Realment estariem millor?

El tema d'actualitat política a Catalunya és el dret a fer un referèndum per a la independència de Catalunya, i a qui se li ha de preguntar. Jo crec que s'hauria de fer aquest referèndum, ja que la gent el vol fer, ha sortit ja moltes vegades al carrer demanant-ho, i també a les urnes votant a partits polítics en què els seus programes electorals incloien el referèndum. I qui ha de votar? Els ciutadans de Catalunya. Sinó, no crec que tingui sentit fer-lo, perquè tots sabem el resultat! Del que ja no estic tant segura és si els catalans tindrien un sou més elevat, les finances del govern català estarien millor, Catalunya continuaria essent tant pròspera pel que fa a la indústria. I com repercutiria a tots els catalans el fet de no formar part de la UE? (almenys això és el que he llegit en algun article, que Brusel.les diu que llavors Catalunya no formaria part de la UE, i que el procés d'admissió seria llarg, tot i que compleixi tots els requisits). Es quedarien les empreses a Catalunya? Realment estariem millor? Des d'un punt de vista econòmic no ho sé, però entenc que molta gent ja no vulgui viure en la situació actual en què donem més del que rebem, de la corrupció política (tant espanyola com catalana) i no estar sotmesos a un Govern que no mira ni vol entendre que alguns catalans no se sentin espanyols i que volen la independència. La gent diu prou de fotre'ns els calers i a sobre posar-nos a parir! Jo em sento catalana, però haig de dir que des que estic vivint a l'estranger per mi tot plegat s'ha relativitzat una mica. No em sento espanyola però si que arribo a dir que ho sóc per no haver d'explicar tantes coses. Potser estaria d'acord amb una reforma econòmica i si Espanya i els espanyols ens respectessin més, respectessin que som diferents. Em plantejo fins i tot si puc tenir doble nacionalitat, pel fet de tenir la nacionalitat austríaca i així tenir passaport de la UE. Com ho veieu els que esteu fora?

M'he tirat a la piscina!

Ja està fet, després de anys d'indecisió, de si ho faig o no ho faig, seré capaç, m'estressarà massa... ho he fet: m'he apuntat als estudis de fotografia! Començo al Gener del 2014, i són 4 caps de setmana cada semestres, i la formació són 5 semestres!! Estic a casa sense treballar fins al Desembre del 2014, per tant en principi els dos primers semestres tindré més temps... llavors ja hauria de començar a treballar! A veure!

Aparells electrònics a casa...

Podem dir que a casa acumulem bastants aparells electrònics... 2 portàtils, ipad, els mòbils amb connexió a internet, i l'últim aparell en arribar ha sigut un e-book, i haig de dir que n'estic encantadissima! Em passo bastant temps amb la clara donant-li el pit, intentant que s'adormi, i fins ara intentava llegir (mentre donava el pit) però era bastant difícil, perquè el llibre es tancava... i amb e-book ja m'he polit un totxo en 1 setmana! I això que tingui llum és fantàstic!! Feia 2 anys i mig que no llegia al llit!!!!

Catalunya: els horaris

Les vacances a Catalunya m'han fet veure la de coses que he canviat en la meva rutina i que tot i que a des de fora són molt criticades m'hi he adaptat força bé. Una d'aquestes coses són els horaris que seguim; l'horari "nord-europeu" crec que segueix bastant el que seria l'horari infantil: esmorzem quan ens aixequem (pel meu gust massa aviat!!) cap a 2/4 de 8, dinem a les 12 i sopem a les 7 del vespre. I si anem bé els nens a les 9 ja dormen! Abans de tenir nens no seguiem gaire aquests horaris, també perquè jo treballava en torns de 12h i no era possible, però crec que quan els tens va molt bé. Així tens temps al vespre de descansar sense haver d'anar a dormir molt tard! Aquí les pel.lícules al vespre comencen a 1/4 de 9!!! L'únic inconvenient: les botigues, els supermercats tanquen molt aviat!! El que sobretot em va sobtar va ser que a les 11 de la nit encara hi havia nens a la plaça del poble... corrent, jugant. És una cosa que no em puc ni imaginar per en Pau! Un dia vam anar a sopar fora (a les 8 del vespre) i vam arribar a casa a les 22.30 i l'endemà estava cansat i malhumorat tot el dia!!

