Realment estariem millor?

El tema d'actualitat política a Catalunya és el dret a fer un referèndum per a la independència de Catalunya, i a qui se li ha de preguntar. Jo crec que s'hauria de fer aquest referèndum, ja que la gent el vol fer, ha sortit ja moltes vegades al carrer demanant-ho, i també a les urnes votant a partits polítics en què els seus programes electorals incloien el referèndum. I qui ha de votar? Els ciutadans de Catalunya. Sinó, no crec que tingui sentit fer-lo, perquè tots sabem el resultat! Del que ja no estic tant segura és si els catalans tindrien un sou més elevat, les finances del govern català estarien millor, Catalunya continuaria essent tant pròspera pel que fa a la indústria. I com repercutiria a tots els catalans el fet de no formar part de la UE? (almenys això és el que he llegit en algun article, que Brusel.les diu que llavors Catalunya no formaria part de la UE, i que el procés d'admissió seria llarg, tot i que compleixi tots els requisits). Es quedarien les empreses a Catalunya? Realment estariem millor? Des d'un punt de vista econòmic no ho sé, però entenc que molta gent ja no vulgui viure en la situació actual en què donem més del que rebem, de la corrupció política (tant espanyola com catalana) i no estar sotmesos a un Govern que no mira ni vol entendre que alguns catalans no se sentin espanyols i que volen la independència. La gent diu prou de fotre'ns els calers i a sobre posar-nos a parir! Jo em sento catalana, però haig de dir que des que estic vivint a l'estranger per mi tot plegat s'ha relativitzat una mica. No em sento espanyola però si que arribo a dir que ho sóc per no haver d'explicar tantes coses. Potser estaria d'acord amb una reforma econòmica i si Espanya i els espanyols ens respectessin més, respectessin que som diferents. Em plantejo fins i tot si puc tenir doble nacionalitat, pel fet de tenir la nacionalitat austríaca i així tenir passaport de la UE. Com ho veieu els que esteu fora?

com en som de diferents...

Sempre m'havia considerat una persona bastant oberta, que necessita explicar les seves emocions, sentiments, i a qui li costa poc agafar confiança si se sent a gust amb una persona. No sé ben bé el perquè, però això amb el temps ha anat canviant. No és que hagi tingut una mala experiència, però si que en alguns casos he vist que la confiança no era mútua i això ha fet que ara em costi més obrir-me. Últimament em queixo que a la feina es parla poc. No crec que ens haguem d'explicar les coses més intimes, ni els problemes personals... però coses banals, del dia a dia, per fer l'ambient més agradable crec que no estaria malament. Potser aquestes converses es dónen mentre van a fumar, però com que jo més aviat ho detesto, i no formo part d'aquest grup (que sovint se'n van a fumar un cigarro i fan 10 min de pausa, mentre tu continues treballant, perquè no queda bé que reposis mentre tens la jefa enganxada al teu clatell). Però bueno, això és un altre tema. I aquest cap de setmana he treballat de nits (us havia dit que la meva jefa tant simpàtica m'ha posat 6 nits aquest mes??!!! I això que quan vam parlar la primera vegada li vaig dir que els metges m'havien desaconsellat treballar de nits, i vam arribar a l'acord que serien com a molt 2-3 nits/mes!! Però de 3 a 6...) doncs això, que treballant de nits amb una infermera, que he vist com a molt 2-3 vegades ja que només hem coincidit en 2 torns, em va explicar tota la seva vida!!!! La dona deu tenir uns 40 anys, i Déu ni do el que ha viscut: mare soltera, després del part 4 operacions, fa 2 anys va perdre 85kg, operacions, transtorn bipolar, alcoholisme, intents de suicidi.... Jo vaig flipar!!!! Però si gairebé no la conec de res!!!!! Però no era en plan lamentació... no, no, simplement m'ho explicava tot, rient, i la mala època que havia passat, i ara per sort ja està bé... Vaig estar a punt d'explicar-li els meus problemes psíquics també, ja que vaig pensar que em podria entendre. Però per sort no ho vaig fer. Crec que no explicaria res a ningú, però en cap cas vull que a la feina n'estiguin assabentats!

inseguretat

Sóc una mica insegura per naturalesa, i fa un temps (tot i que ara ja ha canviat) sempre intentava agradar als altres. Em comportava com pensava que els altres esperaven de mi. Suposo que era degut a la meva inseguretat, a la poca valoració de mi mateixa. Però des que estic millor psiquícament intento ser jo mateixa, pensin el que pensin els altres. Això em funciona quan estic amb els meus amics (ja que de moment no quedo amb coneguts, només amb amics) però em costa molt a la feina.

