dimecres, 16 de març del 2011

"És inútil continuar..."

Doncs sí, és inútil continuar vivint així, com ho he estat fent els últims anys i sobretot els últims mesos. S'ha acabat, no podem continuar barallant-nos i jo arribant a aquests extrems. Per això avui he anat al metge. Avui, de fet, ja no hi hagués anat, però vaig demanar hora després d'un dels meus pics més baixos, i la metgessa no m'ha pas dit gaire res de nou, només que apart de fer psicoteràpia també necessito un seguiment mèdic, i per això m'ha derivat a un altre metge.

I llavors com sempre el gran dilema: pendre medicació o no.

Jo mai he sigut fan de les pastilles. Bé, dels calmants sí. Ara sempre que sigui una drogoadicte, però no, només vull dir que no m'agrada patir, però que em sembla més fàcil d'acceptar que necessito una pastilla pel dolor físic que pel dolor emocional.

Per què em costa tant acceptar que tinc un problema?? Un problema psíquic, que es diu depressió. De fet, no és un problema que m'agradi tenir-lo, ni tampoc és una malaltia tant estranya; però crec que preferiria tenir una malaltia física a una de psiquica.
I això també fa que no ho expliqui gaire a ningú, perquè ni jo mateixa ho accepto, tot i que els que ho saben ho accepten.
Vosaltres com reaccionarieu si algú que coneixeu de fa poc o amb qui esteu construint una amistat us digués que va al psicòleg, o que té una depressió?

La por al rebuig i a haver de donar explicacions fa que dubti en el fet de pendre medicació. Si vull pendre antidepressius hauré de deixar de donar el pit. I llavors penso que ja no puc anar al grup d'alletament, o que si hi vaig i ja no dóno el pit m'hauré de justificar. I per una banda no tinc ganes de mentir, però tampoc tinc ganes d'inventar-me una excusa ni de dir què em passa.
Però és absurd que perquè no sigui capaç d'afrontar la veritat o dir una mitja veritat potser no em mediqui. Ho haig de pensar.
Donar el pit no ha sigut mai el meu màxim a la vida, però ara que funciona i ens uneix, tampoc no tinc ganes de renunciar-hi.

Amb l'austríac hem decidit veure com estic durant un parell de setmanes i pendre una decisió.

11 comentaris:

Anna ha dit...

Que com reaccionariem? La veritat és que aquesta pregunta ni me la plantejo. Vull dir, ets una persona totalment normal i ja només pel que has escrit en aquesta entrada, t'admiro.
Has de fer el que tu creguis que és millor per tu i pels teus; la resta, deixa que pensin el que vulguin.

nerona ha dit...

Aquest potser és un dels meus principals problemes: penso massa en què pensaran els altres de mi. Miro d'agradar massa als altres, i penso que m'estic allunyant del meu veritable jo. Sovint ja no em sento còmode en algunes circumstàncies perquè només miro de ser la nerona que esperen els altres, i sé que no puc continuar així!!
Admirar-me?? No tens perquè anna!!

Anna ha dit...

Jo cada dia intento fer menys cas del que diuen els altres i em costa un ou però ... ;)

Anims!!

Anònim ha dit...

