I d'aquest fet sense importància em vaig començar a barallar amb ell, perquè tot i que ara dedica més temps a nosaltres jo no en tinc prou! Racionalment entenc que ell necessiti descansar, estirar-se al sofà i una tarda no fer res; però quan se'm "gira la bola" li retrec totes aquestes coses, crec que si tinguéssim més temps per nosaltres no m'agafarien aquests baixons.
Per què com sempre li dic, jo aquí només el tinc a ell, no hi tinc amics ni família. I ara gràcies a déu algunes petites aficions com fer mitja (avui torno a començar la bufanda, perquè ahir la vaig desfer tota! És la segona vegada que passa en una de les meves crisis!).
I en aquell moment, tinc molta ràbia, ganes de destrossar-ho tot i abans de fer-me mal a mi mateixa destrosso jerseis, entre d'altres coses... I ara ja està, ja estic calmada, però em sento malament per ahir, sobretot perquè no sé què haig de fer! Sé que necessito ajuda, però no vull anar al metge ni a cap psicòleg. Sempre dic que aquí no tinc a ningú, per tant la possible solució seria anar a Catalunya, on hi tinc els "meus"; però d'això tampoc no me'n sento capaç. No tinc ganes de tornar a començar.
Sé que li estic amargant la vida, i això no ho vull. I jo també sóc infeliç. Jo no vull estar així, però no sé què fer!
4 comentaris:
jo primer de tot, ho parlaria amb ell amb calma i li demanaria que m'ajudés en això, per sentir-me més segura de mi mateixa i amb més forces per afrontar aquests moments de baixón.
És un tema que cal entendre's molt bé (pel què llegeixo) i que és super important tenir-vos un a l'altre.
No ho sé... aix, t'envio ànms!!!!
Ahir ho vam estar parlant, i entén que no tingui ganes d'anar al psicòleg. El meu estat d'ànim durant les meves crisis, aquests moments dolents han canviat: abans estava més en un estat depressiu durant 2 o 3 dies, i ara tinc ràbia, durant una hora com a molt!
Ho hem xerrat i intentarem ajudar-nos, jo evidentment contenint aquesta ràbia, dient-li com em sento... no sé, suposo que quan ens hi tornem a trobar improvitzarem!
El que si que veiem tots dos és que ara em passa molt menys sovint, com a molt una vegada al mes. Per tant en aquest sentit ha millorat! A mi el que em desconcerta és no saber el perquè de tot plegat!!
Bé, moltes gràcies pels teus ànims!!!!!
Vols saber què penso? que a vegades estem tan capficats a buscar el perquè ens sentim malament que encara ens confonem més. Si ho parleu entre vosaltres, ell t'enten i cada cop la cosa va millorant... doncs mira endavant! si decideixes quedar-te on ets a continuar la vida que esteu començant doncs molts ànims!! segur que d'aqui uns anys miraràs enrera i somriuràs
Nerona, gràcies per provar de comentar-me al meu blog! A mi també m'agrada el teu, i et penso llegir sovint a partir d'ara.
Les crisis que dius que pateixes no són res de l'altre món, jo també les pateixo. En definitiva, crec que les patim tots aquells que hem volat cap a un altre niu. Crec que el truquillo, sobretot quan tinguis el baixonàs fort, és parar-te i comencar a organitzar-te un plà. Només tu et coneixes, així doncs a omplir el temps màxim possible amb tot allò que t'agradi. Quan un està malament, no és gens fàcil perquè tot ho veus negre però escolta al teu cor, realment saps el que et fa felic. (ho sento, no tinc c trencada en aquest portàtil)
Els homes són uns cagats, uns mandrosos i sobretot senzills de mena. No t'arribarà a entendre, i no t'acompanyarà en tot el que vulguis fer. Així doncs, fes-ho per tu. Nosaltres som les complicades. No estàs sola, ni és raro, les dones som així.
Obligat i ves a apuntar-te a un gimnàs, classes de ball és una bona opció, el cas és centrar-te en conéixer gent i passar-t'ho bé, estar distreta o busca't un curs ara que t'has aficionat a fer punt de mitja. Crec que realment l'humà no està fet per a estar sol, i quan un està en un país diferent, per molt que ho vulgui tapar, per molt acompanyat que estigui, més d'una vegada es sent sol.
Osti tu, quin rollo t'acabo de fotre!! maremeva!!
Espero que les meves paraules et reconfortin.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada