dissabte, 19 de març del 2011

Sé què vull

La decisió ja està presa. He tocat fons. Avui me n'he adonat. O si no he tocat fons, si més no sé que no puc més, ni jo ni ell.

Dilluns demanaré hora al metge, i sé que vull: SER FELIÇ, estimar-me a mi mateixa i disfrutar de la vida amb la meva família, per això al metge li diré que vull:

1- continuar donant el pit.
2- pendre antidepressius i continuar fent teràpia.

Gràcies a totes pels vostres comentaris del post anterior. A vegades em sembla estrany, però sabeu més vosaltres que molts dels meus amics i familiars. Aquí em puc sincerar. I això m'ajuda.

Ara en Pau dorm, i intentarem disfrutar una mica d'aquest moment en parella.
La pròxima setmana no sé si escriuré, perquè esterem gairebé tota la setmana a casa els sogres (és el regal que volia l'austríac pel seu aniversari!). Tot i que sovint em queixo de la sogra, puc dir que ella vol el millor per mi, i m'ho va demostrar el dia del nostre casament quan em va dir: "T'estimarem tant en els bons moments, com en els dolents".

7 comentaris:

marijose ha dit...

Me n'alegro que hagis pres la desició. Per a tu és la bona i això és el que compte. Ja veuràs que tot sortirà bé.
Un petó i molts ànims.
marijose

Anna ha dit...

Jo crec que has prés la decisió encertada. Ara a mirar endavant :)

Ingrid ha dit...

Oooooostres!!! no havia llegit res fins avui!
Nerona, jo tambè em faig ràbia a mi mateixa perquè a vegades faig coses per agradar més als altres, etc. o sigui que t'entenc molt bé.
Ets molt valenta d'admetre que tens una depressió i que vols lluitar en contra.
No has de tenir por d'assemblar-te a qui no et vols assemblar, ja que el sol fet de ser conscient sempre tindràs recursos per evitar-ho.

Anònim ha dit...

Crec que fas molt bé, primer de tot perquè reconeixes que tens un problema, que de fet no és un problema ja que si un problema té una sol·lució deixa de ser-ho, i en el teu cas tens una sol·lució.

Perdó, m'ha quedat una explicació una mica enrebuscada, només dir-te que ja veuràs com mica en mica t'aniràs trobant bé amb tú i amb els teus.

Anònim ha dit...

ah! soc la Mariona que t'he escrit el missatge anterior!

Anna ha dit...

Me n'alegro Nerona. Ja veuràs com d'aquí a 4 setmanes et preguntaràs perquè no ho havies fet abans.
En quant a tenir por d'assamblar-te a algú, com diu l'Ingrid, ja és un gran pas ser-ne conscient per poder evitar-ho i també pot ser bo acceptar certes semblances però reconèixer les diferències.
Ànims!

nerona ha dit...

marijose: Jo també espero que surti bé!! Gràcies pels ànims!

Anna: miro endavant cada dia! Em poso petits propòsits, disfrutar del dia a dia... Ara només em falta esperar a que arribi el dia en què vaig al metge!!

Ingrid: intentaré sé més jo mateixa!! No és sempre fàcil, però bueno...!! I això de ser valenta... bé, és fàcil ser valenta aquí a internet, en un blog anònim... de moment ja els hi he dit als meus pares que pendré antidepressius, a veure com ho porto amb els amics.

Mariona: home, si t'ho mires així no sembla tant fotuda la situació; em refereixo a que si penses que només són problemes les coses que no ténen solució...
Suposo que no serà fàcil el procés, i que no estaré bé d'un dia per l'altra, però ho intentaré! Ja vaig pendre antidepressius una vegada, però poc temps, i a més a una dosi baixa. Crec que el primer que haig de fer ha de ser també creure que m'ajudaran!

Anna: de fet tinc hora amb el metge d'aquí a 3 setmanes... i llavors li haig d'explicar tot plegat i parlar d'algun antidepressiu en què pugui donar el pit!!