Hola, mira el meu marit farà 6 anys va tocar fons, arrel d'atacs d'ansietat, van tenir que venir en 3 ocasions una ambulància a casa, perquè no es podia moure, ni respirar, no es veia capaç de sortir per la porta de casa i anar per el carrer... es va començar a medicar per l'ansietat, però alhora necessitava pendres medicació per depressió, es veu que una compensa a l'altre, nosaltres ens diem que el seu cos no fabrica prou-te serotonina i l'hem d'ajudar, o no sap alliberar l'adrenalina..., no ho sé, el cas és que jo mai hagués entés que una persona amb feina, familia, amics... s'hagués de medicar per afrontar el dia a dia, i al seu costat ho he aprés i hem vist que pot portar una vida "normal" treballa 8 hores i a casa tenim 2 fills, no se si fem bé o no en que es mediqui, però quan acaba el dia, no té el cap a punt d'explotar-li de mal, ni està en estat de nerviosisme que el descol·loca. Jo mai intervinc en els blogs perquè penso que la meva opinio potser no és valida, ja que tothom pensa molt diferent, però en el teu cas et vull dir que només tú pots saber si has tocat fons, si és així, millor que et mediquis perquè sola potser no t'en surts, i si veus que tú pots, dons endavant, pensa que en aquesta vida venim i marxem, vull dir que el temps que hi estem siguem feliços!. Respecte a la gent, està molt bé tenir gent al voltant, però sigues tú mateixa i qui et vulgui que sigui per qui ets, nosaltres del nostre entorn ho hem explicat a qui ens envoltava, ja que vem haver de deixar d'anar a concerts perquè li causava pànic les multituts (ara ho porta millor), així com carrers cèntrics de Barcelona, bars petits, no podia pendre vi per sopar, reunions d'amics o familia que tothom parla alhora... moltes cosetes que les amistats veien, i mira, de tota aquella gent que ens envoltava, ens hem quedat amb amics de debó que s'adapten a la nostre situació, i ell amb la seva medicació i jo al seu costat tirem endavant, cosa que de debó, quan va tocar fons, aquella època jo estava embarassada de 8 mesos i tenia molta por en veure'l com es trovaba. Jo sempre li dic que és un noi especial que necessita pendres un component que el seu cos no genera, no se si fem bé o no en que es mediqui ni cap a on ens portarà la medicació, però de moment jo puc dir que soc feliç, té els seus alt i baixos, però de com estava a com està, de les nits que hem passava plorant pensant que tindria un marit a casa que no podria sortir al carrer, que no tenia esma per res, que se li paralitzava el cos i tenia problemes per respirar... ara puc dir que soc feliç, avui, demà no ho se... per això pensa bé que has de fer, només tú pots decidir-ho.
Mariona.

Anna ha dit...

Nerona, em sorpren la teva actitut, siguent del ram de la sanitat com ets tu. Malhauradament encara queden massa prejudicis sobre el tema de les malalties mentals, que tal com diu la Mariona, tenen exactament la mateixa explicació que les físiques. Senzillament al teu cos li fallen els recaptadors de seretonina i de la mateixa manera que un diabètic s'ha d'injectar insulina, tu t'has de pendre antidepressius, si així t'ho recomana el metge. Per què la gent es pensa que tots els problemes psíquics es poden arreglar només amb terapia o amb fer el cor fort?
Per altra banda, és falç que hagis de deixar de donar el pit. Jo mateixa vaig estar prenent antidepressius i donant el pit amb les dues nenes. Es tracta de pendre la medicació més adecuada i per això hi ha metges experts en la matèria. Avui en dia, a més, els antidepressius gairabé no tenen efectes secundaris.
T'en faries creus de saber la quantitat de gent que es medica o s'ha medicat en el teu entorn. El perquè continua sent un tabú, és incomprensible!

Teresa ha dit...

Nerona, si el metge creu que els medicaments et poden ajudar, fes-li cas. Jo estic en tractament encara per la separació i he de dir que em van ajudar moltíssim. Aviat fara un any que els prenc i haure de començar a pensar en deixar-los...
Peró potser no estaria malament analitzar perquè us baralleu si es tot cosa "teva" basada en el teu estat anímic o realment hi ha una insatisfacció.
ànims!

Finestreta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Finestreta ha dit...

Jo no reaccionaria de cap manera nerona... He viscut amb depressions a casa des que era petita, i molta més gent de la que et penses en pateix o té algú a prop que en pateix alguna. I si hi ha algú que no et pot (o vol) entendre, ja s'ho farà.

Com dius tu és una malaltia, hi ha certes hormones i substàncies químiques que si es troben al nostre cos d'una manera dieferent a la de la majoria de persones, ens poden provocar una depressió. I això no depèn de tu.

El que sí que depèn només de tu és l'intentar fer tot el possible per sortir-te'n i viure millor, ja sigui amb psicoteràpies o medicacació.