I no sé per què a la feina ha de ser diferent. Penso que qualsevol petit error que faig els altres poden pensar que no sóc una bona infermera. Em costa molt confiar en mi mateixa, pensar que faig bé la meva feina. Quan estic tant insegura i agobiada em dic a mi mateixa que fins ara a la feina (altres plantes, en altres hospitals) sempre han estat contents amb mi, i que per tant no dec ser tant mala infermera.
Em costa moltíssim desconectar a la nit després de treballar. Faig un repàs de tots els meus actes, tot buscant errors, i pensant en les conseqüències que tindran. Dormo malament si he fet errors, dormo malament si el dia següent he de treballar.

A l'austríac i a mi ens agradaria tenir aviat un segon fill. Jo m'hi posaria ara mateix, però vull esperar una mica (mig any?) perquè penso que a la feina estaran molt descontents, i que fins i tot la jefa es podria emprenyar si em quedo embarassada de seguida després de la meva reincorporació laboral. S'ha de dir que quedar-se embarassada com a infermera suposa una sèrie de limitacions:

- no pots treballar més de 9h (normalment treballem 11-12h)
- no pots treballar de nits (per tant els companys han de fer més nits)
- no pots aixecar pesos (per tant en la mobilització dels pacients t'han d'ajudar els companys, per tant treballen més)
- no pots fer extraccions de sang (a la planta on treballo ara ho fa la jefa, per tant no suposaria un gran canvi)

Jo només penso en les conseqüències que suposaria per la resta de companys i això fa que tingui mala consciència. Però per altra banda penso que és la meva vida, i som nosaltres els que hem de decidir quan volem tenir un altre fill, i que a la feina han de comptar amb aquesta situació quan donen feina a una dona en edat fèrtil.

M'agradaria pensar menys en el què diran. Decidir la meva vida i no sentir-me malament per les meves decisions.

Tornar a començar...

Aquesta setmana he començat a treballar, i la veritat és que m'he adonat que en alguns aspectes vaig bastant peix; m'adono de les mancançes de la formació com a infermera a la universitat!! I em fa ràbia tenir aquestes mancançes, i fins i tot vergonya, perquè tenim estudiants d'infermeria i d'auxiliars d'infermeria i penso que no els puc formar correctament perquè jo mateixa no tinc tota la formació que seria necessària, però s'ha de dir que sempre estic disposada a apendre, i ho faig bastant ràpidament!

El que em fa més mandra de tot plegat és treballar de nits, des que va néixer en Pau que vaig pensar que no voldria tornar a treballar de nits, ja que em trencava el ritme totalment... i quan els metges m'ho van desaconsellar em va semblar molt bé... tot i que malauradament no me n'he lliurat!!

I encara estic en un procés d'adaptació amb els companys de feina. No sé com són, no sé si estan contents amb mi. En alguns moments, mentre esmorzem o dinem hi ha uns moments de silenci, des del meu punt de vista molt tensos. No sé si no parlen perquè hi sóc jo o simplement perquè són companys de feina i ja està, i no els interessa tenir converses banals. En aquest sentit noto una gran diferència amb la planta on treballava abans; amb alguns vaig establir una amistat, amb d'altres simplement ens portàvem bé, però no hi va haver mai aquesta tensió!! Espero que això canvii amb el pas del temps!

futur laboral

Ahir vaig anar a fer les pràctiques en una planta, i va anar bé. No opinar gaire de la gent que hi treballa perquè 6 hores no són gaires per poder formar-te una opinió, però si més no, no vaig veure cap mal rollo ni res per l'estil, només que era tot plegat molt tranquil i tinc por d'avorrir-me, de no apendre gaire. I jo sé que quan m'avorreixo necessito un canvi, i ara mateix no tinc ganes de més canvis!

El que no he aconseguit és treballar només de dies. M'han dit que no és possible, però que com a molt treballaré tres nits al mes, i a mi em sembla un bon compromís!

