Realment estariem millor?

El tema d'actualitat política a Catalunya és el dret a fer un referèndum per a la independència de Catalunya, i a qui se li ha de preguntar. Jo crec que s'hauria de fer aquest referèndum, ja que la gent el vol fer, ha sortit ja moltes vegades al carrer demanant-ho, i també a les urnes votant a partits polítics en què els seus programes electorals incloien el referèndum. I qui ha de votar? Els ciutadans de Catalunya. Sinó, no crec que tingui sentit fer-lo, perquè tots sabem el resultat! Del que ja no estic tant segura és si els catalans tindrien un sou més elevat, les finances del govern català estarien millor, Catalunya continuaria essent tant pròspera pel que fa a la indústria. I com repercutiria a tots els catalans el fet de no formar part de la UE? (almenys això és el que he llegit en algun article, que Brusel.les diu que llavors Catalunya no formaria part de la UE, i que el procés d'admissió seria llarg, tot i que compleixi tots els requisits). Es quedarien les empreses a Catalunya? Realment estariem millor? Des d'un punt de vista econòmic no ho sé, però entenc que molta gent ja no vulgui viure en la situació actual en què donem més del que rebem, de la corrupció política (tant espanyola com catalana) i no estar sotmesos a un Govern que no mira ni vol entendre que alguns catalans no se sentin espanyols i que volen la independència. La gent diu prou de fotre'ns els calers i a sobre posar-nos a parir! Jo em sento catalana, però haig de dir que des que estic vivint a l'estranger per mi tot plegat s'ha relativitzat una mica. No em sento espanyola però si que arribo a dir que ho sóc per no haver d'explicar tantes coses. Potser estaria d'acord amb una reforma econòmica i si Espanya i els espanyols ens respectessin més, respectessin que som diferents. Em plantejo fins i tot si puc tenir doble nacionalitat, pel fet de tenir la nacionalitat austríaca i així tenir passaport de la UE. Com ho veieu els que esteu fora?

Distància emocional post-vacacional

Hem estat 15 dies per terres catalanes, a casa dels meus pares. Tenia moltes ganes d'anar-hi, veure la meva mare (tenia 1 set de vacances) i sobretot que els nenes veiessin els avis. Estar en família (nosaltres 4: austríac, els nens i jo). I ja hem tornat. I estic contenta que ens separin uns 1000km de distància física, llàstima que emocionalment tot sigui massa aprop. M'adono que alguns dels meus problemes vénen/són fruit del que he viscut a casa meva. Som el que veiem, aprenem del que veiem a casa. Coses que pels altres són excepcionals per mi era ja algo habitual. "A casa som així, som una mica freakis a casa". Sempre li deia a l'austríac que al nord són molt freds, que jo m'accelero quan parlo i deixo anar el que penso, sóc impulsiva però que quan ho he deixat anar ja està, em puc calmar en poca estona. Intentaré fer un resum sense entrar massa en detalls. Per alguns dels que em llegiu ja no sóc una persona anònima, ja no sóc la nerona. Saben qui sóc. I només pensar en escriure el que he viscut en aquestes vacances em fa vergonya. Em fa vergonya la meva família. L'austríac m'ha fet veure que sí, que a Catalunya som més temperamentals, cridem més quan el que volem és parlar, tenir una conversa. Però això no té res a veure en com som a casa meva: no som normals, no som freakis, som bojos. Ens comportem/es van comportar com a maleducats. Vaig viure en primera persona agressió verbal per part del meu pare. Fins a tal punt que l'austríac va estar apunt de dir-li alguna cosa (ell, que és tant tranquilet i que evita els conflictes!!), ma mare... supersensible i també va reaccionar desmesuradament. El que ja va ser massa va ser l'últim dia: jo al llit intentant dormir al costat de la clara, en pau dormia. Al menjador: el meu pare, el meu germà, l'autríac i ma mare. Uns crits.... i uns plors... la única veu que no se sentia era la de l'austríac. En Pau es va despertar, van anar al garatge. Jo em vaig aixecar i vaig estar apunt de posar-ho tot en una maleta i agafar els nens i marxar a un hotel. Em pensava literalemnt que es mataven (el meu pare i el meu germà). Quan es va acabar aquesta baralla ma mare buscant brega amb mi... estic contenta de no haver caigut a la trampa. Volia marxar sense discutir-me amb ells. Sé que hauria de parlar amb els meus pares sobre el que va passar. Sobre els meus problemes i com la meva mare ho veu. Jo no sóc una santa, ho sé. Però crec que ells també haurien d'estar disposats a escoltar, a comportar-se com a persones civilitzades, a ser capaços de mantenir una conversa constructiva, sense cridar. I això sé que amb el meu pare no és possible. Ara mateix penso: necessito distància emocional dels meus pares. Els veig amb uns altres ulls, i crec que és perquè jo veig que no és normal com ens comportem i he decidit canviar-ho. Jo no vull això pels meus fills. Jo no vull faltar al respecte als meus fills com ho fa principalment el meu pare. Distanciar-me del meu pare no em costa, no hi parlo gairebé mai. El que em costa és fer-ho de la meva mare, que és la persona "pont" de la família, a qui li pregunto com està el meu germà, avis, pare... és una persona important per mi en la meva vida, però no sé com "tornar a la normalitat" no parlant del que va passar, del que penso. Ara mateix penso: necessiteu teràpia de família; el papa ha d'anar al metge, fer canvi de medicació.... no dir simplement: és així, l'has d'acceptar. JO NO HO PENSO FER. Com diu l'austríac: després d'aquestes vacances necessitaré fer teràpia!! Que trist!

