Avui he anat al psicòleg, i la veritat és que no sabiem de què parlar, perquè estic bé, perquè durant les tres últimes tres setmanes tot ha anat bé, he quedat amb amics, hem anat a esquiar, i no he tingut cap depressió i no hi ha res que em preocupi.
S'ha sorprès, perquè no entén com he fet 3h de viatge per no saber de què parlar. Home, jo abans de deixar d'anar-hi prefereixo parlar-ho amb calma, i no fer només una trucada.
I llavors hem trobat un tema que em fa veure que encara hi ha una ferida, una cicatriu, o millor dit, un buit. Sí, de la persona que encara que físicament era al meu costat, no hi va ser, no va fer la seva funció de pare.
Jo sempre he sapigut que la nostra relació era diferent, que ell era diferent. I he après a estimar-lo i a acceptar-lo tal com és. I em pensava que la nostra relació era normal, però es veu que no.
I el psicòleg m'ha dit que no ho puc canviar, que no puc canviar el passat.
I he plorat, perquè m'és difícil acceptar que no podré arribar a obtenir el que necessito del meu pare, que ell mai no podrà omplir el buit que va deixar dins meu. Jo sé que ell m'estima, i que segurament ha fet lo millor que ha pogut, però no ha sigut suficient.
I jo haig d'omplir aquest buit.
A vegades em nego a acceptar aquesta situació, i penso que tenim una relació normal de pare-filla, i penso en l'última vegada que vaig trucar a casa i ell va respondre: La teva mare no hi és.
Això és el millor que pots dir a la teva filla després d'un o dos mesos de no veure-la, i de no sentir-li la veu??
9 comentaris:
Ostres no sé què dir-te... Només que tinc un parell d'amigues que una mica estan en la teva situació (una estava, perquè es va morir), i ho passen(va) malament...
D'altra banda fa uns mesos vas dir que el teu pare t'havia vingut a visitar oi? Suposo que cadascú fa les coses a la seva manera, i el que és veritat és que si una relació no es cuida (sigui la que sigui) s'acaba fent malbé...
A mi m'ha passat, que sóc la petita de casa, i amb diferència. EL meu pare, amb mi, jo veig que fa i ha fet tot el que no va fer amb les altres germanes, he tingut sort... Potser el teu pare ara que t'has fet gran se'n penedeix, però no sap com arreglar-ho... No ho sé...
Un petonet
Em va venir a visitar, i ja em va preguntar com estava, però sóc incapaç d'explicar-li com em sento, perquè durant 26 anys no ho he fet, i ara ja és massa tard per començar!!
I amb el meu germà la relació va ser igual.
Nerona, el problema no és teu. Hi ha moltíssims homes que no saben tractar els fills, que no saben demostrar els sentiments, sobretot homes de la generacio dels nostres pares que estan entre 50 i 65 anys. Senzillament els seus pares devien haver fet exactament igual. El meu pare es un negat de la comunicacio personal. No sap escoltar, ara si te un public (entenguis com al voltant d'una taula plena d'amics i familia )es l'estrella del dia, es encantador i supersimpatic. Encara es hora que hagi de venir a veure'm a Suecia. Quan truco la seva resposta es força semblant ( ara s'hi posa la teva mare) com si ells no tibgues res a dir. la realiatat es que despres li demanan tots els detalls de la conversa a ma mare, pero son aixi, son homes i els falta aquest feed back emocional. Crec que entre pare-fill , no es tan fred com pare-filla.
Teresa, primer de tot dir que m'he sentit identificada quan has descrit el teu pare, ell també és supersimpàtic quan hi ha amics!!
Però a casa, és una altra persona. El meu pare és una persona molt complexe, i crec que el que explico va més enllà de la dificultat de comunicació entre pare i fillça.
El meu pare és raro. Ha tingut moltes depressions, i es pot dir que el seu caràcter és un 60 % depressiu segons el psiquiatre. Ha intentat mil i un negocis.... bé, és igual, prefereixo no descriure'l!!!
L'estimo, perquè és el meu pare. I sé que es preocupa per mi i que m'estima. No entenc com ma mare pot viure amb ell, però ella és feliç. I ja en tinc prou.
Ja sé que ell no pot donar més de si mateix. Què hi farem!!
Ostres amb això últim que has dit he vist molt clar que s'assembla moltíssim al cas d'una amiga, que el seu pare porta tota la vida amb depressions, etc. I ella al principi feia esforços per acostar-s'hi, però ara ja n'està més que farta!
Ara mateix el meu pare no té cap depressió, però si un caràcter depressiu... per tant et puc dir que no l'he sentit mai dir que estava bé, sempre ha respost: vaig tirant!!
Em sap greu per la teva amiga!!!
Es un home amb mentalitat negativa, pessimista. Enlloc de veure el got mig ple, el veu mig buit. Tambe pot ser cosa de l'edat. El meu pare va passar una epoca dolenta, i despres es va tornar mes optimista va recuperar l'amistat amb els amics d'abans etc.. Hi ha edats molt dolentes per exemple la jubilacio, o quan s'acosta la jubilacio.
Sobretot que el seu esperit tris ti pesimista no et guanyi. Tu sempre alegre, que t'en diu una de negra , tu ho pintes de color rosa, sigues mes forta que les paraules grises que ell pugui dir. Fes-hi una mica de catxondeig si pots... a vegades un pessic d'ironia els pot fer veure una caricatura del que son i actuar d'una altra manera. Jo ho he fet amb el meu pare, i ell mateix s'en ha adonat, i reacciona cambiant el seu to de pobre desgraciat.
si et serveix de consol el meu pare nomes al final de la seva vida em va dir que estava orgullos d una cosa que habia fet jo.
En cambi amb els nets el veies i nopsemblava el meu pare,tots volien anar amb ell.
Potser per l autoritat que representen no volen demostrar afecte no se...i jo ja mai ho sabre
Teresa, no crec que el pugui canviar... ja fem conyes, però no crec que sigui cosa de l'edat, perquè el mateix psiquiatre ho va dir, és caràcter.
Jo el que veig és que ja fem coses especials els dos junts, però no es deixa conèixer, però amb tothom és igual (amb ma mare i el meu germà), i preguntant, es veu que ell tampoc no parlava gaire amb el seu pare (meu avi).
No és que la relació amb el meu pare hagi canviat, suposo que ara el que em fa mal és que algú m'hagi fet adonar de quin tipus de relació hem tingut i tenim, jo no sabia que hi havia aquesta cicatriu que encara no s'ha curat.
Publica un comentari a l'entrada