Realment estariem millor?

El tema d'actualitat política a Catalunya és el dret a fer un referèndum per a la independència de Catalunya, i a qui se li ha de preguntar. Jo crec que s'hauria de fer aquest referèndum, ja que la gent el vol fer, ha sortit ja moltes vegades al carrer demanant-ho, i també a les urnes votant a partits polítics en què els seus programes electorals incloien el referèndum. I qui ha de votar? Els ciutadans de Catalunya. Sinó, no crec que tingui sentit fer-lo, perquè tots sabem el resultat! Del que ja no estic tant segura és si els catalans tindrien un sou més elevat, les finances del govern català estarien millor, Catalunya continuaria essent tant pròspera pel que fa a la indústria. I com repercutiria a tots els catalans el fet de no formar part de la UE? (almenys això és el que he llegit en algun article, que Brusel.les diu que llavors Catalunya no formaria part de la UE, i que el procés d'admissió seria llarg, tot i que compleixi tots els requisits). Es quedarien les empreses a Catalunya? Realment estariem millor? Des d'un punt de vista econòmic no ho sé, però entenc que molta gent ja no vulgui viure en la situació actual en què donem més del que rebem, de la corrupció política (tant espanyola com catalana) i no estar sotmesos a un Govern que no mira ni vol entendre que alguns catalans no se sentin espanyols i que volen la independència. La gent diu prou de fotre'ns els calers i a sobre posar-nos a parir! Jo em sento catalana, però haig de dir que des que estic vivint a l'estranger per mi tot plegat s'ha relativitzat una mica. No em sento espanyola però si que arribo a dir que ho sóc per no haver d'explicar tantes coses. Potser estaria d'acord amb una reforma econòmica i si Espanya i els espanyols ens respectessin més, respectessin que som diferents. Em plantejo fins i tot si puc tenir doble nacionalitat, pel fet de tenir la nacionalitat austríaca i així tenir passaport de la UE. Com ho veieu els que esteu fora?

M'he tirat a la piscina!

Ja està fet, després de anys d'indecisió, de si ho faig o no ho faig, seré capaç, m'estressarà massa... ho he fet: m'he apuntat als estudis de fotografia! Començo al Gener del 2014, i són 4 caps de setmana cada semestres, i la formació són 5 semestres!! Estic a casa sense treballar fins al Desembre del 2014, per tant en principi els dos primers semestres tindré més temps... llavors ja hauria de començar a treballar! A veure!

canvis

Aquesta setmana tinc hora al metge. Estic bé, de fet feia molt de temps que no estava tant bé, però com sempre hi ha un PERÒ. A Alguns els hi semblarà una tonteria, però jo no estic còmode amb aquests quilets (que ja en són uns quants) de més! Vull canviar la medicació; vull continuar estant bé podent menjar com ho feia abans, i no com ara, que estic vigilant constantment i a més a més m'engreixo igualment. No veig una recompensa a l'esforç que faig.

I la setmana vinent vaig a fer unes pràctiques a una planta d'infermeria a veure si m'agrada per començar a treballar a partir del gener. De fet no em deixen triar gaire: només hi ha 2 llocs vacants al gener, i en un dels dos en principi ja sé que no hi vull anar per 2 raons: 1- és una unitat intensiva i a mi no m'agraden les unitats intensives, no m'agrada estar continuament en tensió i pensant que en qualsevol moment el pacient pot tenir un altre infart cerebral i que jo hauré de reaccionar depressa! 2- sé que la cap d'infermeria de la planta no és gaire bona; mala organització dels horaris, i per tant no en tinc ganes d'anar-hi!
L'únic problema és que hi ha una altra infermera que també vol treballar a la mateixa planta que jo; per tant la jefa de planta haurà d'escollir!

A veure com va tot!

Sé què vull

La decisió ja està presa. He tocat fons. Avui me n'he adonat. O si no he tocat fons, si més no sé que no puc més, ni jo ni ell.

Dilluns demanaré hora al metge, i sé que vull: SER FELIÇ, estimar-me a mi mateixa i disfrutar de la vida amb la meva família, per això al metge li diré que vull:

1- continuar donant el pit.
2- pendre antidepressius i continuar fent teràpia.

Gràcies a totes pels vostres comentaris del post anterior. A vegades em sembla estrany, però sabeu més vosaltres que molts dels meus amics i familiars. Aquí em puc sincerar. I això m'ajuda.

Ara en Pau dorm, i intentarem disfrutar una mica d'aquest moment en parella.
La pròxima setmana no sé si escriuré, perquè esterem gairebé tota la setmana a casa els sogres (és el regal que volia l'austríac pel seu aniversari!). Tot i que sovint em queixo de la sogra, puc dir que ella vol el millor per mi, i m'ho va demostrar el dia del nostre casament quan em va dir: "T'estimarem tant en els bons moments, com en els dolents".

