passar, del que penso. Ara mateix penso: necessiteu teràpia de família; el papa ha d'anar al metge, fer canvi de medicació.... no dir simplement: és així, l'has d'acceptar. JO NO HO PENSO FER. Com diu l'austríac: després d'aquestes vacances necessitaré fer teràpia!! Que trist!

inseguretat

Sóc una mica insegura per naturalesa, i fa un temps (tot i que ara ja ha canviat) sempre intentava agradar als altres. Em comportava com pensava que els altres esperaven de mi. Suposo que era degut a la meva inseguretat, a la poca valoració de mi mateixa. Però des que estic millor psiquícament intento ser jo mateixa, pensin el que pensin els altres. Això em funciona quan estic amb els meus amics (ja que de moment no quedo amb coneguts, només amb amics) però em costa molt a la feina.

I no sé per què a la feina ha de ser diferent. Penso que qualsevol petit error que faig els altres poden pensar que no sóc una bona infermera. Em costa molt confiar en mi mateixa, pensar que faig bé la meva feina. Quan estic tant insegura i agobiada em dic a mi mateixa que fins ara a la feina (altres plantes, en altres hospitals) sempre han estat contents amb mi, i que per tant no dec ser tant mala infermera.
Em costa moltíssim desconectar a la nit després de treballar. Faig un repàs de tots els meus actes, tot buscant errors, i pensant en les conseqüències que tindran. Dormo malament si he fet errors, dormo malament si el dia següent he de treballar.

A l'austríac i a mi ens agradaria tenir aviat un segon fill. Jo m'hi posaria ara mateix, però vull esperar una mica (mig any?) perquè penso que a la feina estaran molt descontents, i que fins i tot la jefa es podria emprenyar si em quedo embarassada de seguida després de la meva reincorporació laboral. S'ha de dir que quedar-se embarassada com a infermera suposa una sèrie de limitacions:

- no pots treballar més de 9h (normalment treballem 11-12h)
- no pots treballar de nits (per tant els companys han de fer més nits)
- no pots aixecar pesos (per tant en la mobilització dels pacients t'han d'ajudar els companys, per tant treballen més)
- no pots fer extraccions de sang (a la planta on treballo ara ho fa la jefa, per tant no suposaria un gran canvi)

Jo només penso en les conseqüències que suposaria per la resta de companys i això fa que tingui mala consciència. Però per altra banda penso que és la meva vida, i som nosaltres els que hem de decidir quan volem tenir un altre fill, i que a la feina han de comptar amb aquesta situació quan donen feina a una dona en edat fèrtil.

M'agradaria pensar menys en el què diran. Decidir la meva vida i no sentir-me malament per les meves decisions.

Perquè sapigueu una mica més de mi...

