Ja tornem a ser a Salzburg. I què voleu que us digui, doncs me n'alegro. Aquí encara no m'hi acabo de trobar com a casa, però de moment aquí (a Salzburg) és a casa nostra, on tinc el meu espai i on tinc els meus llocs per relaxar-me, els carrers i camins on hi passejo a gust.
He tornat decebuda una altra vegada. Segurament perquè esperava massa d'aquesta estada a casa els sogres. Jo esperava dormir molt, descançar i que en Pau pogués estar amb els seus avis. Però no ha sigut així, i en part perquè en Pau ha dormit molt durant el dia i malament (intranquil) durant la nit, però una gran part de la culpa de no haver pogut descançar és meva. Em costa deixar-me ajudar.
Sembla que se m'hagi posat entre cella i cella que si em deixo ajudar vol dir que no ho puc fer jo sola, que mostro que sóc feble. I si ja em costa deixar-me ajudar una mica per l'austríac, imagineu-vos pels meus sogres!! A mi m'agradaria que m'ho oferissin ells, una vegada i una altra. I quan ho fan ho rebutjo, perquè ja estic nerviosa i sé que no em podré relaxar. I llavors penso: de què em serveix venir aquí si igualment no em relaxo??!!
I aquesta última nit hem dormit a Salzburg, però tot i això en Pau ha dormit fatal (li va costar adormir-se, i s'ha despertat cada hora i mitja/2h), i això vol dir que jo també he dormit fatal.
I avui he pensat: ara tornaria a casa els sogres i li deixaria el nen a la sogra i me n'aniria a dormir. Però no pot ser. Primer de tot perquè no és a la cantonada de casa, i hi hauriem d'anar amb cotxe i l'austríac té moltíssima feina, i segon perquè el meu tren ja ha passat... la pròxima vegada no hauré de ser tant orgullosa i deixar que m'ajudin!! O fins i tot: demanar ajuda!!! Que al cap i a la fi som família!!
Això em fa pensar en la meva família materna: a casa meva sempre hem sigut de demanar ajuda als amics, demanar favors si ho necessitem, tot i que sense abusar de la gent. En canvi a casa de la meva tia s'ho maneguen ells quatre (pare-mare i fills). No demanen mai res, cap favor. Per això em sorprèn que ara mateix em costi tant demanar alguna cosa.
Ara en Pau dorm. No sé per quanta estona, però la disfrutaré. I espero que aquesta nit dormim millor.
3 comentaris:
Tot és acostumar-se a demanar una mica ajuda, si ells estaran encantats de donar-la :)
Ai nerona, com t'entenc... a mi tambè em costa demanar ajuda!!! sembla que li diguis al mon que ets feble! quina ràbia!!
i no, no és així, deixar-se ajudar és més saluble que anar cansada i a sobre arrepentir-se.
No et preocupis dona, a la pròxima visita ja et deixeràs ajudar
Anna, si ja ho sé que ells estan encantats! l'austríac i la meva sogra han fet una aposta sobre un tema que no ve al cas, i ella ha demanat que si perd estarà una setmana amb en pau!!
Ingrid, gràcies per entendre'm!!! Després d'haver dormit malament diumenge i dilluns vaig pensar que havia sigut molt tonta no acceptant l'ajuda dels sogres!
c'est la vie!!!!
Publica un comentari a l'entrada