Per no quedar-me a casa avorrida com una ostra pel meu aniversari vaig decidir anar a visitar a una amiga que viu a l'estranger, amb el meu xicot.
Havien de ser tres dies de relax, disfrutar d'una ciutat que ja coneixiem, desconectar... Jo volia fugir de l'avorriment, del sentiment de buidesa que té la meva vida... Innocent de mi vaig pensar que ho podia deixar tot a casa, com qui es treu la roba... i tots aquests sentiments es van tornar més forts dintre meu, i van fer que literalment em sentís com una merda, que la ràbia que hi ha dins meu volgués sortir... i no sé d'on bé aquesta ràbia.
No sé què em passa en aquests moments, perquè necessito barallar-me, trencar alguna cosa... Necessitaria estar sola a la muntanya i poder cridar, sentir el meu eco...
Per sort n'hi ha que tenen paciència, i aguanten els meus canvis d'humor, les meves necessitats contradictòries...
Enlloc d'aprofitar el temps, visitar museus, el que vam fer va ser xerrar als museus de com em sento, de com seguir endavant.
Perquè l'única cosa que sé és que no puc continuar així, i necessito ajuda; necessito parlar amb algú aliè a tot plegat, imparcial i professional que em pugui dir si és normal el que em passa...
I avui finalment he trucat. No ha sigut fàcil, i m'ha sortit una veu plorosa. Quan m'ha preguntat si era urgent li he dit que no, però quan m'ha fet triar entre els dies en què jo estic disponible m'he delatat, i dijous ja tinc hora.
Ja ho he fet, per fi m'he decidit a demanar ajuda, a canviar alguna cosa de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada