dimecres, 9 de març del 2011

Créixer

El temps passa molt ràpid i avui en Pau fa 2 mesos! Ja pesa gairebé 6 Kg, s'interessa per les coses que l'envolten i comença a tenir un ritme.

Però ell no és l'únic que creix. Jo també haig de créixer. Noto que encara haig de madurar, perquè jo ara sóc la persona de referència per a en Pau, i no puc ser egoista. Haig de tornar a trobar l'equilibri en la meva vida: una mica de temps per descansar i una mica de temps per mi, encara que sigui per dutxar-me amb tranquil.litat o per fer els exercicis de reeducació del sòl pèlvic.

Avui he anat a una associació que es dedica a fer cursos de preparació al part, ioga durant l'embaràs però també fan cursos i esmorzars amb xerrades informatives. I avui el tema era: "Jo com a mare, la meva mare, la meva sogra". I les encarregades de la xerrada ens han parlat de l'evolució de la persona cap a mare, i com viuen les nostres mares/sogres el naixement de la criatura, i la relació mare-filla, jove-sogra.

I la dona que feia la xerrada ha dit que ens hauriem de preguntar com i quant de temps tenien les nostres mares per nosaltres, què podien/no podien fer (en algunes èpoques els pares no hi podien ser durant el part, ara mateix per exemple es dóna molt el pit i en altres èpoques no era així...). I també que les nostres mares ara al veure que nosaltres tenim més coneixaments i que potser volem educar els nostres fills d'una altra manera, i això fa que elles es plantegin si ho han fet bé o no; perquè en altres generacions no hi havia tantes opcions, i avui en dia, la meva generació, la dels 20-30-40 som la generació que dubtem. Estem insegurs si ho fem bé o no.

D'aquesta xerrada n'he obtingut les següents conclusions personals:

1- Vull ser una bona mare, però estic insegura, i per això primer necessito reafirmar-me jo mateixa com a mare, saber que les meves idees són les correctes (tot i que em pugui equivocar), però no m'haig de deixar influenciar per ma mare/pare/sogra: mal acostumes al nen, el nen no ha de dormir al llit, etc.
Ma mare fins i tot se'n riu perquè faig tants de cursos! Ara veig que potser ella se sent insegura, i es planteja si ho ha fet bé o no.

2- He triat estar 1 any a casa i llavors l'austríac estarà 2 mesos a casa amb el nen. Durant aquests dos mesos ja volem portar el nen a la guarderia perquè es vagi acostumant. Quan jo treballi hi podrà estar de 6 a 19h.

Crec que quan vaig triar la opció d'estar "només" (i dic només perquè penso en els 4 mesos que són a Espanya; aquí pots triar: 12, 15, 20, 30 mesos) 12 mesos vaig pensar que era la millor opció econòmicament i que jo necessitava tornar a la feina, perquè m'agrada ser infermera i fer vida social, i que el nen ja tindria un any (ja seria "gran"!!!!).

I ara m'he enterat (després d'haver-li dit a l'empresa que torno d'aquí a 12 mesos) que em podia estar igualment 24 mesos a casa. I dubto. Ara veig com passen les hores volant a casa. Com em necessita en Pau. I no sé si vaig ser molt egoista al triar 12 mesos, no sé si només tinc por a aquest canvi quan arribi: anar a treballar i en Pau unes hores a la guarderia.
No sé si estant més temps a casa podria complir un somni per mi: fer un curs de fotografia.

No sé si haig d'acceptar simplement la decisió que he près ( i que fa poc em va semblar la millor opció) o informar-me si ho puc allargar i informar a tothom del meu canvi: la meva jefa de planta, la direcció de l'empresa i la guarderia.

Sempre m'ha costat moltíssim pendre decisions. Ja en vaig pendre una, però ara dubto. I això és un malviure. Haig de créixer, madurar, i deixar-me estar de punyetes!

7 comentaris:

Nits ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Nits ha dit...

Hola Nerona,

Acabo de llegir-me els posts que m'havia perdut.
Ja fa unes setmanes sí que m'havia llegit un però estava a la feina i no te'l vaig poder comentar, era el que parlaves de com la gent del carrer es fica on no la demanen grrr. Ma germana espera un fill i li vaig explicar perquè ja ara amb l'embaràs tothom li va donant mil consells,i ella té poca paciència, doncs li vaig dir que amb el naixement això continua i li vaig explicar fins a quin punt la gent es fica en tot. Bé, d'aquí un parell de mesos neix o sigui que ja t'explicaré :P

També em va dir que diumenge passat van fer un article al dominical de la Vanguardia sobre mares i com es sentien després de tenir el fill (parlant amb franquesa i de coses xungues i bones que senten després del part) Per si vols llegir-lo, diu que li va agradar perquè no era d'aquells que parla només de lo bo i això també ajuda, perquè aquí la gent només explica lo bo :)

I pel fet de crèixer doncs mica a mica perquè la vida és un aprenentatge constant i de tot n'aprenent com les formiguetes pas a pas i sobretot a base d'errors. Ningú ho fa perfecte. Dubtar és bo perquè vol dir que busques el millor ( a mi segur, segur, que em passaria el mateix) però que mai t'aturin els dubtes, eh?. Ben mirat un fill el què més valora d'una mare és que l'estimi.