les arrepleguem totes!!!

Sembla que últimament arrepleguem totes les malalties!!! En Pau va estar malalt fa 2 caps de setmana, després l'austríac, que porta més d'una setmana malalt i jo sembla que només he arreplegat un encostipat!

Avui anem al metge amb l'austríac, perquè sembla que la cosa va per llarg! Jo el dissabte ja em vaig haver d'agafar festa (Pflegeurlaub- vacances per a cuidar algú) per cuidar-me d'en Pau! Com es nota això d'estar sols en una ciutat sense família!

També vam tenir la primera discussió amb l'austríac sobre qui es quedava a casa amb en Pau malalt. Era el 1r dia en què l'austríac tornava a treballar, i jo no sabia com funcionava exactament això del "Pflegeurlaub" i per tant ell s'hi va quedar... el que passa és que tot i que jo treballi el 50% de la jornada no significa que sempre que es posi malalt en Pau jo m'hagi de quedar a casa!! Però amb un autònom ja se sap, a vegades la línia entre treballar i el temps lliure costa molt de definir. A vegades no és igual que sigui cap de setmana, a la nit... quan toca, toca!

estem en hores baixes

A la feina continuo igual, sense gaire motivació.
Per acabar-ho d'adobar en Pau des de dimarts que està malalt, i enlloc de curar-se sembla que cada dia estigui una mica pitjor i que dormi més malement.
Ahir vaig treballar de nits, i al acabar he hagut de quedar-me desperta cuidant en Pau, perquè per més INRI l'austríac també s'ha posat malalt.
Amb els pares de l'austríac vam quedar que vindrien demà per així nosaltres poder anar a la fira de la construcció que es fa a Salzburg, però amb el panorama que hi ha, doncs sembla que haurem de quedar-nos a casa. I l'austríac només diu que si vénen els seus pares es posaran malalts, i potser seria millor que no vinguéssin. Però per altra banda hem de pensar què és el que ens ajudaria. Jo només sé que porto gairebé 30h desperta i que només de pensar en la nit que ens espera ja tremolo.
I sincerament, no penso ni m'importa gaire si els sogres també es posen malalts. Jo necessito ajuda. I també hi ha una possibilitat: potser els sogres no es posaran malalts!! No són persones immunodeprimides!

Balanç de l'any 2011

Com a molts blogs, aquest any també penso fer una mica de balanç del 2011, i també tinc alguns propòsits pel nou any...

Això és el que ha donat de si aquest any:

Al gener: en Pau va arribar a les nostres vides després d'un part molt i molt llarg; amb ell van arribar l'insomni. Sort que tot plegat ja s'ha acabat! :)

Al febrer: en Pau ens va regalar el seu primer somriure, i jo estava enfeinada donant el pit cada dos per tres! Van començar les trobades del dijous amb les meves amigues!

Al Març: vaig tocar fons i vaig pendre una decisió: que volia ser feliç, i amb l'ajuda de l'austríac i dels professionals puc dir que ho he aconseguit!