Cada persona és diferent i reacciona de manera diferent a la medicació i teràpies, suposo que has de mirar de trobar la millor fórmula per tu, però búsca-la tant com faci falta! En el cas que he tingut molt a prop he après que la medicació sola només tapa forats, i quan portes molts anys tapant forats es comencen a obrir tots de cop una altra vegada... Però suposo que deu dependre del cas... Jo crec molt en els psicòlegs també, i si un psicòleg no et va bé, no vol dir que cap et pugui anar bé...

Ànims, força, i endavant. Tens la sort de tenir algú al costat que t'estima i et valora, amb depressió inclosa, i un nen preciós a qui estimar i donar el millor de tu mateixa, 2 raons més que suficients per seguir lluitant. Les persones que no t'entenguin no importen!

I recorda que "no passa res", estima i comprèn-te! Una abraçada!

nerona ha dit...

Mariona, la veritat és que el teu comentari m'ha fet pensar, sobretot en com ho viuen els meus familiars més directes, en aquest cas el meu marit.
Ara mateix no és que sempre estigui malament, però si que la freqüència de dies/moments molt dolents (en què jo em sento molt malament) és més elevada. I per això no podem continuar vivint així. Ni jo ni l'austríac, ni en Pau, que tot i que és molt petit estic segura que també ho nota si jo no estic bé.
Com tu dius en el que haig de pensar és si ja he tocat fons. Bé, ara que penso en la última frase : no vull tocar fons, perquè si toco fons pot ser que perdi el més important: la meva família, i no puc demanar sempre perdó i esperar que tot continui igual.

Anna: No és que tingui res en contra de les malalties mentals, sinó que a mi em costa acceptar que jo estic malalta i que jo necessito ajuda! No sé perquè vull fer-ho tot jo sola, com si m'hagués de demostrar alguna cosa.
El metge ho recomana que em prengui antidepressius, i potser no és absolutament necessari deixar de donar el pit, encara ho haig de parlar amb el metge, però en principi crec que si prenc antidepressius i es secreten a la llet materna jo deixaria de donar el pit. M'agrada sentir en primera persona que tu n'has près i has donat el pit!

Teresa: ostres, tu també en prens! Estic sorpresa! Però haig de dir que me n'alegro molt que t'estiguin ajudant!
Jo crec que ens barallem per culpa del meu estat anímic.

Bé, ja us informaré de quina decisió hem près, perquè tot i que el problema el tinc jo, és una decisió de pendre en parella.

nerona ha dit...

Finestreta, no havia vist el teu comentari!!
Doncs a mi el que m'han aconsellat és fer psicoteràpia i medicació, perquè de psicoteràpia ja fa una mica que en faig, i com que no milloro, doncs sembla que no n'hi ha prou...

Jo també he viscut amb persones amb depressió al meu voltant, una persona que es medica, però que fa molt de temps que no va als controls mèdics, i no fa psicoteràpia. Simplement va tirant, malvivint, com diria jo.
Mai m'he volgut assemblar a aquesta persona. I em fa por tenir més coses en comú de les que em pensava. El que em fa més gràcia és que precisament aquesta persona em diu que em deixi ajudar!! Quan no s'aplica el mateix consell per ell!

marijose ha dit...

Hola Nerona, fins avui no he pogut llegir el teu blog. T'escric per donar-te ànims. Qui més qui menys veig que alguna vegada ha pres medicació per no trobar-se bé d'ànims. Jo mateixa fa uns anys també vaig prendre medicació per depressió.Ara estic bé i crec que el que m'ha ajudat ha sigut agafar confiança en mi mateixa. Tenim tendència de voler agradar als altres i a qui realment hem d'agradar és a nosaltres mateixes i aleshores crec que agrades a tothom i si hi ha algú que no, doncs que el bombin. Fa poc que et segueixo però crec que ets prou valenta per portar endavant i sortir-ne d'aquesta situació que t'engoixa. Crec que la medicació ajuda, pero l'autoestima també. Ànims i força que tots tres us ho mereixeu.
Un petó
marijose