Serie a la que te has enganchado últimamente: ultimament a cap, però segueixo enganxada a Grey's Anatomy
Una ciudad: Girona
Un capricho cumplido: la Canon Eos 5D Mark II
Un lugar para enamorarse: una festa de la cervesa a alemanya :)
Un objeto de deseo: les sabates Camper
Una isla: Santorini
Un diseñador: cap en especial
Un sabor: la trufa
Una fruta: les maduixes
Una cadena de TV: TV3
Un complemento: els mocadors
Lo mejor de la tele: que la pots mirar per internet quan et dóna la gana! És igual que visquis a 1000km de catalunya!
Un plan de domingo de otoño: anar a fer fotos en algun lloc on hi hagi molts arbres, les fotos a la tardor són maquíssimes!
Postre favorito: crepes
La última canción que se te quedó en la cabeza:Ai Se eu te pego de MIchael Teló
Una actriz: la Diane Keaton
Un actor: en Clint Eastwood (em recorda tant al meu pare!)
Una revista: Elle, Telva... i ho haig de confessar, segueixo l'hola per internet!! Sóc tota una maruja!
Un sueño: ser fotògrafa algun dia!
Último vicio: menjar verdura, fruita i més verdura! Fa 4 setmanes que estic a dieta! :)
Lo que me molesta: la gent hipòcrita
Blanco o negro: negre
Tu mayor fobia:
Tu color favorito: blau
Tu animal: miaaaaaaaaaaaau.
Día de la semana: el cap de setmana en general, ja que l'austríac fa festa! Tot i que hi havia una època en què m'era igual, perquè ens adaptàvem un a l'horari de l'altre,i entre setmana disfrutàvem dels dies de festa!
Perfume que estás usando: un de roses de l'occitane, tot i que fins ara no n'havia fet servir mai!
Tienes las uñas pintadas: mai! a la feina no ens deixen portar-les pintades degut a qüestions d'higiene!
Última vez que usaste las sombras: uis, no em pinto mai els ulls, o com a molt la ratlla i el rimel!
Mi pasión: la fotografia
Mi prenda favorita de otoño: mmm, només de tardor no sabria què dir!
5 hábitos extraños: crec que no faig gaire res estrany...però intentaré contestar alguna cosa...
començo a llegir el diari per darrera (tot i que ho fa molta gent!)
no bec mai cafè a casa, només quan sóc en una cafeteria
no bec mai llet sola! Em vénen vasques només de pensar-hi!
Apart de la llet, tinc una mica de fòbia a tot el menjar de color blanc... sopes blanques, salses blanques... no és lo meu!
Bé, només me n'han sortit quatre, però ja està bé!

dels nervis

Estic supernerviosa per demà! Demà vaig a fer les pràctiques a una planta, tal i com us vaig explicar fa uns dies; estic nerviosa per com anirà i per com dir-los que m'han desaconsellat treballar de nits per raons de salut mental! Sona tant malament. Crec que al dir que no puc treballar de nits em posarà en desavantatge respecte l'altra infermera.

I no paro de pensar-hi en tot el dia. En parlo amb l'austríac, truco a ma mare més sovint de lo habitual i el tema de conversa sempre és recurrent.
Ja sé que no em puc queixar, que com a mínim tinc feina, i teòricament puc triar entre dues plantes i tot; i a més a més no és la fi del món, només és una feina i també podria canviar de feina si fós necessari. Sé que haig de posar per davant la meva salut mental abans que la feina, però fins i tot em plantejo treballar de nits per poder estar en una bona planta, tot i arriscar la meva salut.

Ja us diré com ha anat!

Quilos de més vs. estabilitat emocional

Ja fa gairebé un mes que vaig començar amb la medicació i la veritat és que estic molt i molt millor! No he estat malament des de fa molts de dies, i això que abans de començar amb la medicació era molt inestable emocionalment.
La part dolenta de tot plegat és que tinc molta més gana. Podria menjar durant tot el dia, i bé, de fet ho faig, i això fa que ja m'hagi engreixat una mica. Més que els quilos, a mi el que em pesa a la consciència és el fet de menjar malament, perquè quan tinc aquesta gula menjo dolços, però és el preu que haig de pagar per estar bé.

Els meus pròxims objectius són més autocontrol a l'hora de menjar, menjar bé, d'una manera saludable i fer més esport.

Calma emocional

Estic bé. Fa 15 dies a la tornada de Catalunya vaig anar a control amb el metge i em va canviar una mica la medicació. Em costa acceptar que necessito medicar-me, potser per tota la meva vida, però després d'aquests 15 dies veig que la Dra. tenia raó quan em va dir: "et sentiràs tant bé amb les pastilles, que tu mateixa no les voldràs deixar mai".
Sembla mentida, però és ben veritat! Estic cansada, aixafada, però em sento bé, estable, ja no hi ha discussions per no res. Disfruto d'en Pau, i això és el que conta.

Fa un temps el meu sogre em va regalar un llibre d'autoajuda. Si haig de ser sincera, no m'ho esperava això d'ell. Ell és un home racional, amant de la ciència, dels fets, i ella (la sogra) es deixa portar molt més per les emocions, és igual si explica alguna cosa i només en sap la meitat de la història, no és molt exacte; per això em va sorpendre que ell em regalés un llibre d'autoajuda, no fa per ell, però haig de dir que m'està ajudant. A dins hi ha coses molt bàsiques, a les quals un mateix hi arriba tot sol, però a vegades necessitem que algú ens ho digui.