A l'Abril i Maig vam estar per Catalunya, i vam disfrutar dels avis a més no poguer!! També van ser uns mesos en què em vaig retrobar amb les meves amigues!

Al Juny: va arribar la calma emocional, més trobades amb les amigues del dijous i començava a pesar una mica més!

Al Juliol: em vaig dedicar temps a mi mateixa fent un curs de fotografia, començava la recerca d'un terreny per fer-nos una casa, i encara "estamos en ello"!

A l'Agost: intentava combatre els quilos de més anant amb el croozer i cuinant algunes de les receptes de la Sasha Walleczek!

Al setembre: tornàvem a Catalunya, vam cel.lebrar l'aniversari del meu pare, vaig anar a un casament i també vam anar de festa major!

A l'octubre: en pau ja volia començar a caminar i vaig començar a preparar la meva tornada a la feina!

Al Novembre: Nova York, celebrar els meus 30 anys, les primeres passes d'en Pau tot solet...

Al Desembre: en Pau ja camina ben decidit! Ja sé a quina planta treballaré, i continuo lluitant contra els quilos de més!!!!

Això és el que ha donat de si aquest any, i a final d'any també arriben els nous propòsits:

- posar-me a dieta: vull aprimar-me 8kg!
- fer esport més sovint: ja he quedat amb dues persones per anar a córrer amb regularitat!
- m'he apuntat a classes de ioga, només em falta que em confirmin la meva inscripció!
- comprar un terreny i planejar la casa! Sembla que potser podrem comprar un terreny a una tia de l'austríac!! Una parcel.la central, podem triar quants metres quadrats volem, i no tindrem concorrència!! Pinta molt bé!!

Us desitjo a tots plegats unes bones festes i un bon cap d'any si no us torno a escriure...

Fins aviat!

futur laboral

Ahir vaig anar a fer les pràctiques en una planta, i va anar bé. No opinar gaire de la gent que hi treballa perquè 6 hores no són gaires per poder formar-te una opinió, però si més no, no vaig veure cap mal rollo ni res per l'estil, només que era tot plegat molt tranquil i tinc por d'avorrir-me, de no apendre gaire. I jo sé que quan m'avorreixo necessito un canvi, i ara mateix no tinc ganes de més canvis!

El que no he aconseguit és treballar només de dies. M'han dit que no és possible, però que com a molt treballaré tres nits al mes, i a mi em sembla un bon compromís!

I avui m'han reconfirmat que l'altra opció que jo tenia (la unitat intensiva) era una molt mala opció. La meva veïna de baix coneix a uns infermers que hi treballaven i han plegat perquè a la planta hi havia molt mal ambient laboral. Per tant sé que he escollit bé!
Ja comença el compte enrera: queden aproximadament 2 mesos!

dels nervis

Estic supernerviosa per demà! Demà vaig a fer les pràctiques a una planta, tal i com us vaig explicar fa uns dies; estic nerviosa per com anirà i per com dir-los que m'han desaconsellat treballar de nits per raons de salut mental! Sona tant malament. Crec que al dir que no puc treballar de nits em posarà en desavantatge respecte l'altra infermera.

I no paro de pensar-hi en tot el dia. En parlo amb l'austríac, truco a ma mare més sovint de lo habitual i el tema de conversa sempre és recurrent.
Ja sé que no em puc queixar, que com a mínim tinc feina, i teòricament puc triar entre dues plantes i tot; i a més a més no és la fi del món, només és una feina i també podria canviar de feina si fós necessari. Sé que haig de posar per davant la meva salut mental abans que la feina, però fins i tot em plantejo treballar de nits per poder estar en una bona planta, tot i arriscar la meva salut.

Ja us diré com ha anat!

vaga de fam

Des que ha estat malalt que en Pau s'ha declarat en vaga de fam al vespre. No vol ni les papilles ni biberó. Avui he aconseguit que es mengés un potet de verdures; demà li preguntaré a l'especialista en alletament (tot i que no sigui la seva especialitat també és infermera pediàtrica) què li puc donar!!

Mares, teniu alguna suggerència?

A mig gas

Ja hem tornat de Catalunya, però ara som a casa dels sogres, que després de 5 setmanes, també tenien ganes de veure en Pau! per tant encara anem a mig gas!