Distància emocional post-vacacional

Hem estat 15 dies per terres catalanes, a casa dels meus pares. Tenia moltes ganes d'anar-hi, veure la meva mare (tenia 1 set de vacances) i sobretot que els nenes veiessin els avis. Estar en família (nosaltres 4: austríac, els nens i jo). I ja hem tornat. I estic contenta que ens separin uns 1000km de distància física, llàstima que emocionalment tot sigui massa aprop. M'adono que alguns dels meus problemes vénen/són fruit del que he viscut a casa meva. Som el que veiem, aprenem del que veiem a casa. Coses que pels altres són excepcionals per mi era ja algo habitual. "A casa som així, som una mica freakis a casa". Sempre li deia a l'austríac que al nord són molt freds, que jo m'accelero quan parlo i deixo anar el que penso, sóc impulsiva però que quan ho he deixat anar ja està, em puc calmar en poca estona. Intentaré fer un resum sense entrar massa en detalls. Per alguns dels que em llegiu ja no sóc una persona anònima, ja no sóc la nerona. Saben qui sóc. I només pensar en escriure el que he viscut en aquestes vacances em fa vergonya. Em fa vergonya la meva família. L'austríac m'ha fet veure que sí, que a Catalunya som més temperamentals, cridem més quan el que volem és parlar, tenir una conversa. Però això no té res a veure en com som a casa meva: no som normals, no som freakis, som bojos. Ens comportem/es van comportar com a maleducats. Vaig viure en primera persona agressió verbal per part del meu pare. Fins a tal punt que l'austríac va estar apunt de dir-li alguna cosa (ell, que és tant tranquilet i que evita els conflictes!!), ma mare... supersensible i també va reaccionar desmesuradament. El que ja va ser massa va ser l'últim dia: jo al llit intentant dormir al costat de la clara, en pau dormia. Al menjador: el meu pare, el meu germà, l'autríac i ma mare. Uns crits.... i uns plors... la única veu que no se sentia era la de l'austríac. En Pau es va despertar, van anar al garatge. Jo em vaig aixecar i vaig estar apunt de posar-ho tot en una maleta i agafar els nens i marxar a un hotel. Em pensava literalemnt que es mataven (el meu pare i el meu germà). Quan es va acabar aquesta baralla ma mare buscant brega amb mi... estic contenta de no haver caigut a la trampa. Volia marxar sense discutir-me amb ells. Sé que hauria de parlar amb els meus pares sobre el que va passar. Sobre els meus problemes i com la meva mare ho veu. Jo no sóc una santa, ho sé. Però crec que ells també haurien d'estar disposats a escoltar, a comportar-se com a persones civilitzades, a ser capaços de mantenir una conversa constructiva, sense cridar. I això sé que amb el meu pare no és possible. Ara mateix penso: necessito distància emocional dels meus pares. Els veig amb uns altres ulls, i crec que és perquè jo veig que no és normal com ens comportem i he decidit canviar-ho. Jo no vull això pels meus fills. Jo no vull faltar al respecte als meus fills com ho fa principalment el meu pare. Distanciar-me del meu pare no em costa, no hi parlo gairebé mai. El que em costa és fer-ho de la meva mare, que és la persona "pont" de la família, a qui li pregunto com està el meu germà, avis, pare... és una persona important per mi en la meva vida, però no sé com "tornar a la normalitat" no parlant del que va passar, del que penso. Ara mateix penso: necessiteu teràpia de família; el papa ha d'anar al metge, fer canvi de medicació.... no dir simplement: és així, l'has d'acceptar. JO NO HO PENSO FER. Com diu l'austríac: després d'aquestes vacances necessitaré fer teràpia!! Que trist!

la constància no ha sigut mai el meu fort...

bones, si, segueixo aquí. De fet no sé si algú encara em segueix llegint... de fet mai no he tingut gaires seguidors, però m'és igual... estic contenta amb la gent que em llegia La constància no ha sigut mai el meu fort... ho sento!! El resum dels últims mesos: - ja vivim en un poble de vaques (això és el que diu una amiga espanyola meva que viu a Salzburg, jeje) - la clara ja és aquí!! El part ... llarg, però va anar bé! Ja té 4 mesos, i és una santa!! Plora tant poc!! però em sembla que serà encara més tossuda que en Pau - En Pau s'assembla tant a mi pel que fa al caràcter.... uffff, Déu ens agafi confessats!! És tant tossut!!! - Al final no ens farem cap casa, sinó que ens en renovarem una que és propietat dels sogres!! Em fa molta i molta il.lusió!!! Si tot va bé d'aquí a un any ja hi viurem!! Ja penjaré fotos - Amb l'austríac hi ha hagut alts i baixos... ara estem millor! - la sogra continua tocant el que no toca... però s'ha d'aguantar, perquè també ajuda molt i molt!!!!!