Espero que la calma continui.

"És inútil continuar..."

Doncs sí, és inútil continuar vivint així, com ho he estat fent els últims anys i sobretot els últims mesos. S'ha acabat, no podem continuar barallant-nos i jo arribant a aquests extrems. Per això avui he anat al metge. Avui, de fet, ja no hi hagués anat, però vaig demanar hora després d'un dels meus pics més baixos, i la metgessa no m'ha pas dit gaire res de nou, només que apart de fer psicoteràpia també necessito un seguiment mèdic, i per això m'ha derivat a un altre metge.

I llavors com sempre el gran dilema: pendre medicació o no.

Jo mai he sigut fan de les pastilles. Bé, dels calmants sí. Ara sempre que sigui una drogoadicte, però no, només vull dir que no m'agrada patir, però que em sembla més fàcil d'acceptar que necessito una pastilla pel dolor físic que pel dolor emocional.

Per què em costa tant acceptar que tinc un problema?? Un problema psíquic, que es diu depressió. De fet, no és un problema que m'agradi tenir-lo, ni tampoc és una malaltia tant estranya; però crec que preferiria tenir una malaltia física a una de psiquica.
I això també fa que no ho expliqui gaire a ningú, perquè ni jo mateixa ho accepto, tot i que els que ho saben ho accepten.
Vosaltres com reaccionarieu si algú que coneixeu de fa poc o amb qui esteu construint una amistat us digués que va al psicòleg, o que té una depressió?

La por al rebuig i a haver de donar explicacions fa que dubti en el fet de pendre medicació. Si vull pendre antidepressius hauré de deixar de donar el pit. I llavors penso que ja no puc anar al grup d'alletament, o que si hi vaig i ja no dóno el pit m'hauré de justificar. I per una banda no tinc ganes de mentir, però tampoc tinc ganes d'inventar-me una excusa ni de dir què em passa.
Però és absurd que perquè no sigui capaç d'afrontar la veritat o dir una mitja veritat potser no em mediqui. Ho haig de pensar.
Donar el pit no ha sigut mai el meu màxim a la vida, però ara que funciona i ens uneix, tampoc no tinc ganes de renunciar-hi.

Amb l'austríac hem decidit veure com estic durant un parell de setmanes i pendre una decisió.

Valoració del 2010 i propòsits del 2011

Al principi no tenia previst fer una valoració del 2010, però n'he llegit tantes en diferents blogs en els últims dos dies que he pensat que perquè no fer-ho... En el 2010:

- vaig tocar fons! I vaig decidir que havia de canviar alguna cosa de la meva vida per ser feliç. Primer vaig intentar deixar-me ajudar pels metges, però finalment el que més m'ha ajudat ha sigut decidir fer un canvi de xip! No tots els dies és tant fàcil, però diria que estic en el bon camí.

- em vaig quedar embarassada! Tot i ser un nen buscat, la notícia va arribar quan estava al fons del pou. I ara només puc dir que estic molt contenta de tenir un fill d'aquí a POC, MOLT POC!

- vaig ensenyar-li Catalunya als sogres... i els hi va agradar molt! Llàstima que aquest any només hagi baixat una vegada!! Poc, això és massa poc!

- m'he adonat de la sort que tinc de treballar a la meva empresa, i sobretot en aquella planta! Tinc unes molt bones companyes de feina! I una super-jefa! M'han donat suport en tot moment, i això no es troba gaire sovint!

- he celebrat el meu aniversari! Des que visc a l'estranger sempre l'havia celebrat només amb l'austríac o amb la família, perquè no em feia il.lusió! Aquest any vam ser pocs, però el vaig celebrar amb els amics!

Normalment no em faig propòsits per a l'any següent, però aquesta vegada serà diferent... Desitjo que en el 2011:

- Un part no gaire dolorós... i curt! (Jo per demanar no quedo!)