I avui m'han reconfirmat que l'altra opció que jo tenia (la unitat intensiva) era una molt mala opció. La meva veïna de baix coneix a uns infermers que hi treballaven i han plegat perquè a la planta hi havia molt mal ambient laboral. Per tant sé que he escollit bé!
Ja comença el compte enrera: queden aproximadament 2 mesos!

Respect!

Aquesta setmana vaig tenir un curs de formació d'un programa informàtic que utilitzem a l'hospital... en general em va semblar bastant avorrit i no em van ensenyar gaire res de nou, cosa que trobo normal si ja fa 2 mesos ben bons que hi treballo, i havent superat els dies en què he treballat sola...

Una cosa però, si que ens la van repetir, i és que hem de ser respectuosos, i que tinguem al nostre abast una eina que ens dóna la oportunitat de tenir accés a la major part de l'historial mèdic de la gent, no és correcte xafardejar, mirar, imprimir o explicar aquesta informació. Encara que siguin coneguts, amics, veïns o companys de feina!!! 

I és que aquest programa és la òstia i ho registra tot, qui ho ha mirat, imprimit... i més d'un treballador l'han despatxat per mirar el que no li tocava!!! 

Trobo per exemple molt fort que companys de feina mirin el teu historial perquè saben per exemple que has estat a la planta de ginecologia ambulant, i volen saber què ha dit el metge!!!

Per tant també ens han insistit molt que mirem que sempre que no treballem amb l'ordinador de sortir del programa, així altres companys no podran fer de les seves sense ser descoberts!

A gust!

Bé, ja he començat a la feina nova, i tot que tres dies (que són els he treballat) no donen per molt per donar-ne una opinió molt rigurosa, puc dir que m'hi sento a gust! 

Hi ha un bon ambient de treball, tant entre infermeres, com entre metges i infermeres! Cosa que no a tot arreu es dóna, perquè sovint no hi ha res més que una relació purament professional, i per tant no molta confiança, en canvi en aquella planta hi ha bon rollo. 

Parlen també de temes personals, i això també em sembla normal... però és que a l'altra empresa no, de fet jo era gairebé la única, i em semblava que eren molt i molt reservats, i ara veig que era potser una combinació entre ser reservat i que com que no hi ha bon rotllo, millor no explicar gaire res de la teva vida, no sigui que ho utilitzin en contra teu!!

De moment m'han fet un contracte amb un mes de prova, i llavors indefinit!! Cosa impensable en un hospital públic a Catalunya!

Nova feina

Fa dies que guardo un secret per mi mateixa, tot i que ja l'he explicat a un parell de persones, encara no us ho havia escrit aquí, i sovint sou dels primers d'enterar-vos de les novetats de la meva vida...

Tinc una nova feina! Bé, de fet encara no és del tot oficial, perquè no he firmat cap paper, cap contracte, i estic esperant que ells escriguin alguna cosa per l'estil que confirmi que em donen feina per poder renunciar a la meva feina actual. 

I des de fa un parell de dies no paro d'imaginar-me com s'ho pendran alguns companys de feina, em refereixo a aquells que no em cauen tant bé, perquè la resta ja ho saben, perquè jo en el fons, de secrets no en puc guardar! Em refereixo a els meus secrets, les meves coses... necessito compartir la meva vida amb els altres! 

I sé que aquests estaran sorpresos, que em preguntaran molt el per què! Quan de fet el perquè és obvi... perquè necessito créixer com a infermera! 

O perquè: 

- N'estic fins als collons que alguns (amics de la jefa de la planta) gaudeixin de prioritats (com anar-se a fer massatges en hores de feina!).

- Els metges no facin el que els hi pertoca, i llavors diguin: ah, jo he dit això?? I que els hi hagis d'anar sempre al darrera!

- No puc treballar més amb mestresses de casa, perquè això significa que no estem donant un servei de qualitat! (aquestes companyes de fet només poden fer llits, però també ens ajuden a netejar pacients, i reparteixen fruita i els àpats a les habitacions).

I sé que marxant tant aviat (començo a principis d'Abril a l'altra feina) només els companys en sortiran perjudicats... però per una vegada a la vida haig de pensar en mi!

A veure si a més a més aconsegueixo disfrutar d'uns quants dies de vacances!

Emprenyada amb el món!!!!

