Realment estariem millor?

El tema d'actualitat política a Catalunya és el dret a fer un referèndum per a la independència de Catalunya, i a qui se li ha de preguntar. Jo crec que s'hauria de fer aquest referèndum, ja que la gent el vol fer, ha sortit ja moltes vegades al carrer demanant-ho, i també a les urnes votant a partits polítics en què els seus programes electorals incloien el referèndum. I qui ha de votar? Els ciutadans de Catalunya. Sinó, no crec que tingui sentit fer-lo, perquè tots sabem el resultat! Del que ja no estic tant segura és si els catalans tindrien un sou més elevat, les finances del govern català estarien millor, Catalunya continuaria essent tant pròspera pel que fa a la indústria. I com repercutiria a tots els catalans el fet de no formar part de la UE? (almenys això és el que he llegit en algun article, que Brusel.les diu que llavors Catalunya no formaria part de la UE, i que el procés d'admissió seria llarg, tot i que compleixi tots els requisits). Es quedarien les empreses a Catalunya? Realment estariem millor? Des d'un punt de vista econòmic no ho sé, però entenc que molta gent ja no vulgui viure en la situació actual en què donem més del que rebem, de la corrupció política (tant espanyola com catalana) i no estar sotmesos a un Govern que no mira ni vol entendre que alguns catalans no se sentin espanyols i que volen la independència. La gent diu prou de fotre'ns els calers i a sobre posar-nos a parir! Jo em sento catalana, però haig de dir que des que estic vivint a l'estranger per mi tot plegat s'ha relativitzat una mica. No em sento espanyola però si que arribo a dir que ho sóc per no haver d'explicar tantes coses. Potser estaria d'acord amb una reforma econòmica i si Espanya i els espanyols ens respectessin més, respectessin que som diferents. Em plantejo fins i tot si puc tenir doble nacionalitat, pel fet de tenir la nacionalitat austríaca i així tenir passaport de la UE. Com ho veieu els que esteu fora?

M'he tirat a la piscina!

Ja està fet, després de anys d'indecisió, de si ho faig o no ho faig, seré capaç, m'estressarà massa... ho he fet: m'he apuntat als estudis de fotografia! Començo al Gener del 2014, i són 4 caps de setmana cada semestres, i la formació són 5 semestres!! Estic a casa sense treballar fins al Desembre del 2014, per tant en principi els dos primers semestres tindré més temps... llavors ja hauria de començar a treballar! A veure!

Aparells electrònics a casa...

Podem dir que a casa acumulem bastants aparells electrònics... 2 portàtils, ipad, els mòbils amb connexió a internet, i l'últim aparell en arribar ha sigut un e-book, i haig de dir que n'estic encantadissima! Em passo bastant temps amb la clara donant-li el pit, intentant que s'adormi, i fins ara intentava llegir (mentre donava el pit) però era bastant difícil, perquè el llibre es tancava... i amb e-book ja m'he polit un totxo en 1 setmana! I això que tingui llum és fantàstic!! Feia 2 anys i mig que no llegia al llit!!!!

Catalunya: els horaris

Les vacances a Catalunya m'han fet veure la de coses que he canviat en la meva rutina i que tot i que a des de fora són molt criticades m'hi he adaptat força bé. Una d'aquestes coses són els horaris que seguim; l'horari "nord-europeu" crec que segueix bastant el que seria l'horari infantil: esmorzem quan ens aixequem (pel meu gust massa aviat!!) cap a 2/4 de 8, dinem a les 12 i sopem a les 7 del vespre. I si anem bé els nens a les 9 ja dormen! Abans de tenir nens no seguiem gaire aquests horaris, també perquè jo treballava en torns de 12h i no era possible, però crec que quan els tens va molt bé. Així tens temps al vespre de descansar sense haver d'anar a dormir molt tard! Aquí les pel.lícules al vespre comencen a 1/4 de 9!!! L'únic inconvenient: les botigues, els supermercats tanquen molt aviat!! El que sobretot em va sobtar va ser que a les 11 de la nit encara hi havia nens a la plaça del poble... corrent, jugant. És una cosa que no em puc ni imaginar per en Pau! Un dia vam anar a sopar fora (a les 8 del vespre) i vam arribar a casa a les 22.30 i l'endemà estava cansat i malhumorat tot el dia!!