- poder disfrutar de més moments amb la meva família i amics a Catalunya!

- treure'm de sobre tots els quilos que m'he engreixat durant l'embaràs!

- continuar treballant positivament en la meva autoestima!

- millorar els meus coneixaments de fotografia

- que el nostre projecte de fer-nos una casa es faci més realitat

Els meus PER QUÈS

1- Per què no sé quan s'escriu PERQUÈ o PER QUÈ tot i haver-ho estudiat a batxillerat? I per què no ho busco a internet?
2- Per què m'agrada fotografiar però sovint llavors no miro com les fotografies han quedat?
3- Per què encara no he mirat totes les fotografies del meu propi casament?
4- Per què últimament només llegeixo novel.les policíaques d'en Henning Mankell?
5- Per què no llegeixo tots els llibres que m'he comprat i segueix-ho comprant-ne?
6- Per què sóc com una criatura de 5 anys i ja ja he obert (i menjat, evidentment) tots els ous Kinder del calendari d'advent?
7- Avui han arribat els regals de Nadal des de Catalunya. Per què només de pensar en la mirada que em faria l'austríac al obrir-los, ja em sento culpable? (i això fa evidentment, que no els obri!)
8- Per què m'agradaria que la fotografia fós la meva segona professió/font d'ingressos, i sóc tant escèptica que pugui funcionar? Per què crec que llavors ja no em divertiria fotografiar?
9- Per què tinc ganes de desenvolupar la meva creativitat (cosint, fent mitja, cuinant, fotografiant) precisament ara que se suposa que tindré menys temps?
10- Per què tot i tenir un racó estalviat i tenir un sou digne, des de fa molts anys em sento pobre?
(dec ser una de les úniques persones que està contenta amb el seu sou, i creieu-me, una infermera no guanya pas gaire! Serà que sóc conformista!)
11- Per què si per mi el Nadal és un dia com un altre, fa aproximadament una setmana que estic amb una "depre" pre-nadalenca pel fet de no ser a Catalunya?
12- Per què odio tant algunes coses del meu pare i jo també faig aquestes coses?
13- Per què des de fa molts anys la única cosa que he desitjat és ser feliç?

Bé, docns aquests són alguns dels meus per quès; algunes preguntes segurament ténen una resposta bastant òbvia, o seria fàcil trobar-hi una explicació, però d'altres crec que no en tenim ni idea de per què són així.

Avui no és millor que ahir

No, avui no estic millor... he dormit poc i fatal... només us diré que a les 2h de la matinada estava mirant l'entrevista a la Carulla del convidat...
Encara porto el pijama, he dinat fa mitja hora, i no estic gens ni mica motivada per aixecar-me del sofà.

Ma mare m'ha escrit un mail (és que tinc una mare molt moderna jo!) i m'ha dit que està molt agobiada per diferents coses, i que no m'ho volia dir... i a més a més el meu embaràs, la distància... bé, que li sap greu que estigui ofesa.
I a mi també.

I d'aquí a 4 dies és el meu aniversari i com sempre no em fa il.lusió. I aquesta vegada no estarem a Salzburg, marxem 3 dies a Viena. I tinc por que sigui tant horrorós com fa uns anys a Londres. Vull poder disfrutar d'aquest viatge, però en aquests moments no sóc cap bona companyia. I estic trista.
Serà l'embaràs? no ho sé. Però jo vull que aquesta tristesa marxi i pugui tornar a disfrutar de la meva vida.

Aquest paio em recorda a algú!

Fa poc vam anar a veure la peli "Wall Street: Money never stops", i no només la pel.licula em va agradar, sinó que també em van agafar ganes de mirar la primera que es va fer als anys 80.

