De polls i bitxos raros

Ja fa uns quants dies des de l'últim post, i estic millor... He passat dies de tot, alguns de més bons i d'altres de pitjors, però espero ensortir-me'n!

Però bé, avui no us volia parlar de mi, sinó d'una d'aquelles persones que us posen dels nervis.

Vinga va, que per molt civilitzats, per molt que tingueu molt bon rollo amb tothom a la feina, els amics segur que hi ha algú que no sabeu perquè us treu de polleguera. El pitjor de tot és quan algú et treu de polleguera i no téns cap bona raó per justificar-ho, perquè teòricament aquella persona és "perfecte" ( si és que existeix la perfecció), vull dir que no hi ha potser cap tret de la seva personalitat de tipus negatiu que sobresurti.

I a mi digueu-me pessimista, però a mi a vegades em treuen de polleguera aquelles persones tant optimistes! Jo sempre que he estat en desacord amb un optimista tot criticant l'exageració de la realitat que fa m'he definit com a una persona realista, i a vegades puc arribar a ser pessimista, ho reconec! Una d'aquestes persones és la meva sogra; és l'alegria personificada! I a mi això d'estar sempre de bon humor, doncs què vols que et digui... em dóna la sensació que viu en un altre planeta perquè no sé si ella no té mai problemes, però sempre està de bon humor! Pels que som més depressius ja ens ajuda estar al costat de persones així, però és que viure en el "País de les Maravillas" tampoc no cal!!

I llavors també hi ha una altra persona que em treu de polleguera (serà que avui estic molt sensible?), és una amiga de la meva parella (en M.), i no és el que us podeu pensar, no hi ha una rivalitat femenina, no n'estic gelosa, o si més no, no pas en aquest sentit.

Quan vam venir a viure a Salzburg vaig pensar que tindriem més de contacte, ella és jove, esportiva (ara he vist que això ens separa molt, perquè a l'hivern només la pots veure a les pistes d'esquí) i m'era simpàtica. I com he dit, esperava més d'aquesta possible amistat, i al final ha quedat en no res, en una coneguda per la primavera-estiu, perquè durant uns sis mesos a l'any no hi ha qui li vegi el pèl. I què voleu que us digui, jo no penso pujar a sobre uns esquís!

Bé, fins aquí tot normal, perquè de fet he decidit passar d'ella i no dir-li per quedar més, perquè ja n'estic farta d'una de cal i un'altra d'arena, a mi o m'expliques la teva vida o no ho fas, però a mi em desconcerta aquesta manera de ser.

I avui, després de no saber res d'ella des del mes d'Octubre, en M. ha parlat amb ella, i ara es veu que es vol fer autònoma, però no està segura perquè potser trobarà a faltar les relacions socials, el contacte amb la gent.

I va i en M. li diu que si és així que passi per casa, a pendre una cervesa!!!! Però serà gilipolles en M.!! O sigui quan ella ho necessita nosaltres si que estem aquí, però quan per exemple jo he estat malament i volia parlar amb algú, simplement pendre un cafè no ha sigut mai possible?? Quan encara hem de pendre la cervesa per celebrar el meu aniversari? (i he nascut al novembre!)

No sé qui em treu més de polleguera, si en M. o ella!!!! A vegades hi ha amics que de tant bons amics són tontos!

Sento haver-vos fotut un rollo, però ho necessitava!!! I a vosaltres, qui us treu de polleguera?? Va, mulleu-vos!