Així és com em sentia el dijous, sí, emprenyada amb el món, o millor dit, amb tothom! I és que a vegades Déu ni do quines situacions que hem d'aguantar... 

- Molts pacients i poc personal.

- Companys de feina que de fet de companyerisme no en ténen gens ni mica, perquè mentre tu t'estàs partint l'esquena des de 2/4 de 8 del matí, ells porten asseguts fent-la petar des que han començat a treballar a les 12!!! 

De fet ja m'ho havien dit, però és que encara rebenta més quan ho vius en la pròpia carn!

A vegades agraeixo que a la feina hi hagi un madrileny, així puc desfogar-me a l'instant sobre aquests companys que em treuen de polleguera!!

Ja ho sé, ara us pensareu que de fet només em queixo, i sí, teniu raó! De fet no hi ha dia que no em queixi d'alguna cosa o una altra... De la feina, dels companys, dels amics... però és que jo sóc una inconformista!!!!

Ja m'he decidit!

Ja està, ja ho he decidit... no agafo la feina. 

I em sento bé, més tranquil.la des que he près una decisió. 

Trucar a la infermera jefe aquest matí no ha sigut fàcil, perquè crec que no és fàcil dir que no. I de pas he preguntat què havia dit l'infermera responsable de la unitat intensiva aquell dia, en altres paraules, si ells estaven interessats en mi o no: i sí!!! 

Això em fa sentir bé. No vull ser repel.lent dient això, però crec que a tothom li agrada saber que l'agafarien en una feina. I el que m'ha agradat més ha sigut quan la infermera jefe ha preguntat si estaria interessada en altres feines, i evidentment he dit que si!!!! 

He tornat a la meva pau interior. Estic contenta perquè ho he provat, però aquest no era un lloc per mi. 

Schnupern

Ahir al vespre estava super nerviosa perquè avui havia d'anar a fer com "pràctiques"  (schnupern) a l'hospital, per veure si m'agradava o no. I vaig veure que quan estic sota estrés em poso molt nerviosa, i m'emprenyo per qualsevol altra tonteria... apareix aquell jo que no m'agrada, aquella part de la meva personalitat que feia temps que no hi era, perquè estava tranquila i satisfeta amb la meva vida (apart que la feina que tinc no em motiva gaire!). 

I llavors no tenia gens ni mica de ganes d'anar a l'hospital. Però finalment m'he llevat d'hora i ho he fet, amb la meva millor cara després d'una nit sense dormir gaire dels nervis... 

I haig de dir que no ha anat tant malament. He anat amb diferents companys, i he vist que hi ha bon rotllo al grup. És un grup jove (25-35 anys de mitjana) i hi ha bon rotllo. Pel que fa al contracte, vacances, horaris... tot és més o menys igual que a l'empresa on treballo... 

L'únic que canvia són el tipus de pacients: unitat intensiva. Per tant són pacients que estan en una situació crítica, i el tractament, diagnosis i cures, són molt més complexes... 

He parlat amb altres infermeres, que van començar sense haver fer la formació com infermera intensiva, i m'han dit que va ser difícil perquè hi ha molt per apendre. 

A mi el fet d'apendre no em molesta, ni em fa por, el que realment em fa por és que hagi de reanimar un pacient i que no estigui a l'altura de la situació. Perquè per sort o per desgràcia només he viscut una situació en què vam haver de córrer tots plegats... 

I no sé si em convé aquest estrés. No sé si estic preparada per aquest estrés. Tinc por que algun pacient es mori, i que jo me'n senti responsable. 

 

Estic satisfeta!!

Ja he tornat de l'entrevista... bé, de fet no ha sigut cap entrevista realment, perquè no m'han preguntat res sobre per què volia canviar de feina, o per què vull treballar en aquesta empresa! De fet encara no m'han fet mai una entrevista de debò!!

Dijous hi vaig a fer una prova, a veure si m'agrada la feina i si jo els hi agrado a ells. 

Serà  en una unitat intensiva, i per tant hauré d'apendre molt. Però això ja va amb mi!!! Estic molt emocionada i contenta, perquè sembla que tinc una altra oportunitat davant meu, i com sempre no la penso desaprofitar!!! 

Gràcies pels ànims i pel suport!!!!