Ara, el que no m'esperava era veure un personatge, el d'en Michael Douglas, tant proper a com és el meu pare. Els que heu vist la pel.licula pensareu: ala, com es passa!! o el pare de la nerona és un cabró... no, no ens passem tampoc!! Només dic que aquest personatge em recorda al meu pare... tots dos ténen unes característiques en comú: Es pensen que els que ells facin no comportarà cap tipus de conseqüència, o que ells evidentment no en ténen la culpa. Jo simplement diria: no saben què comporta ser pare, tenir unes responsabilitats, ser present en la vida del teu fill i acceptar que l'has cagat i demanar perdó.

Ara ja ho he acceptat: ell no ho sabia fer millor, tenia els seus propis problemes. Però no és just! Jo no en tenia cap culpa que ell tingués aquests problemes, jo el necessitava.
I ara intentem tenir una relació com podem; a vegades crec que és millor en la distància. Només espero que sigui millor avi que pare.

Buscant-te a tu mateix

La setmana passada vaig anar a veure la nova pel.lícula de la Julia Roberts. A mi ella m'agrada, tot i sovint fa pel.lícules no gaire bones, que no expliquen una història massa interessant... i de fet, no m'esperava gaire d'aquesta, però tant poc??? Esperava paisatges més espectaculars, ja que està rodada a l'India i a Bali, i a més a més és bastant lenta!

Però d'alguna manera em vaig sentir identificada amb el seu personatge; no ara en temps real, sinó en diferents moments de la meva vida, entenc aquest sentiment de no estar bé, que haig de canviar alguna cosa de la meva vida...i em costa molt pendre una decisió, pateixo, ploro, penso què hauria de fer, estic en un estat de desesperació total!!! Fins que ho veig clar, fins que he tocat fons i faig un pas endavant!
Si comparo les meves decisions amb la pel.lícula, crec que tampoc no he fet canvis tant radicals, perquè de fet sempre he seguit amb l'austríac (sí, he decidit que a partir d'ara l'anomeré així!), però de fet cada any i mig hi ha un canvi important en la meva vida:

-Vaig viure 1 any i mig a Itàlia.
- Llavors vam anar a viure a Àustria, país on encara vivim (una mica d'estabilitat?), on vaig començar a treballar.
-Després d'un any i mig vaig decidir canviar de feina.
- Vaig canviar a millor, ja no havia d'agafar el cotxe, i l'ambient a la feina està superbé, però després d'un any i mig el meu rellotge biològic ja sona i em quedo embarassada...

Ara em pregunto, què passarà d'aquí a un any i mig??? Tindré clar si vull continuar vivint en aquesta ciutat o m'arriscaré i anirem a viure a un poble al cul del món, on precisament hi viuen els sogres? O tindrem el nostre segon fill?? De moment continuaré disfrutant de la meva estabilitat emocional... que no fa molt que dura, però la veritat és que em sento millor que mai!! Seran les hormones? o és que ja em tocava disfrutar una mica de la vida?

Em deixaré sorpendre!!!!!!

Petites coses que ens ajuden a tirar endavant...

Fa uns mesos vaig tocar fons. De fet potser hauria de dir que jo em vaig adonar que havia tocat fons, perquè sovint nosaltres som els últims en acceptar la realitat quan aquesta no és precisament bonica.

I vaig dir prou, no puc continuar així. Era un procés d'autodestrucció en què a més a més anava degradant la relació amb la persona que més estimo. Vaig demanar ajuda professional, i me la van donar.

I en aquest tocar fons va arribar una gran notícia, una cosa que voliem, que haviem estat buscant, perquè com tot en la vida, no només estava de baixón, sinó que també havia tingut moments més estables, més feliços... i em deia: "estaré mai prou bé per ser mare? perquè no ara?". I així va ser... el nostre nen (perquè ja sabem que serà un nen!) va decidir que aquell era el millor moment, perquè no n'hi ha cap de moment "perfecte".

Estic contenta perquè jo vaig decidir lluitar per mi, i llavors vaig saber que estava embarassada. Perquè ara apart de lluitar per estar bé per mi, també ho haig de fer pel meu nen, per la meva parella, per estar molt millor quan el nen ja sigui aquí, perquè ell no hagi de viure el mateix que jo vaig viure.

