Petites coses que ens ajuden a tirar endavant...

Fa uns mesos vaig tocar fons. De fet potser hauria de dir que jo em vaig adonar que havia tocat fons, perquè sovint nosaltres som els últims en acceptar la realitat quan aquesta no és precisament bonica.

I vaig dir prou, no puc continuar així. Era un procés d'autodestrucció en què a més a més anava degradant la relació amb la persona que més estimo. Vaig demanar ajuda professional, i me la van donar.

I en aquest tocar fons va arribar una gran notícia, una cosa que voliem, que haviem estat buscant, perquè com tot en la vida, no només estava de baixón, sinó que també havia tingut moments més estables, més feliços... i em deia: "estaré mai prou bé per ser mare? perquè no ara?". I així va ser... el nostre nen (perquè ja sabem que serà un nen!) va decidir que aquell era el millor moment, perquè no n'hi ha cap de moment "perfecte".

Estic contenta perquè jo vaig decidir lluitar per mi, i llavors vaig saber que estava embarassada. Perquè ara apart de lluitar per estar bé per mi, també ho haig de fer pel meu nen, per la meva parella, per estar molt millor quan el nen ja sigui aquí, perquè ell no hagi de viure el mateix que jo vaig viure.

Entenc i comprenc que el meu pare no fos allà per mi quan jo era petita perquè ell té els seus problemes, però això un nen no ho pot entendre; això ho entén un adult, i aquesta situació ha creat uns vincles emocionals determinats, i ha fet que jo sigui així com a persona.

I ara continuo fent teràpia, cada dia amb mi mateixa, i de tant en tant amb la terapeuta i res de pastilles, tot i que se'n poden pendre estant embarassada, però a mi que no em venguin la moto i em diguin que són totalment inòcues! Ho sento, però jo prefereixo no pendre-les. I ho estic aconseguint, perquè me'n vull ensortir, perquè jo ho he decidit i perquè m'hi esforço.

Us deixo amb una foto de la meva panxa, que ara ja creix desmesuradament! Aquesta foto és de potser fa un mes!!