Distància emocional post-vacacional

Hem estat 15 dies per terres catalanes, a casa dels meus pares. Tenia moltes ganes d'anar-hi, veure la meva mare (tenia 1 set de vacances) i sobretot que els nenes veiessin els avis. Estar en família (nosaltres 4: austríac, els nens i jo). I ja hem tornat. I estic contenta que ens separin uns 1000km de distància física, llàstima que emocionalment tot sigui massa aprop. M'adono que alguns dels meus problemes vénen/són fruit del que he viscut a casa meva. Som el que veiem, aprenem del que veiem a casa. Coses que pels altres són excepcionals per mi era ja algo habitual. "A casa som així, som una mica freakis a casa". Sempre li deia a l'austríac que al nord són molt freds, que jo m'accelero quan parlo i deixo anar el que penso, sóc impulsiva però que quan ho he deixat anar ja està, em puc calmar en poca estona. Intentaré fer un resum sense entrar massa en detalls. Per alguns dels que em llegiu ja no sóc una persona anònima, ja no sóc la nerona. Saben qui sóc. I només pensar en escriure el que he viscut en aquestes vacances em fa vergonya. Em fa vergonya la meva família. L'austríac m'ha fet veure que sí, que a Catalunya som més temperamentals, cridem més quan el que volem és parlar, tenir una conversa. Però això no té res a veure en com som a casa meva: no som normals, no som freakis, som bojos. Ens comportem/es van comportar com a maleducats. Vaig viure en primera persona agressió verbal per part del meu pare. Fins a tal punt que l'austríac va estar apunt de dir-li alguna cosa (ell, que és tant tranquilet i que evita els conflictes!!), ma mare... supersensible i també va reaccionar desmesuradament. El que ja va ser massa va ser l'últim dia: jo al llit intentant dormir al costat de la clara, en pau dormia. Al menjador: el meu pare, el meu germà, l'autríac i ma mare. Uns crits.... i uns plors... la única veu que no se sentia era la de l'austríac. En Pau es va despertar, van anar al garatge. Jo em vaig aixecar i vaig estar apunt de posar-ho tot en una maleta i agafar els nens i marxar a un hotel. Em pensava literalemnt que es mataven (el meu pare i el meu germà). Quan es va acabar aquesta baralla ma mare buscant brega amb mi... estic contenta de no haver caigut a la trampa. Volia marxar sense discutir-me amb ells. Sé que hauria de parlar amb els meus pares sobre el que va passar. Sobre els meus problemes i com la meva mare ho veu. Jo no sóc una santa, ho sé. Però crec que ells també haurien d'estar disposats a escoltar, a comportar-se com a persones civilitzades, a ser capaços de mantenir una conversa constructiva, sense cridar. I això sé que amb el meu pare no és possible. Ara mateix penso: necessito distància emocional dels meus pares. Els veig amb uns altres ulls, i crec que és perquè jo veig que no és normal com ens comportem i he decidit canviar-ho. Jo no vull això pels meus fills. Jo no vull faltar al respecte als meus fills com ho fa principalment el meu pare. Distanciar-me del meu pare no em costa, no hi parlo gairebé mai. El que em costa és fer-ho de la meva mare, que és la persona "pont" de la família, a qui li pregunto com està el meu germà, avis, pare... és una persona important per mi en la meva vida, però no sé com "tornar a la normalitat" no parlant del que va passar, del que penso. Ara mateix penso: necessiteu teràpia de família; el papa ha d'anar al metge, fer canvi de medicació.... no dir simplement: és així, l'has d'acceptar. JO NO HO PENSO FER. Com diu l'austríac: després d'aquestes vacances necessitaré fer teràpia!! Que trist!

Aquest paio em recorda a algú!

Fa poc vam anar a veure la peli "Wall Street: Money never stops", i no només la pel.licula em va agradar, sinó que també em van agafar ganes de mirar la primera que es va fer als anys 80.

Ara, el que no m'esperava era veure un personatge, el d'en Michael Douglas, tant proper a com és el meu pare. Els que heu vist la pel.licula pensareu: ala, com es passa!! o el pare de la nerona és un cabró... no, no ens passem tampoc!! Només dic que aquest personatge em recorda al meu pare... tots dos ténen unes característiques en comú: Es pensen que els que ells facin no comportarà cap tipus de conseqüència, o que ells evidentment no en ténen la culpa. Jo simplement diria: no saben què comporta ser pare, tenir unes responsabilitats, ser present en la vida del teu fill i acceptar que l'has cagat i demanar perdó.

Ara ja ho he acceptat: ell no ho sabia fer millor, tenia els seus propis problemes. Però no és just! Jo no en tenia cap culpa que ell tingués aquests problemes, jo el necessitava.
I ara intentem tenir una relació com podem; a vegades crec que és millor en la distància. Només espero que sigui millor avi que pare.

Ja fa 6 anys d'aquella nit boja! (o com vaig conèixer l'austríac)

Us faré un resum d'una nit ( o cap de setmana) boig de fa 6 anys:

- Vaig fer 20 hores d'autobús per trobar-me amb un amic a una festa de la cervesa d'una ciutat alemana.
- Tothom es pensava que jo volia alguna cosa amb aquest amic català, i aquella nit vaig acabar coneixent l'austríac, el meu austríac!
- Quan el vaig conèixer al seu pis (al matí d'aquell dia!) em van impressionar els seus dibuixos que penajven de la paret, eren genials! Tot i que el 90 % d'ells només fossin ties despullades de proporcions desmesurades!!
- Després de fotrens un tiberi impressionant per aguantar la nit que ens esperava ens vam dirigir als Wasen .
- I després d'unes quantes cerveses (o podria dir litrones, perquè allà les gerres de cervesa són d'un litre!!) va passar el que va passar...
- Cap dels dos sap molt bé com "va passar", només sabem que tots dos vam sentir el mateix, i que era aquella nit o mai!!!!
- I al dia següent vaig agafar un avió per tornar cap a casa...

Un mes després vaig tornar a agafar un avió... aquella nit va ser el principi de la nostra relació!

No m'ho mereixo

Odio que perquè fa molts anys algú no em va tractar com em mereixia ara n'estigui pagant jo les conseqüències. I aquesta persona fa com si res no hagués passat. 

Odio sentir-me com una merda quan no m'ho mereixo, perquè aquesta persona no tenia dret a dir-me tot el que m'ha dit durant anys, i tot el que no ha fet. 

Però n'hi ha que no entenen que la passivitat també és una manera de fer mal.