Entenc i comprenc que el meu pare no fos allà per mi quan jo era petita perquè ell té els seus problemes, però això un nen no ho pot entendre; això ho entén un adult, i aquesta situació ha creat uns vincles emocionals determinats, i ha fet que jo sigui així com a persona.

I ara continuo fent teràpia, cada dia amb mi mateixa, i de tant en tant amb la terapeuta i res de pastilles, tot i que se'n poden pendre estant embarassada, però a mi que no em venguin la moto i em diguin que són totalment inòcues! Ho sento, però jo prefereixo no pendre-les. I ho estic aconseguint, perquè me'n vull ensortir, perquè jo ho he decidit i perquè m'hi esforço.

Us deixo amb una foto de la meva panxa, que ara ja creix desmesuradament! Aquesta foto és de potser fa un mes!!

Més crisis!

No ho entenc, no sé tampoc el perquè, però per una petitesa em vaig emprenyar, amb el sistema, amb com està organitzat!! I això va fer que em caiguessin quatre llàgrimes, o sigui una cosa sense importància... 

I d'aquest fet sense importància em vaig començar a barallar amb ell, perquè tot i que ara dedica més temps a nosaltres jo no en tinc prou! Racionalment entenc que ell necessiti descansar, estirar-se al sofà i una tarda no fer res; però quan se'm "gira la bola" li retrec totes aquestes coses, crec que si tinguéssim més temps per nosaltres no m'agafarien aquests baixons. 

Per què com sempre li dic, jo aquí només el tinc a ell, no hi tinc amics ni família. I ara gràcies a déu algunes petites aficions com fer mitja (avui torno a començar la bufanda, perquè ahir la vaig desfer tota! És la segona vegada que passa en una de les meves crisis!). 

I en aquell moment, tinc molta ràbia, ganes de destrossar-ho tot i abans de fer-me mal a mi mateixa destrosso jerseis, entre d'altres coses... I ara ja està, ja estic calmada, però em sento malament per ahir, sobretot perquè no sé què haig de fer! Sé que necessito ajuda, però no vull anar al metge ni a cap psicòleg. Sempre dic que aquí no tinc a ningú, per tant la possible solució seria anar a Catalunya, on hi tinc els "meus"; però d'això tampoc no me'n sento capaç. No tinc ganes de tornar a començar. 

Sé que li estic amargant la vida, i això no ho vull. I jo també sóc infeliç. Jo no vull estar així, però no sé què fer! 

Exprimint el cervell

Intento sentir-me millor. Intento canviar la meva vida per sentir-me millor, estar motivada per fer esport, cursos nous : d'infermeria, de ioga. Tot per millorar la meva autoestima. Continuar formant-me per ser una bona infermera, per sentir-me més segura quan els pacients em pregunten alguna cosa, per sentir-me més segura quan treballo sola amb els pacients, saber que sabré reaccionar correctament en el cas d'una emergència. 

Sé que he fet molt fins ara, he viscut en dos països diferents, he après l'idioma prou bé com per treballar en el que m'agrada i pel que m'he format. Però jo sóc molt exigent amb mi mateixa, i sé que mai no parlaré prou bé l'alemany, que mai no faré prou exercici, ni mai seré prou bona persona.

Una part d'aquestes inseguretats són producte de les relacions familiars durant la meva infantesa i adolescència, i d'altres de producció pròpia. De com m'he anat desenvolupant com a persona. I un dels meus defectes que veig últimament és la comparació... sé que no hauria de comparar el que jo aconsegueixo amb el que els altres aconsegueixen, sinó simplement intentar autosuperar-me, segons les meves capacitats i personalitat. 

Tancada!

Sempre he sigut una persona bastant oberta quan ja conec a la gent, necessito expressar com em sento, compartir amb els altres les meves alegries, penes i preocupacions... 

Però sembla que des de fa un temps ja no és així... des que visc a l'estranger??? Jo diria que sí, perquè allà vaig deixar-hi els meus amics, i tot i que he conegut a gent, només molt pocs han sigut companys de d'algunes confidències. 

I no sé perquè però jo mateixa m'he anat tancant i no he trucat als meus amics per desfogar-me, perquè m'ajudin a veure una mica de llum en aquesta foscor que a vegades m'envolta... i he acabat desfogant-me en ma mare, però ella es preocupa, i per tant fins i tot a ella li menteixo quan li dic que estic bé. Perquè sé que pateix i no s'ho mereix.  

I en el meu xicot, ara ja marit (a mi em sona molt malament això de marit!! m'agrada més parella) li confio moltes coses, perquè la nostra relació es basa en la confiança, l'amistat... però no serveix com a terapeuta substitut, perquè està massa implicat en la història... 

I suposo que per això he acabat publicant aquí, desfogant-me, substituint les trucades / emails als amics, i encara no sé perquè... si potser ells serien qui més em podrien ajudar, perquè em coneixen, encara que molts només coneixin la part més bona i positiva de mi. 

Em sembla que faré un pas endavant, i encara que potser no seran emails molt personals, li enviaré els posts que publico... perquè crec que serà millor per la meva vida si vull estar millor, si vull que la gent m'ajudi, si em queixo que no tinc amics (a Àustria), però tampoc m'obro molt ni m'esforço per conservar els que estan a Catalunya. 

Ja fa 30 dies...

Que vam marxar de vacances, unes vacances poc organitzades, perquè nosaltres no som dels que planejem molt les coses, sinó que ens deixem portar i volem disfrutar sense agobiar-nos. 

Aquests dies m'han servit per carregar piles, per dormir moltes hores i disfrutar de totes les hores de sol que m'han estat robant els austríacs!! (Hi ha unes 3 hores menys de sol que a Catalunya!!)

No sóc una altra persona, però sí que sé que ja no estic sola, i que formo part d'un projecte. I miro al futur. Ja  no desitjo que el dia a dia s'acabi, sinó que ara vull viure, i sé que vindran moments difícils, però estic preparada per afrontar-los!!!

De moment he redescobert una passió que sempre deia: la fotografia, però de fet no sortia mai a fotografiar, a probar, experimentar... i durant les vacances ho he fet molt, i tinc més ganes que mai de fer un curs professional o alguna cosa més en sèrio... 

Difícil d'acceptar la realitat!!

Avui he anat al psicòleg, i la veritat és que no sabiem de què parlar, perquè estic bé, perquè durant les tres últimes tres setmanes tot ha anat bé, he quedat amb amics, hem anat a esquiar, i no he tingut cap depressió i no hi ha res que em preocupi.

S'ha sorprès, perquè no entén com he fet 3h de viatge per no saber de què parlar. Home, jo abans de deixar d'anar-hi prefereixo parlar-ho amb calma, i no fer només una trucada.

I llavors hem trobat un tema que em fa veure que encara hi ha una ferida, una cicatriu, o millor dit, un buit. Sí, de la persona que encara que físicament era al meu costat, no hi va ser, no va fer la seva funció de pare.
Jo sempre he sapigut que la nostra relació era diferent, que ell era diferent. I he après a estimar-lo i a acceptar-lo tal com és. I em pensava que la nostra relació era normal, però es veu que no.

I el psicòleg m'ha dit que no ho puc canviar, que no puc canviar el passat.

I he plorat, perquè m'és difícil acceptar que no podré arribar a obtenir el que necessito del meu pare, que ell mai no podrà omplir el buit que va deixar dins meu. Jo sé que ell m'estima, i que segurament ha fet lo millor que ha pogut, però no ha sigut suficient.

I jo haig d'omplir aquest buit.

A vegades em nego a acceptar aquesta situació, i penso que tenim una relació normal de pare-filla, i penso en l'última vegada que vaig trucar a casa i ell va respondre: La teva mare no hi és.
Això és el millor que pots dir a la teva filla després d'un o dos mesos de no veure-la, i de no sentir-li la veu??