Els canvis!

D'aquí a poc la nostra vida canviarà per complet... - marxem de Salzburg per anar a viure al poble de l'austríac! - deixar la feina!!! (ué, ué, ué!! deixaré de veure la malcarada de la jefa!) - hem de trobar un pis de lloguer! - buscar arquitecte, fer plànols de la casa!! Fa tant temps que espero aquest moment! - en Pau ja no serà l'únic rei de la casa! I és que tot això és degut a que: ESTIC EMBARASSADA!!!! Tot ha anat molt més ràpid del que ens esperàvem! Estem molt i molt contents!!!!

Desapareguda...

Aquest estiu he estat bastant desapareguda...no tinc excusa! No hem fet gaire res especial... bé, si! Vam decidir a última hora baixar per festes de Gràcia! O aquesta era si més no l'excusa... perquè només ens hi vam estar 2 dies a Bcn... però els 9 dies per terres catalanes van donar prou de si!! Tot i que cadascú ho ha viscut d'una manera diferent: En Pau ja s'ha banyat al mar per primera vegada!! I li encanta!!! També li agrada molt fer sorreta arrant de platja! Ha terroritzat el gos del meu germà (un gos de tura)!! Defugia tota l'estona! La primera paraula a l'hora de despertar-se era el nom del gos! Sap el que és passar calor!! La primera paraula al sortir de l'aeroport de Bcn va ser: heiß (calor!) Nosaltres hem disfrutat de temps lliure, tant per sortir a sopar amb els amics, anar a fer un toc a la plaça al vespre, com per anar de farra a les festes de Gràcia!! També hem disfrutat del mar... tot i que amb 3h al dia en teniem prou! Els avis: estan encantats amb en Pau! Sempre havien tingut por que en Pau no els conegués/ que tinguéssin poca relació degut a la distància!!! Però ara saben que no ténen perquè patir: els adora!!!! Estan que els hi cau la baba! Però per sort a arribat el setembre, i en Pau torna a anar a la guarderia!!!! Torno a tenir més temps lliure per mi, no sé si és que m'he tornat molt egoista, però és que necessito aquest temps. El disfruto. Potser el necessito tant perquè durant els últims anys tot i haver tingut bastant temps lliure (a Itàlia treballava només de matins) i on treballo ara, abans de tenir en Pau només treballava 15 dies/mes, per tant, de temps en tenia... però no el disfrutava! De fet era quan estava pitjor. Però ara aquests temps em semblen tant llunyans... I estic contenta d'estar contenta. S'aproximen canvis. Si tot va bé us ho explico aquesta setmana!

Això si que és cuidar els clients!!

Acabo de portar el cotxe al taller per fer una revisió. I he quedat impressionada de lo bé que m'han tractat!! M'han ofert tiquets per l'autobús, un d'anada i un de tornada! Un cafè! No he portat mai el cotxe al taller a Catalunya, per tant no ho puc comparar, però com que a tots dos llocs et foten una clatellada igualment... doncs prefereixo que em tractin com una reina!

BBQ

Tenim un balcó petit, però està aprofitat al màxim!!!! I ahir va començar l'època de fer coses a la brasa... en aquest cas salmó i verdures (tot i que encara no tinc el temps de cocció controlat ... les verdures fosques i el salmó una mica cru)

M'he modernitzat!!!

Ja feia un temps que pensava en canviar-me de companyia de telèfon ja que me n'interessava alguna que oferís trucades a europa a un bon preu. I l'he trobat: 1000 min a Àustria 1000 SMS/MMS a Àustria/Europa Internet il.limitat, 1GB a vel. màxima 300 min a Europa (actives i passives!) Estic molt contenta... tot i que em sembla que 300 min a Europa no seran suficients!!!! I és que ja no tenim telèfon fix, per tant sóc sempre jo la que truca als amics i la família! Apart d'això vaig descobrir a Catalunya un nou món... Internet amb el mòbil, estar en contacte amb els amics amb el Whatsapp!! És una passada!! I apart d'això també m'agrada molt jugar a l'Apalabrados contra els meus amics!!!