Avui és festa a Àustria, i demà ja tornem a Salzburg. Jo em pensava que aquests dies a casa dels sogres ens servirien per tirar endavant el projecte "comprar un terreny", però sembla que ara hi ha algun altre terreny interessant, coses encara per decidir a l'ajuntament... que va per llarg, vaja!

I ahir em vaig posar en contacte amb una amiga i va i em diu que està ingressada en un centre psiquiàtric. Jo sabia que de tant en tant estava molt malament, però de totes maneres m'ha sorprès, sobretot quan m'ha dit que si la volia anar a veure seria millor d'aquí a 1-2 setmanes; això vol dir que va per llarg, que és una cosa seriosa. I em preocupo. Penso en com la puc ajudar; penso en el meu passat, en quan jo també vaig tocar fons, i només li desitjo que trobi el camí per ser feliç tal i com jo l'he trobat.

Som el que mengem!

Quinoa, bulgur, amaranth... són uns dels ingredients que utilitza la famosa (a Àustria) Sasha Walleczek. Aquí es va fer famosa pel seu programa "Du bist was du isst" (Tu ets el que menges), en què ensenyava a persones amb uns quants quilos de més a aprimar-se amb el seu mètode, que principalment es basa en alimentar-se correctament, sense prescindir de cap tipus d'aliment com hidrats de carboni.

Després del mètode Walleczek va sortir el llibre "Die Walleczek Methode, das Kochbuch" (Les receptes del mètode Walleczek), i ara ha tret un nou llibre: "Schlank mit der Faustformel" (Aprimar-se amb la fórmula del puny), que es basa en menjar a cada àpat com a mínim dos punys de fruita/verdura, un puny d'hidrats de carboni i la mida de la mà de proteïnes. Es tracta d'un programa de quatre setmanes, i de fet no és cap dieta, perquè pots menjar de tot, però amb moderació.

A més a més, intento fer una mica d'exercici cada dia, encara que només sigui caminar! M'haig de treure els cinc quilos de més que tinc!

Sort que demà serà un altre dia!

Avui ens han dit que no al terreny.
Hem ratllat el cotxe.
He perdut a l'austríac dins el centre comercial on hem anat aquesta tarda perquè diluviava.
En Pau plorava afamat; m'he deixat el menjar al cotxe. No trobava cap caixer automàtic i tenia exactament 3,10€ a la cartera per comprar-li berenar. Ho he aconseguit!

Per sort ens hem tornat a trobar.

Demà el dia segur que serà millor.

em creo jo els problemes??

Un dels efectes secundaris de la medicació que prenc és tenir més gana. Jo no ho anomenaria així sinó GULA!! Ara mateix em passo el dia pensant en el que no hauria de menjar... s'està convertint en la meva obsessió!!!!

Ja m'he engreixat una mica i això em fa sentir malament. Bé, de fet el que em fa sentir malament és estar pensant tot el dia en menjar!!!!! Començo a pensar que jo mateixa em provoco els problemes!!!!!

No puc deixar de menjar merdetes i fer més esport??

Sé què vull

La decisió ja està presa. He tocat fons. Avui me n'he adonat. O si no he tocat fons, si més no sé que no puc més, ni jo ni ell.

Dilluns demanaré hora al metge, i sé que vull: SER FELIÇ, estimar-me a mi mateixa i disfrutar de la vida amb la meva família, per això al metge li diré que vull:

1- continuar donant el pit.
2- pendre antidepressius i continuar fent teràpia.

Gràcies a totes pels vostres comentaris del post anterior. A vegades em sembla estrany, però sabeu més vosaltres que molts dels meus amics i familiars. Aquí em puc sincerar. I això m'ajuda.

Ara en Pau dorm, i intentarem disfrutar una mica d'aquest moment en parella.
La pròxima setmana no sé si escriuré, perquè esterem gairebé tota la setmana a casa els sogres (és el regal que volia l'austríac pel seu aniversari!). Tot i que sovint em queixo de la sogra, puc dir que ella vol el millor per mi, i m'ho va demostrar el dia del nostre casament quan em va dir: "T'estimarem tant en els bons moments, com en els dolents".

"És inútil continuar..."

Doncs sí, és inútil continuar vivint així, com ho he estat fent els últims anys i sobretot els últims mesos. S'ha acabat, no podem continuar barallant-nos i jo arribant a aquests extrems. Per això avui he anat al metge. Avui, de fet, ja no hi hagués anat, però vaig demanar hora després d'un dels meus pics més baixos, i la metgessa no m'ha pas dit gaire res de nou, només que apart de fer psicoteràpia també necessito un seguiment mèdic, i per això m'ha derivat a un altre metge.

I llavors com sempre el gran dilema: pendre medicació o no.

Jo mai he sigut fan de les pastilles. Bé, dels calmants sí. Ara sempre que sigui una drogoadicte, però no, només vull dir que no m'agrada patir, però que em sembla més fàcil d'acceptar que necessito una pastilla pel dolor físic que pel dolor emocional.

Per què em costa tant acceptar que tinc un problema?? Un problema psíquic, que es diu depressió. De fet, no és un problema que m'agradi tenir-lo, ni tampoc és una malaltia tant estranya; però crec que preferiria tenir una malaltia física a una de psiquica.
I això també fa que no ho expliqui gaire a ningú, perquè ni jo mateixa ho accepto, tot i que els que ho saben ho accepten.
Vosaltres com reaccionarieu si algú que coneixeu de fa poc o amb qui esteu construint una amistat us digués que va al psicòleg, o que té una depressió?

La por al rebuig i a haver de donar explicacions fa que dubti en el fet de pendre medicació. Si vull pendre antidepressius hauré de deixar de donar el pit. I llavors penso que ja no puc anar al grup d'alletament, o que si hi vaig i ja no dóno el pit m'hauré de justificar. I per una banda no tinc ganes de mentir, però tampoc tinc ganes d'inventar-me una excusa ni de dir què em passa.
Però és absurd que perquè no sigui capaç d'afrontar la veritat o dir una mitja veritat potser no em mediqui. Ho haig de pensar.
Donar el pit no ha sigut mai el meu màxim a la vida, però ara que funciona i ens uneix, tampoc no tinc ganes de renunciar-hi.

Amb l'austríac hem decidit veure com estic durant un parell de setmanes i pendre una decisió.

Créixer

El temps passa molt ràpid i avui en Pau fa 2 mesos! Ja pesa gairebé 6 Kg, s'interessa per les coses que l'envolten i comença a tenir un ritme.

Però ell no és l'únic que creix. Jo també haig de créixer. Noto que encara haig de madurar, perquè jo ara sóc la persona de referència per a en Pau, i no puc ser egoista. Haig de tornar a trobar l'equilibri en la meva vida: una mica de temps per descansar i una mica de temps per mi, encara que sigui per dutxar-me amb tranquil.litat o per fer els exercicis de reeducació del sòl pèlvic.

Avui he anat a una associació que es dedica a fer cursos de preparació al part, ioga durant l'embaràs però també fan cursos i esmorzars amb xerrades informatives. I avui el tema era: "Jo com a mare, la meva mare, la meva sogra". I les encarregades de la xerrada ens han parlat de l'evolució de la persona cap a mare, i com viuen les nostres mares/sogres el naixement de la criatura, i la relació mare-filla, jove-sogra.

I la dona que feia la xerrada ha dit que ens hauriem de preguntar com i quant de temps tenien les nostres mares per nosaltres, què podien/no podien fer (en algunes èpoques els pares no hi podien ser durant el part, ara mateix per exemple es dóna molt el pit i en altres èpoques no era així...). I també que les nostres mares ara al veure que nosaltres tenim més coneixaments i que potser volem educar els nostres fills d'una altra manera, i això fa que elles es plantegin si ho han fet bé o no; perquè en altres generacions no hi havia tantes opcions, i avui en dia, la meva generació, la dels 20-30-40 som la generació que dubtem. Estem insegurs si ho fem bé o no.

D'aquesta xerrada n'he obtingut les següents conclusions personals:

1- Vull ser una bona mare, però estic insegura, i per això primer necessito reafirmar-me jo mateixa com a mare, saber que les meves idees són les correctes (tot i que em pugui equivocar), però no m'haig de deixar influenciar per ma mare/pare/sogra: mal acostumes al nen, el nen no ha de dormir al llit, etc.
Ma mare fins i tot se'n riu perquè faig tants de cursos! Ara veig que potser ella se sent insegura, i es planteja si ho ha fet bé o no.