Créixer

El temps passa molt ràpid i avui en Pau fa 2 mesos! Ja pesa gairebé 6 Kg, s'interessa per les coses que l'envolten i comença a tenir un ritme.

Però ell no és l'únic que creix. Jo també haig de créixer. Noto que encara haig de madurar, perquè jo ara sóc la persona de referència per a en Pau, i no puc ser egoista. Haig de tornar a trobar l'equilibri en la meva vida: una mica de temps per descansar i una mica de temps per mi, encara que sigui per dutxar-me amb tranquil.litat o per fer els exercicis de reeducació del sòl pèlvic.

Avui he anat a una associació que es dedica a fer cursos de preparació al part, ioga durant l'embaràs però també fan cursos i esmorzars amb xerrades informatives. I avui el tema era: "Jo com a mare, la meva mare, la meva sogra". I les encarregades de la xerrada ens han parlat de l'evolució de la persona cap a mare, i com viuen les nostres mares/sogres el naixement de la criatura, i la relació mare-filla, jove-sogra.

I la dona que feia la xerrada ha dit que ens hauriem de preguntar com i quant de temps tenien les nostres mares per nosaltres, què podien/no podien fer (en algunes èpoques els pares no hi podien ser durant el part, ara mateix per exemple es dóna molt el pit i en altres èpoques no era així...). I també que les nostres mares ara al veure que nosaltres tenim més coneixaments i que potser volem educar els nostres fills d'una altra manera, i això fa que elles es plantegin si ho han fet bé o no; perquè en altres generacions no hi havia tantes opcions, i avui en dia, la meva generació, la dels 20-30-40 som la generació que dubtem. Estem insegurs si ho fem bé o no.

D'aquesta xerrada n'he obtingut les següents conclusions personals:

1- Vull ser una bona mare, però estic insegura, i per això primer necessito reafirmar-me jo mateixa com a mare, saber que les meves idees són les correctes (tot i que em pugui equivocar), però no m'haig de deixar influenciar per ma mare/pare/sogra: mal acostumes al nen, el nen no ha de dormir al llit, etc.
Ma mare fins i tot se'n riu perquè faig tants de cursos! Ara veig que potser ella se sent insegura, i es planteja si ho ha fet bé o no.

2- He triat estar 1 any a casa i llavors l'austríac estarà 2 mesos a casa amb el nen. Durant aquests dos mesos ja volem portar el nen a la guarderia perquè es vagi acostumant. Quan jo treballi hi podrà estar de 6 a 19h.

Crec que quan vaig triar la opció d'estar "només" (i dic només perquè penso en els 4 mesos que són a Espanya; aquí pots triar: 12, 15, 20, 30 mesos) 12 mesos vaig pensar que era la millor opció econòmicament i que jo necessitava tornar a la feina, perquè m'agrada ser infermera i fer vida social, i que el nen ja tindria un any (ja seria "gran"!!!!).

I ara m'he enterat (després d'haver-li dit a l'empresa que torno d'aquí a 12 mesos) que em podia estar igualment 24 mesos a casa. I dubto. Ara veig com passen les hores volant a casa. Com em necessita en Pau. I no sé si vaig ser molt egoista al triar 12 mesos, no sé si només tinc por a aquest canvi quan arribi: anar a treballar i en Pau unes hores a la guarderia.
No sé si estant més temps a casa podria complir un somni per mi: fer un curs de fotografia.

No sé si haig d'acceptar simplement la decisió que he près ( i que fa poc em va semblar la millor opció) o informar-me si ho puc allargar i informar a tothom del meu canvi: la meva jefa de planta, la direcció de l'empresa i la guarderia.

Sempre m'ha costat moltíssim pendre decisions. Ja en vaig pendre una, però ara dubto. I això és un malviure. Haig de créixer, madurar, i deixar-me estar de punyetes!

Ja m'he decidit!

Ja està, ja ho he decidit... no agafo la feina. 

I em sento bé, més tranquil.la des que he près una decisió. 

Trucar a la infermera jefe aquest matí no ha sigut fàcil, perquè crec que no és fàcil dir que no. I de pas he preguntat què havia dit l'infermera responsable de la unitat intensiva aquell dia, en altres paraules, si ells estaven interessats en mi o no: i sí!!! 

Això em fa sentir bé. No vull ser repel.lent dient això, però crec que a tothom li agrada saber que l'agafarien en una feina. I el que m'ha agradat més ha sigut quan la infermera jefe ha preguntat si estaria interessada en altres feines, i evidentment he dit que si!!!! 

He tornat a la meva pau interior. Estic contenta perquè ho he provat, però aquest no era un lloc per mi. 

