dijous, 7 de febrer del 2008

No tiro endavant

No sé què està passant. A mi em sembla que la meva vida se m'està escapant de les mans, que no tinc cap control sobre els meus sentiments, emocions i estat d'ànim, i teòricament jo hauria de ser la que controla la situació. 

Avui tinc festa després de molts de dies. Bé, de fet el cap de setmana vaig tenir festa, però enlloc de ser carnestoltes, va ser un cap de setmana Ikea, o hauria de dir setmana... perquè les caixes amb els armaris encara estan per tot el menjador!!! Tinc festa però a les  6h ja estava desperta, però m'he negat a aixecar-me tant d'hora i m'hi he quedat fins a les 8h. Tot un record si considerem que la setmana passada quan vaig tenir festa no em vaig llevar mai abans de les 12h...

Però els ànims segueixen per terra i sembla que no puc aturar el meu cervell, que no para de pensar, i les llàgrimes cauen amb molta facilitat. 

No sé què passa, però la nostra relació és freda. Mengem i jo explico quatre coses de la meva feina. Ell no té res de bo per explicar, com sempre. Sempre diu el mateix. 
No tinc la necessitat de besar-lo, ni de sentir la seva pell sota el nòrdic. De fet són poques les vegades que anem a dormir junts, ja que tenim biorritmes totalment oposats. Tot i que també pot ser un efecte de la medicació que prenc. I no sé què fer, perquè veig que tot segueix igual, i no sé si deixar la medicació. 

I quan em poso a plorar com una magdalena evito que ell ho vegi, per no preocupar-lo, i perquè tampoc no hi ha paraules que em consolin. Perquè jo parlo en català i ell em continua parlant en aquesta llengua estranya... 

A vegades l'única cosa que em consola és parlar amb els de casa i sentir com ma mare es queixa de gairebé tota la família, i crec que amb raó. És una gran lluitadora. Perquè no em puc assemblar a ella? Perquè m'assemblo al meu pare???

7 comentaris:

Teresa ha dit...

Pel que expliques tu no estàs bé. I el tema podria ser molt bé per personalitats no compatibles. Ets massa jove com per patir així. Necessites estar amb gent que et coneixin millor. El teu company sembla que no et coneix suficientment o no té interes en aprofundir sobre com ets i que ets passa( a vegades son senzillament aixi no ho fan amb mala intencio)i aixo et deixa buida. Necessites altra gent i en un pais estranger és dificil trobar-la.

nerona ha dit...

No, no estic bé. Amb ell de fet no hem tingut mai problemes, però ara em sento molt lluny d'ell, com si no poguéssim comunicar-nos encara que parlem.

Ell intenta ajudar-me, això ho veig, però no crec que sigui fàcil, perquè ni jo mateixa sé què és el que necessito per estar més feliç!!

Finestreta ha dit...

Ostres, una vegada més, t'entenc molt bé... Jo una mica m'hi he anat trobat aquestes últimes setmanes amb això, però de manera més light diguem, i sembla que ja sortim del pou, poc a poc.

Jo l'únic que se m'acudeix dir-te, és sobre això que dius que no tens necessitat de fer-li petons o de sentri la seva pell. Se perfectament a quina necessitat et refereixes, i crec que això va a èpoques, i que amb el temps es va esborrant mica en mica...

I crec que hi té molt a veure el que en vulguis tenir ganes. És a dir, no en tens ganes ara, però esforça't per tenir-te, enfada't amb tu mateixa per no tenir-ne...

Sobre ell, que sembla que no reacciona... Doncs aquí sí que vaig perduda, perquè jo tmpoc he sabut què fer quan m'hi he trobat. És com un espai molt gran, que neix, i no saps ni quan ni per què...

Només em queda dir-te que ànims, i que acabaràs tirant endavant, segur.

nerona ha dit...

finestreta, crec que la nostra vida s'assembla molt!!!!

juditH Estradé ha dit...

No sé com podria ajudar-te. No he passat per aquesta situació, però com que passem moltes hores junts, no l'enyoro!
Solució que li he trobat, tot i que de vegades em quedo sola o em sento sola, quan ell marxa a Barcelona i jo em quedo a Dortmund, el trobo molt a faltar! No és una situació agradable, però m'agrada tenir ganes i la il·lusió de tornar-lo a veure i tenir la necessitat de fer-li petons!
Potser serviria que els dos, sortiu de la monotonia de cada dia, i intenteu retrobar els fonaments de la relació. Però això si que no sé com es fa! Però és cosa de dos!
Només em queda afegir que t'animis i no deixis que el buit entre els dos creixi!

Finestreta ha dit...

Sí, amb això estic d'acord amb la Judith... De vegades fem els problemes petits grans, simplement perquè no en tenim de més grans... Tendència de l'ésser humà suposo!

no et pots agafar uns dies de vacances i marxar a visitar alguna amiga? O tots dos, i anar els dos a fer un viatget?

Canvi d'aires, canvi d'escenari... Jo crec que això i les ganes que hi posis (o hi poseu) poden donar una empenta a la relació!

nerona ha dit...

Avui m'he aixecat pensant que si estic en aquesta situaicó és perquè jo vull, i que estic actuant de forma passiva, i no pot ser!!!!

El fet de no tenir ganes de mostrar-li afecte també suposo que deteriora un xic la relació, i tampoc hi ajuda que els dos haguem de treballar (bé, a mi si, perquè així no penso).
D'aquí a dues setmanes coincidint amb la meva visita a l'amic argentí a la capital, ens hi quedarem uns dies, a casa d'algun amic seu... no serà molt romàntic, però almenys farem alguna cosa!!!!