2- He triat estar 1 any a casa i llavors l'austríac estarà 2 mesos a casa amb el nen. Durant aquests dos mesos ja volem portar el nen a la guarderia perquè es vagi acostumant. Quan jo treballi hi podrà estar de 6 a 19h.

Crec que quan vaig triar la opció d'estar "només" (i dic només perquè penso en els 4 mesos que són a Espanya; aquí pots triar: 12, 15, 20, 30 mesos) 12 mesos vaig pensar que era la millor opció econòmicament i que jo necessitava tornar a la feina, perquè m'agrada ser infermera i fer vida social, i que el nen ja tindria un any (ja seria "gran"!!!!).

I ara m'he enterat (després d'haver-li dit a l'empresa que torno d'aquí a 12 mesos) que em podia estar igualment 24 mesos a casa. I dubto. Ara veig com passen les hores volant a casa. Com em necessita en Pau. I no sé si vaig ser molt egoista al triar 12 mesos, no sé si només tinc por a aquest canvi quan arribi: anar a treballar i en Pau unes hores a la guarderia.
No sé si estant més temps a casa podria complir un somni per mi: fer un curs de fotografia.

No sé si haig d'acceptar simplement la decisió que he près ( i que fa poc em va semblar la millor opció) o informar-me si ho puc allargar i informar a tothom del meu canvi: la meva jefa de planta, la direcció de l'empresa i la guarderia.

Sempre m'ha costat moltíssim pendre decisions. Ja en vaig pendre una, però ara dubto. I això és un malviure. Haig de créixer, madurar, i deixar-me estar de punyetes!

Retallades!

L'austríac abans de conèixe'ns era molt aplicat i tenia molt al dia la comptabilitat domèstica... a ell no li suposava un gran esforç perquè ho havia de fer també per la seva empresa... i llavors vaig arribar jo, i vaig intentar apuntar-me tot el que gastàvem, guardar tots els paperets... però al no ser tant disciplinada com ell vam deixar-ho córrer!

Fins ara, que he decidit ser disciplinada, i ja fa 6 mesos que m'ho apunto! Què voleu que us digui, a mi això de tenir mil paperets a la cartera, i a final de mes haver-ho d'apuntar en algun programa no m'entussiasme, però creia que era necessari fer números abans no decidim tirar endavant el projecte casa!
I collons quins números! Crec que fer números serveix per adonar-se que fer una vida "normal i corrent" Déu ni do el que costa... que una mica d'aquí, una mica d'allà i les despeses a final de mes es disparen! I això que fins ara no teniem cap nen!

Les conclusions que n'he tret:
1- Tenir cotxe és molt car!
2- Si que gasto en roba... ara, que si penso en la quantitat de sabates que tinc... mmm, em sembla que ara ja no em sap greu no poder anar de rebaixes aquest any! (No hi puc anar perquè aquí ja fa una setmana que han començat i jo encara tinc aquest panxot!! A més a més, no necessito res!!)
3- Ens hem de fer un pressupost pels regals.
4- Aquest any, les úniques vacances que hem fet han sigut un cap de setmana a viena i una setmana a catalunya (pràcticament pagada)
5- Com s'ho fa la gent que té un sou molt més reduït que el nostre??

I el nostre propòsit? Doncs reduïr les despeses un 15% sense cap retallada dràstica! (incluïnt les despeses que suposa tenir un fill, i que fins ara no hi eren).

Sou dels que us ho apunteu tot?? O dels que sabeu més o menys quan gasteu cada mes en general, però sense tenir-ho tot ben detallat?? O sou dels que preferiu viure en la ignorància (com jo fins avui) tot i que sabeu que sumant el que costa sortir a sopar de tant en tant, més un parell de revistes i el paquet de tabac podrieu retallar bastant les vostres despeses?

Valoració del 2010 i propòsits del 2011

Al principi no tenia previst fer una valoració del 2010, però n'he llegit tantes en diferents blogs en els últims dos dies que he pensat que perquè no fer-ho... En el 2010:

- vaig tocar fons! I vaig decidir que havia de canviar alguna cosa de la meva vida per ser feliç. Primer vaig intentar deixar-me ajudar pels metges, però finalment el que més m'ha ajudat ha sigut decidir fer un canvi de xip! No tots els dies és tant fàcil, però diria que estic en el bon camí.