Schnupern

Ahir al vespre estava super nerviosa perquè avui havia d'anar a fer com "pràctiques"  (schnupern) a l'hospital, per veure si m'agradava o no. I vaig veure que quan estic sota estrés em poso molt nerviosa, i m'emprenyo per qualsevol altra tonteria... apareix aquell jo que no m'agrada, aquella part de la meva personalitat que feia temps que no hi era, perquè estava tranquila i satisfeta amb la meva vida (apart que la feina que tinc no em motiva gaire!). 

I llavors no tenia gens ni mica de ganes d'anar a l'hospital. Però finalment m'he llevat d'hora i ho he fet, amb la meva millor cara després d'una nit sense dormir gaire dels nervis... 

I haig de dir que no ha anat tant malament. He anat amb diferents companys, i he vist que hi ha bon rotllo al grup. És un grup jove (25-35 anys de mitjana) i hi ha bon rotllo. Pel que fa al contracte, vacances, horaris... tot és més o menys igual que a l'empresa on treballo... 

L'únic que canvia són el tipus de pacients: unitat intensiva. Per tant són pacients que estan en una situació crítica, i el tractament, diagnosis i cures, són molt més complexes... 

He parlat amb altres infermeres, que van començar sense haver fer la formació com infermera intensiva, i m'han dit que va ser difícil perquè hi ha molt per apendre. 

A mi el fet d'apendre no em molesta, ni em fa por, el que realment em fa por és que hagi de reanimar un pacient i que no estigui a l'altura de la situació. Perquè per sort o per desgràcia només he viscut una situació en què vam haver de córrer tots plegats... 

I no sé si em convé aquest estrés. No sé si estic preparada per aquest estrés. Tinc por que algun pacient es mori, i que jo me'n senti responsable. 

 

Ja està fet!!

Ja m'he decidit... després de comentar-ho amb molta gent, i que tots m'animéssin a fer-ho... he enviat el meu curriculum a SALK. El que va fer que em decidís va ser que una amiga em va preguntar si m'interessaria la feina si fós en un hospital de Girona o Barcelona, i evidentment vaig respondre que si!!! 

Jo sóc un cul inquiet, i encara molt jove: necessito apendre molt i molt encara!!! No estic satisfeta amb la meva vida laboral!!!!!

Ara a veure què passa!!!!

De moment ja estic de vacances fins al cinc de gener!!!!!!! I de fet, haig de dir, que avui és nadal a casa meva... de fet només perquè jo estaré a Catalunya i el meu marit a Àustria. I jo li vull donar el seu regal... 

barrinant (II)

Ara estic una mica liada... em refereixo a que no sé què fer amb la feina. Ja sé que fa un mes o així vaig decidir que seria millor canviar de feina, perquè on estic ara no hi ha gaire feina i tampoc no puc apendre molt més, perquè el tipus de patologies /operacions sempre són les mateixes. 

Ara però, penso que ho haig de suspesar. Ara mateix sóc feliç (quan de temps que he pensat que no ho diria mai això!!!!) i si penso en quins són els elements a la meva vida que em fan feliç serien: 

1. família (pares, fills -els que vindran-, i la meva parella)

2. amics

3. aficions (idiomes, fotografia esport, viatges)

4. feina

Per tant la meva pregunta és quin percentatge m'aporta la feina... si només és un petit percentatge potser no estaria malament quedar-me on estic, perquè tinc 6 set/any/vacances, uns bons horaris que de vegades em permeten tenir 4-6 dies de festa, sense haver d'utilitzar dies de vacances, i per tant els puc aprofitar per estar amb la família, amics o per les aficions. 

Si canviés de feina i anés per exemple al SALK (hospital més gros de Salzburg), sé que només ténen 5 set/vacances/any, el que no sé és el tema horaris (ho haig d'investigar). 

Per tant si penso que en el futur a mig termini (d'aquí a un parell d'anys) de tenir criatures, potser la feina passa a ser només un tros petit de la meva vida... Em sembla més important tenir més dies de festa i poder estar amb la meva família a catalunya o amb els amics. Perquè al cap i a la fi, això m'ajuda a ser feliç!!!! 

barrinant!

Fa un temps vaig llegir un article sobre "estar cremat a la feina", i de fet l'article l'enfocaven des d'un altre punt de vista: Ets massa bo per la teva feina?

No és que ara el meu ego estigui pels núvols, però si que és veritat que un pot estar cremat, cansat després de treballar 12h simplement pel fet QUE NO HI HAGI FEINA!!! I és que estar sentat la major part del dia, llegint un llibre i veient passar les hores lentament, no fa que un estigui motivat per anar a treballar!!