El pou

Porto fent el gos tot el cap de setmana... al sofà mirant coses per internet o acabant de llegir un llibre que m'ha absorbit molt (que fa una hora he acabat!)... semblo molt tranquil.la, però no ho estic. 

Ja he preparat l'entrevista de demà. I he de dir que em sento molt més preparada que no fa un any quan buscava feina, perquè ara estic en una situació diferent: ara ja en tinc una de feina. Només vull millorar la meva situació actual. 

Tot i això ahir em vaig ensorrar i vaig plorar; i no m'agrada plorar, sobretot ara que cada vegada ho faig menys sovint. I no sé perquè vaig plorar. No crec que sigui perquè no em donin la feina. 

No és que estigui tant segura que em donin la feina, però el que vull dir és que tinc por que em donin la feina però que llavors em fotin al carrer, o que no hi hagi un bon ambient a la feina. O que la situació / feina en general em superi, i que torni a estar estressada i que torni a pensar que la vida és una merda, i que no sé perquè m'han agafat, perquè jo aquesta feina no la puc fer. 

Tinc por de tornar a caure al pou. De perdre la confiança que ara tinc en mi mateixa. Tinc por d'equivocar-me. 

Però ja sé que a vegades hem d'escollir, i jo vaig escollir enviar el curriculum. A veure com passo la nit i com va demà. 

Ja us diré alguna cosa. 

Estic dels nervis!!

Fa dies que dormo malament, que somio sense parar, però avui a més a més estava supernerviosa!! Fa dies en què només faig exàmens de no sé quines assignatures, i els suspenc, faig errors xorres... 

Des de les 5h que ja penso en què diré quan avui trucaré per fixar un dia per l'entrevista. Teòricament avui no és cap dia important, però jo estic dels nervis!! 

No em puc imaginar com estaré el dia de l'entrevista!!!! De fet no ho entenc, perquè quan vaig anar a fer l'entrevista per la feina on estic ara no estava tant nerviosa!! 

Serà que ara hi tinc més a perdre? Hi puc guanyar més?? 

Com jo li vaig descriure al meu pare: treballaré més, cobraré igual i tindré menys vacances. Un xollo, no?

Editat: ja he trucat. Dilluns faig l'entrevista. Ja em sento un xic més relaxada!

Qui no arrisca no pisca!!!

Ahir va ser un dia intens... vaig decidir que si en M. podia fer el seu primer pastís i era bo, jo també era capaç de fer Adventskekse (galetes d'advent). Per tant vaig anar a un centre comercial a comprar... i estava inspirada i vaig trobar un parell de regals de nadal (quatre xurrades, perquè jo de fet sóc bastant contrària al consumisme nadalenc). 

Encara no he fet els Kekse, vaig comprar la farina equivocada!!! (jo no sabia ni que hi havia diferents tipus de farina!!). 

Al vespre vaig trucar a una amiga per comentar lo de la feina, perquè m'ajudés a decidir-me... i he decidit que enviaré el curriculum!!! 

I avui arriba l'hora de la veritat: fer els Kekse... espero que surtin bons!! Ja posaré una foto al blog!

continuo dubtant

Sempre més de lo mateix... dissabte sortia al diari que al SALK busquen infermeres per diferents plantes. Es pot enviar el curriculum fins al dia 19.12. 

I no sé què fer. No sé si donar un nou canvi a la meva vida. No sé si arriscar-me. No sé si vull tornar a començar en una feina nova, però si que sé que on estic la feina no m'entussiasma, que em quedo més pels companys que per res més. 

I com sempre, en puc parlar amb qui vulgui, però qui ho ha de decidir sóc jo. 

barrinant (II)

Ara estic una mica liada... em refereixo a que no sé què fer amb la feina. Ja sé que fa un mes o així vaig decidir que seria millor canviar de feina, perquè on estic ara no hi ha gaire feina i tampoc no puc apendre molt més, perquè el tipus de patologies /operacions sempre són les mateixes. 

Ara però, penso que ho haig de suspesar. Ara mateix sóc feliç (quan de temps que he pensat que no ho diria mai això!!!!) i si penso en quins són els elements a la meva vida que em fan feliç serien: 

1. família (pares, fills -els que vindran-, i la meva parella)

2. amics

3. aficions (idiomes, fotografia esport, viatges)

4. feina

Per tant la meva pregunta és quin percentatge m'aporta la feina... si només és un petit percentatge potser no estaria malament quedar-me on estic, perquè tinc 6 set/any/vacances, uns bons horaris que de vegades em permeten tenir 4-6 dies de festa, sense haver d'utilitzar dies de vacances, i per tant els puc aprofitar per estar amb la família, amics o per les aficions. 