- em vaig quedar embarassada! Tot i ser un nen buscat, la notícia va arribar quan estava al fons del pou. I ara només puc dir que estic molt contenta de tenir un fill d'aquí a POC, MOLT POC!

- vaig ensenyar-li Catalunya als sogres... i els hi va agradar molt! Llàstima que aquest any només hagi baixat una vegada!! Poc, això és massa poc!

- m'he adonat de la sort que tinc de treballar a la meva empresa, i sobretot en aquella planta! Tinc unes molt bones companyes de feina! I una super-jefa! M'han donat suport en tot moment, i això no es troba gaire sovint!

- he celebrat el meu aniversari! Des que visc a l'estranger sempre l'havia celebrat només amb l'austríac o amb la família, perquè no em feia il.lusió! Aquest any vam ser pocs, però el vaig celebrar amb els amics!

Normalment no em faig propòsits per a l'any següent, però aquesta vegada serà diferent... Desitjo que en el 2011:

- Un part no gaire dolorós... i curt! (Jo per demanar no quedo!)

- poder disfrutar de més moments amb la meva família i amics a Catalunya!

- treure'm de sobre tots els quilos que m'he engreixat durant l'embaràs!

- continuar treballant positivament en la meva autoestima!

- millorar els meus coneixaments de fotografia

- que el nostre projecte de fer-nos una casa es faci més realitat

Com una sopa...

Us podeu creure que no em poso mai malalta i que ara tinc un costipat de ca l'ample i estic com una sopa!
Calia?? Només espero que en Pau es sàpiga esperar una mica per tal que m'hagi recuperat... que les dues coses a l'hora no vull ni imaginar-me-les!

Jo crec que els que som del ram de la medicina som els pitjors pacients. Uff, santa paciència ha de tenir l'austríac.
Ara em prepara un remei d'en Txumari: ceba, mel i llimona.

Avui no és millor que ahir

No, avui no estic millor... he dormit poc i fatal... només us diré que a les 2h de la matinada estava mirant l'entrevista a la Carulla del convidat...
Encara porto el pijama, he dinat fa mitja hora, i no estic gens ni mica motivada per aixecar-me del sofà.

Ma mare m'ha escrit un mail (és que tinc una mare molt moderna jo!) i m'ha dit que està molt agobiada per diferents coses, i que no m'ho volia dir... i a més a més el meu embaràs, la distància... bé, que li sap greu que estigui ofesa.
I a mi també.

I d'aquí a 4 dies és el meu aniversari i com sempre no em fa il.lusió. I aquesta vegada no estarem a Salzburg, marxem 3 dies a Viena. I tinc por que sigui tant horrorós com fa uns anys a Londres. Vull poder disfrutar d'aquest viatge, però en aquests moments no sóc cap bona companyia. I estic trista.
Serà l'embaràs? no ho sé. Però jo vull que aquesta tristesa marxi i pugui tornar a disfrutar de la meva vida.

Aquest paio em recorda a algú!

Fa poc vam anar a veure la peli "Wall Street: Money never stops", i no només la pel.licula em va agradar, sinó que també em van agafar ganes de mirar la primera que es va fer als anys 80.

Ara, el que no m'esperava era veure un personatge, el d'en Michael Douglas, tant proper a com és el meu pare. Els que heu vist la pel.licula pensareu: ala, com es passa!! o el pare de la nerona és un cabró... no, no ens passem tampoc!! Només dic que aquest personatge em recorda al meu pare... tots dos ténen unes característiques en comú: Es pensen que els que ells facin no comportarà cap tipus de conseqüència, o que ells evidentment no en ténen la culpa. Jo simplement diria: no saben què comporta ser pare, tenir unes responsabilitats, ser present en la vida del teu fill i acceptar que l'has cagat i demanar perdó.

Ara ja ho he acceptat: ell no ho sabia fer millor, tenia els seus propis problemes. Però no és just! Jo no en tenia cap culpa que ell tingués aquests problemes, jo el necessitava.
I ara intentem tenir una relació com podem; a vegades crec que és millor en la distància. Només espero que sigui millor avi que pare.