Confidències

Ja han passat un parell de setmanes i encara no us he parlat del meu cap de setmana a Viena!! Primer de tot vaig anar al psicòleg, i se'm va fer estrany parlar amb ell de les meves relacions, diem tant les amoroses com les de tipus carnal!!!! 

I amb ell no puc disfraçar les coses, perquè a vegades en diem amor quan volem dir sexe... 

A vegades crec que va bé pensar en el passat, en les relacions anteriors, i us puc dir que només he sortit amb dues persones apart del meu xicot actual... i què dir-ne d'aquests nòvios... 

1- El primer nòvio, teniem 17-18 anys, i enlloc de viure la relació ens menjàvem més el coco i només parlàvem de si la relació realment funcionava... 

Ara que hi penso, va durar massa i tot, enlloc de reflexionar tant hauriem d'haver viscut la relació. 

2- L'altre nòvio que he tingut... crec que només el trobava guapo i em sentia sola. Va durar molt poc, per una cagada amb el mòbil... li vaig enviar un missatge que volia enviar a una amiga dient: "Perquè no el puc estimar?", i em va semblar l'excusa perfecte per deixar-nos-ho... 

No tenia absolutament cap motivació, i després de dos anys, continua treballant allà mateix, amb els mateixos amics i les mateixes aspiracions i motivacions: gairebé cap. Encara em pregunto perquè hi vaig sortir... 

La veritat és que ja no sé de què més parlar amb el meu amic argentí... estic molt millor, generalment contenta. 

Veig la llum, veig el camí....

Dijous vaig anar a la capital al psicòleg, que a partir d'ara nomenaré "el meu amic argentí". Abans d'entrar a casa seva no estava convençuda de continuar la teràpia, però fa poc que hi vaig. Ja veurem com va avui vaig pensar, i sinó al final de la sessió li pregunto què en pensa... 

Vam parlar de diferents temes, vaig plorar, com sempre. De fet a mi no m'és gaire difícil plorar, però em fa vergonya fer-ho davant de desconeguts, o en "moments o llocs on no toca", i sobretot perquè la gent no hi està acostumbrada, sembla que estigui prohibit expressar el que un sent, o simplement utilitzar-ho com a un mètode per desfogar-se... i és que jo no em puc quedar les coses a dins!!!! 

Ais que ja me'n vaig per les branques  i el post m'està quedant tristot i precisament jo volia explicar que tot i que quan em va preguntar com em sentia (també es referia amb la nova medicació), jo li vaig dir que igual... però no sé, de dijous fins avui sembla que estic més positiva. 

Serà perquè el cap de setmana ha anat bé: he treballat molt, però les meves primeres nits soles han anat bé, i tot i que a la feina sempre han estat satisfets, per primera vegada jo també ho estic!!!!! Tot i que al fer l'explicació dels pacients el dilluns al matí enlloc de dir "Natrium" (Sodi) i "Kalium" (Potassi) vaig dir "Sodium" i "Potassium", i ningú va entendre res!!! I jo vaig dir tota convençuda: "Home, és llatí!!!!!" A mi no sé perquè però "Sodium" i "Potassium" em semblaven com una bona versió llatina de les nostra versió catalana... quan en realitat en alemany es diu igual que en llatí!!!!!! 

I va i després una infermera li explica al jefe dels metges... Quina vergonya!!! Es pensaran que sóc una ignorant!!! Però de fet "Sodium i Potassium" existèixen, però en anglès... 

Serà perquè diumenge vam quedar ben d'hora amb els amics per esmorzar com uns reis!!!! I veure el pis d'uns amics, disfrutar del sol.... 

Serà perquè avui hem anat a l'Ikea i hem comprat coses per decorar el pis... ja veurem com se'm dóna això de cosir fundes de coixí i de mantir viva una planta més de quatre dies!!! 

Serà perquè en dues setmanes m'he llegit un totxo que m'ha encantat: La catedral del mar!! i tinc ganes de continuar devorant llibres... 

Serà perquè torno a tenir motivacions en aquesta vida????