Distància emocional post-vacacional

Hem estat 15 dies per terres catalanes, a casa dels meus pares. Tenia moltes ganes d'anar-hi, veure la meva mare (tenia 1 set de vacances) i sobretot que els nenes veiessin els avis. Estar en família (nosaltres 4: austríac, els nens i jo). I ja hem tornat. I estic contenta que ens separin uns 1000km de distància física, llàstima que emocionalment tot sigui massa aprop. M'adono que alguns dels meus problemes vénen/són fruit del que he viscut a casa meva. Som el que veiem, aprenem del que veiem a casa. Coses que pels altres són excepcionals per mi era ja algo habitual. "A casa som així, som una mica freakis a casa". Sempre li deia a l'austríac que al nord són molt freds, que jo m'accelero quan parlo i deixo anar el que penso, sóc impulsiva però que quan ho he deixat anar ja està, em puc calmar en poca estona. Intentaré fer un resum sense entrar massa en detalls. Per alguns dels que em llegiu ja no sóc una persona anònima, ja no sóc la nerona. Saben qui sóc. I només pensar en escriure el que he viscut en aquestes vacances em fa vergonya. Em fa vergonya la meva família. L'austríac m'ha fet veure que sí, que a Catalunya som més temperamentals, cridem més quan el que volem és parlar, tenir una conversa. Però això no té res a veure en com som a casa meva: no som normals, no som freakis, som bojos. Ens comportem/es van comportar com a maleducats. Vaig viure en primera persona agressió verbal per part del meu pare. Fins a tal punt que l'austríac va estar apunt de dir-li alguna cosa (ell, que és tant tranquilet i que evita els conflictes!!), ma mare... supersensible i també va reaccionar desmesuradament. El que ja va ser massa va ser l'últim dia: jo al llit intentant dormir al costat de la clara, en pau dormia. Al menjador: el meu pare, el meu germà, l'autríac i ma mare. Uns crits.... i uns plors... la única veu que no se sentia era la de l'austríac. En Pau es va despertar, van anar al garatge. Jo em vaig aixecar i vaig estar apunt de posar-ho tot en una maleta i agafar els nens i marxar a un hotel. Em pensava literalemnt que es mataven (el meu pare i el meu germà). Quan es va acabar aquesta baralla ma mare buscant brega amb mi... estic contenta de no haver caigut a la trampa. Volia marxar sense discutir-me amb ells. Sé que hauria de parlar amb els meus pares sobre el que va passar. Sobre els meus problemes i com la meva mare ho veu. Jo no sóc una santa, ho sé. Però crec que ells també haurien d'estar disposats a escoltar, a comportar-se com a persones civilitzades, a ser capaços de mantenir una conversa constructiva, sense cridar. I això sé que amb el meu pare no és possible. Ara mateix penso: necessito distància emocional dels meus pares. Els veig amb uns altres ulls, i crec que és perquè jo veig que no és normal com ens comportem i he decidit canviar-ho. Jo no vull això pels meus fills. Jo no vull faltar al respecte als meus fills com ho fa principalment el meu pare. Distanciar-me del meu pare no em costa, no hi parlo gairebé mai. El que em costa és fer-ho de la meva mare, que és la persona "pont" de la família, a qui li pregunto com està el meu germà, avis, pare... és una persona important per mi en la meva vida, però no sé com "tornar a la normalitat" no parlant del que va passar, del que penso. Ara mateix penso: necessiteu teràpia de família; el papa ha d'anar al metge, fer canvi de medicació.... no dir simplement: és així, l'has d'acceptar. JO NO HO PENSO FER. Com diu l'austríac: després d'aquestes vacances necessitaré fer teràpia!! Que trist!