I aquest és precisament el meu cas... Si que hi ha dies en què hi ha feina, en què no pares, però diguem que no és gaire sovint.. i llavors em plantejo canviar de feina. Em plantejo si sóc capaç de no apalancar-me i quedar-me amb les meves vacances al nadal i a l'estiu, amb el gimnàs després de treballar, la sauna i les termes... i sobretot si parlo prou bé l'idioma!!

Ho he comentat amb algun company de feina, jove com jo, motivat, i m'ha dit que creu que és el millor que puc fer, i que per l'idioma no em preocupi!!!!! I de fet he vist que en els cursos que he fet que entenc l'idioma en un 85%-90%!

Estic insegura de si ho podré fer! I llavors penso en el que he fet durant els últims tres anys: 2 països nous, 2 idiomes, buscar feina 2 vegades... 

Això si, penso buscar alguna cosa per millorar, perquè sempre hi pot haver alguna cosa pitjor!!!! Per tant penso buscar amb calma!!!

I vosaltres, esteu contents amb la vostra feina?

Tancada!

Sempre he sigut una persona bastant oberta quan ja conec a la gent, necessito expressar com em sento, compartir amb els altres les meves alegries, penes i preocupacions... 

Però sembla que des de fa un temps ja no és així... des que visc a l'estranger??? Jo diria que sí, perquè allà vaig deixar-hi els meus amics, i tot i que he conegut a gent, només molt pocs han sigut companys de d'algunes confidències. 

I no sé perquè però jo mateixa m'he anat tancant i no he trucat als meus amics per desfogar-me, perquè m'ajudin a veure una mica de llum en aquesta foscor que a vegades m'envolta... i he acabat desfogant-me en ma mare, però ella es preocupa, i per tant fins i tot a ella li menteixo quan li dic que estic bé. Perquè sé que pateix i no s'ho mereix.  

I en el meu xicot, ara ja marit (a mi em sona molt malament això de marit!! m'agrada més parella) li confio moltes coses, perquè la nostra relació es basa en la confiança, l'amistat... però no serveix com a terapeuta substitut, perquè està massa implicat en la història... 

I suposo que per això he acabat publicant aquí, desfogant-me, substituint les trucades / emails als amics, i encara no sé perquè... si potser ells serien qui més em podrien ajudar, perquè em coneixen, encara que molts només coneixin la part més bona i positiva de mi. 

Em sembla que faré un pas endavant, i encara que potser no seran emails molt personals, li enviaré els posts que publico... perquè crec que serà millor per la meva vida si vull estar millor, si vull que la gent m'ajudi, si em queixo que no tinc amics (a Àustria), però tampoc m'obro molt ni m'esforço per conservar els que estan a Catalunya. 

No sé què fer...

No sé què fer... Sé que necessito anar  uns dies a casa, i per sort això passarà aviat, però i després què??? 

Dilluns haig d'anar amb el metge de capçalera i explicar-li tot el rotllo en alemany, perquè m'empleni un paper per anar amb el psicòleg... 

Però és que ja no en tinc ganes d'anar amb el psicòleg, no sé si és el que necessito... no sé si és veritat que tinc depressió o si tot desapareixeria tornant a casa. 

I haig de pendre alguna decisió, perquè veig com el meu xicot també està patint, i no és just. 

Pendre decisions

Per no quedar-me a casa avorrida com una ostra pel meu aniversari vaig decidir anar a visitar a una amiga que viu a l'estranger, amb  el meu xicot. 

Havien de ser tres dies de relax, disfrutar d'una ciutat que ja coneixiem, desconectar... Jo volia fugir de l'avorriment, del sentiment de buidesa que té la meva vida... Innocent de mi vaig pensar que ho podia deixar tot a casa, com qui es treu la roba... i tots aquests sentiments es van tornar més forts dintre meu, i van fer que literalment em sentís com una merda, que la ràbia que hi ha dins meu volgués sortir... i no sé d'on bé aquesta ràbia. 

No sé què em passa en aquests moments, perquè necessito barallar-me, trencar alguna cosa... Necessitaria estar sola a la muntanya  i poder cridar, sentir el meu eco... 

Per sort n'hi ha que tenen paciència, i aguanten els meus canvis d'humor, les meves necessitats contradictòries... 

Enlloc d'aprofitar el temps, visitar museus, el que vam fer va ser xerrar als museus de com em sento, de com seguir endavant. 

Perquè l'única cosa que sé és que no puc continuar així, i necessito ajuda; necessito parlar amb algú aliè a tot plegat, imparcial i professional que em pugui dir si és normal el que em passa... 

I avui finalment he trucat. No ha sigut fàcil, i m'ha sortit una veu plorosa. Quan m'ha preguntat si era urgent li he dit que no, però quan m'ha fet triar entre els dies en què jo estic disponible m'he delatat, i dijous ja tinc hora. 

Ja ho he fet, per fi m'he decidit a demanar ajuda, a canviar alguna cosa de la meva vida.