T'envio ànims que buuuf això de ser mare és una tasca ben ben complicada i cuida't i sigues ben feliç que els fills això si que ho noten :)


Osti tu, com m'he enrollat :P

Anna ha dit...

Doncs jo penso que fas bé comencant a treballar al cap de 12 mesos (tot i 14 tampoc estarien malament). Jo també ho vaig fer. Aquí a Suècia es considera poc; la majoria es queden un mínim de 18 mesos, però la veritat és que quan + tard comencen la guarderia, més els costa. Perque no sé a Austria, però aquí no tens dret a dur-los a la guarderia si estàs de baixa per maternitat o sigui que de curs de fotografia nasti de plasti... Per altra banda, penso que és important tornar a la vida social i professional, per molt mare que es sigui.

marijose ha dit...

Hola Nerona:
Volia donar la meva opinió però llegint a Nits i a l'Anna crec que no podria afagir més. Tant una com l'altre fan una bona reflexió i donen bons consell, i a més a més l'Anna parla des de l'experiència.
Ningú neix ensenyat i va aprenent a mida que es viu i si sempre un o una intenta fer-ho el millor possible crec que ja està bé, per molts dubtes que un tingui.
Petons i endavant i disfruta tot el que puguis d'en Pau :o)

Ingrid ha dit...

ai Nerona! quina enveja em fas!! 12 mesos!!! jo em queda 1 mes i cap a la feina!
No sé dona, jo tampoc haria sabut què fer si 12 o 24 mesos. Això es decideix en parella, no?
No et capfiquis, si vas pensar que 12 mesos estava bé, doncs endevant!! i si veus que a dins hi ha un rau-rau que fa que pensis que més mesos haguès estat la millor opciò, parla amb la feina.
I l'austríac què hi diu?

Finestreta ha dit...

Nerona, dona't temps! Vols ser una bona mare i ho seràs, però ho ets des de fa 2 mesos només, i no neixem ensenyats!

Jo amb això dels 12 o 24 mesos miraria de tenir.-ho clar abans de preguntar, per no mareijar els de la feina si finalment vols agafar els 12 mesos...

Ànims i tranquil·la, que amb amor es fan les coses bé, i a tu pel que sembla no te'n falta!

nerona ha dit...

Nits: de moment cap extrany més m'ha donat cap consell... i espero que segueixi així!! Per cert, felicitats, que seràs tieta!!!!
Doncs a mi per sentir una mica més la realitat i que no tot són flors i violes, em va bé anar al grup d'alletament, on ens expliquem com ens va!
I téns raó, la vida és un aprenentatge constant! I noto que estic aprenent molt des que ha nascut en Pau, sobretot a tenir PACIÈNCIA. L'austríac es maravella i tot!! Diu que el que no m'ha ensenyat ell en 6 anys, en Pau ho ha fet en unes poques setmanes!! :)
I crec que si que el que un fill valora més d'una mare és que l'estimi, però no n'hi ha prou, perquè per exemple jo sé que el meu pare m'estima, però des del meu punt de vista no hi ha sigut mai per mi, només en situacions extremes com per exemple quan em van operar a l'adolescència. Però el que a mi m'ha quedat és : s'oblidava de venir-me a buscar, no sabia a quina classe anava ni quins eren els meus amics.

Els nens ho noten molt quan alguna cosa no va bé!! Per això intento ser feliç! Ara, hi ha dies en què costa!

Anna: una de les raons per les quals vaig triar 12 mesos va ser perquè pensava que si em quedava a casa més temps em desmoronaria, perquè jo necessito vida social, contacte amb la gent, i anant a treballar és una manera d'aconseguir-ho també!

marijose: el disfruto moltíssim en Pau!! sobretot quan li dius alguna tonteria i es posa a riure!!! I suposo que dubtar és normal...

Ingrid: Si noia, quan penso que no sé si triar 12 o 24 mesos, penso que aquí som uns privilegiats, i que a Catalunya després de 4 mesos has de tornar a treballar!! Ens hem d'adaptar al que hi hagi!
La decisió la vam triar tots dos junts, però el problema és que jo sóc una cagadubtes :)

Finestreta: Això és el que penso fer, primer reflexionar, pendre una decisió i informar-me. A mi tampoc no m'agrada marejar el personal!!