De visita

Sembla que per no trencar la tradició familiar, jo també necessito parlar amb algun "professional", que em digui què em passa, perquè m'agafen aquests atacs de solitud, de ràbia interior... i vaig anar a la capital, a veure un psicòleg que parla espanyol... 

Déu ni do quin trote que em vaig fotre amb el tren per només dues hores de visita... vaig marxar de casa a les 11 a.m i vaig tornar gairebé a mitjanit!!! Va valer la pena?? Encara no ho sé. 

No sé què dir, no sé si anar amb algú que et fa preguntes difícils m'ajuda, si és el que necessito, que algú em faci preguntes rares, o més que rares que no saps què contestar, perquè a vegades són coses que un mai s'ha plantejat, o perquè no saps realment què en penses, com et sents respecte a aquell tema... 

També m'intrigen les preguntes "rares", i ara entenc com se senten alguns dels pacients, quan jo també els hi faig aquest tipus de preguntes... 

Pregunta del psicòleg: Quin tant per cent d'energia tens en aquest moment????? (????) 

Pregunta que jo faig als pacients: En una escala del 0 al 10, on 0 és sense dolor, i 10 són dolors molt forts... Quant de dolor sent ara, quin número em diria???? 

I ara entenc la cara que em posen, perquè jo també la trobo una pregunta estúpida!!! 

Vam estar parlant, de com em sento, de cada quan em sento així, de la relació amb la família, pares, el meu xicot... I de fet és estrany explicar coses tant personals a una persona que no coneixes de res, així pim pam, no el coneixes, et presentes, t'assentes i t'has d'obrir, li has d'explicar què et passa... I ell et fa preguntes directes, sobre família, sexe, estudis, sentiments... I tu has de respondre... No hi ha temps per perdre, amb lo que cobren els cabrons!!!!! 

I una veu interior em diu: nena, deixa't estar de "cuentos" i fes servir aquests calers per anar de viatge una setmana a la conxinxina, ajaguda sota una palmera i ja veuràs com se't passaran els mals!!! 

Em va dir que tenia depressió, però que tampoc no estava tant malament, només que estava fràgil. 

Lo de fràgil potser ho va dir per la ploranera incontrolable que tinc... Que en mi no és que sigui molt extrany, perqué mai no m'ha costat gaire això de plorar, com us deia al post anterior entra dins de la facilitat d'expressar les meves emocions... 

A mi plorar m'ajuda a desfogar-me!! Ploro i després em sento millor. 

I torno a tenir visita aquest divendres, i com aquell que va al cine: sessió doble!! Però ja no n'estic segura si és això el que necessito, anar a parlar amb algú, perquè crec que ja sé què em passa ( això es mereix un post apart!!) i per tant passo de gastar-me peles i perdre temps!!! 

(Serà que sóc tant tacanya que per això no aniré al psicòleg????)