Si canviés de feina i anés per exemple al SALK (hospital més gros de Salzburg), sé que només ténen 5 set/vacances/any, el que no sé és el tema horaris (ho haig d'investigar). 

Per tant si penso que en el futur a mig termini (d'aquí a un parell d'anys) de tenir criatures, potser la feina passa a ser només un tros petit de la meva vida... Em sembla més important tenir més dies de festa i poder estar amb la meva família a catalunya o amb els amics. Perquè al cap i a la fi, això m'ajuda a ser feliç!!!! 

barrinant!

Fa un temps vaig llegir un article sobre "estar cremat a la feina", i de fet l'article l'enfocaven des d'un altre punt de vista: Ets massa bo per la teva feina?

No és que ara el meu ego estigui pels núvols, però si que és veritat que un pot estar cremat, cansat després de treballar 12h simplement pel fet QUE NO HI HAGI FEINA!!! I és que estar sentat la major part del dia, llegint un llibre i veient passar les hores lentament, no fa que un estigui motivat per anar a treballar!!

I aquest és precisament el meu cas... Si que hi ha dies en què hi ha feina, en què no pares, però diguem que no és gaire sovint.. i llavors em plantejo canviar de feina. Em plantejo si sóc capaç de no apalancar-me i quedar-me amb les meves vacances al nadal i a l'estiu, amb el gimnàs després de treballar, la sauna i les termes... i sobretot si parlo prou bé l'idioma!!

Ho he comentat amb algun company de feina, jove com jo, motivat, i m'ha dit que creu que és el millor que puc fer, i que per l'idioma no em preocupi!!!!! I de fet he vist que en els cursos que he fet que entenc l'idioma en un 85%-90%!

Estic insegura de si ho podré fer! I llavors penso en el que he fet durant els últims tres anys: 2 països nous, 2 idiomes, buscar feina 2 vegades... 

Això si, penso buscar alguna cosa per millorar, perquè sempre hi pot haver alguna cosa pitjor!!!! Per tant penso buscar amb calma!!!

I vosaltres, esteu contents amb la vostra feina?

No m'agrada però..

No m'agrada enfadar-me amb els pacients però si toca el timbre 5 vegades en 15 min perquè vol més cervesa freda o ja no sap què volia...  la veritat és que em treu de polleguera!!!!!

No m'agrada que em treguin de polleguera, però com haig de reaccionar si una iaia de 93 anys a les 3.15 pm prova insistentment de passar entre la barana del llit i el llit, veus que s'ha tret la compresa molla que portava, i que s'ha pixat a terra. L'acompanyes al lavabo i en acabar vol pesar-se i anar a donar una volta per la planta!!!! 

Evidentment li he dit que no!!!! I va i es queixa dien: Tu sempre dius noooooo!!!!!! 

No m'agrada discutir-me amb els pacients, però ahir una pacient em va treure de polleguera... xerra pels descosits i jo només volia fer la meva feina... sembla que no ens vam entendre bé, i jo li vaig dir que el que deia no era veritat. Resposta: vaig conèixer una infermera italiana que tampoc podia dir "ü". 

Malauradament li vaig contestar: Puc parlar 5 idiomes, però no puc dir ü, però no em sembla que sigui tant important!!!!! 

M'encanta tenir tres dies de festa i no veure els pacients. Aquesta nit no podia amb ells!!!!!! 

Poltern

Ahir vaig treballar de nits... i de fet hauria d'haver sigut una nit com una qualsevol altre, si no fos perquè vam celebrar una despedida de soltera a la feina...



Jo és que treballo en un lloc molt diferent...

Tenim 6 setmanes de vacances a l'any.
Podem dinar a la feina per 1,5€!!!
Podem anar a la sauna i a la piscina, o a la sala de musculació...

I a la planta hi tenim cuina!!!!!!!!

No és la feina de la meva vida, però no està malament!!!!! I a més a més tinc bon rotllo amb els companys!!