Fets que eren d'esperar, però que no t'esperes

Una persona molt propera a mi pren drogues: marihuana, haixix, opi, d'altres que sé que les ha provat i vés a saber quines altres que consumeix regularment. O millor dit, que consumia, perquè fa 12 dies (que nosaltres sapiguem) que no consumeix. Ja no consumeix perquè la última vegada es va passar. Es va passar tant que va estar 2 dies a terra inconscient, i els seus amics ho van considerar "normal". Després de 2 dies el van portar a l'hospital, es va estar 5 dies amb hal.lucinacions, els ulls en blanc, agressiu, vaja, una pena. El metge ha dit que ha tingut sort, que s'hi hagués pogut quedar. Sa mare, que era qui estava al seu costat, diu que ha viscut el pitjor de la seva vida. Fa el cor fort, però sap que l'esperen temps difícils. Dies difícils, perquè ella viu el dia a dia. Ara està tranquila, per què el té a casa, rehabilitant-se físicament, però ell té intenció de tornar a marxar, tornar a viure amb els seus colegues! Els mateixos colegues que el van deixar tirat, que a l'hospital li treien importància a la gravetat dels fets. Només espero que hagi tingut un bon ensurt, i que tingui prou forçes i voluntat per aconseguir-ho. No vol ajuda de cap professional. Vol deixar alcohol, drogues i tabac al mateix temps. Jo crec que és massa de cop. Jo deixaria el tabac per més endavant. Hi vull parlar. Hi haig de parlar. Sa mare no el vol pressionar per què llavors ell li diu que l'agobia, i ella pensa que marxarà. Però sé que algú hi ha de parlar, fer-lo entrar en raó, que si vol deixar-ho realment ha de trencar amb els "amics" que consumeixen, que potser el millor que podria fer és quedar-se a casa dels seus pares un temps. Ja veurem. Esperem que el telèfon no torni a sonar ben aviat dient que està a l'hospital. Si té sort.

Dona de fer feines?

A vegades amb l'austríac ens havíem plantejat tenir una dona de fer feines, però ara mateix jo treballant al 50% i els meus horaris creiem que no és necessari. A més a més, sempre ens preguntàvem: qui fiquem a casa? Hauria de ser una persona de confiança per què sabria els nostres horaris, quan i som i quan no, etc; i jo passo d'estar a casa assentada al sofà mentre aquesta persona neteja!! Bé, això de fet no és el que us volia explicar... sinó que amb en Pau no en faria prou si vingués una dona de fer feines 1vegada/setmana, perquè m'emerda m'embrut el terra, cadires, etc constantment!!!!!! Això és el que ha fet avui a l'hora d'esmorzar! I el nen també és pintor ...

com en som de diferents...

Sempre m'havia considerat una persona bastant oberta, que necessita explicar les seves emocions, sentiments, i a qui li costa poc agafar confiança si se sent a gust amb una persona. No sé ben bé el perquè, però això amb el temps ha anat canviant. No és que hagi tingut una mala experiència, però si que en alguns casos he vist que la confiança no era mútua i això ha fet que ara em costi més obrir-me. Últimament em queixo que a la feina es parla poc. No crec que ens haguem d'explicar les coses més intimes, ni els problemes personals... però coses banals, del dia a dia, per fer l'ambient més agradable crec que no estaria malament. Potser aquestes converses es dónen mentre van a fumar, però com que jo més aviat ho detesto, i no formo part d'aquest grup (que sovint se'n van a fumar un cigarro i fan 10 min de pausa, mentre tu continues treballant, perquè no queda bé que reposis mentre tens la jefa enganxada al teu clatell). Però bueno, això és un altre tema. I aquest cap de setmana he treballat de nits (us havia dit que la meva jefa tant simpàtica m'ha posat 6 nits aquest mes??!!! I això que quan vam parlar la primera vegada li vaig dir que els metges m'havien desaconsellat treballar de nits, i vam arribar a l'acord que serien com a molt 2-3 nits/mes!! Però de 3 a 6...) doncs això, que treballant de nits amb una infermera, que he vist com a molt 2-3 vegades ja que només hem coincidit en 2 torns, em va explicar tota la seva vida!!!! La dona deu tenir uns 40 anys, i Déu ni do el que ha viscut: mare soltera, després del part 4 operacions, fa 2 anys va perdre 85kg, operacions, transtorn bipolar, alcoholisme, intents de suicidi.... Jo vaig flipar!!!! Però si gairebé no la conec de res!!!!! Però no era en plan lamentació... no, no, simplement m'ho explicava tot, rient, i la mala època que havia passat, i ara per sort ja està bé... Vaig estar a punt d'explicar-li els meus problemes psíquics també, ja que vaig pensar que em podria entendre. Però per sort no ho vaig fer. Crec que no explicaria res a ningú, però en cap cas vull que a la feina n'estiguin assabentats!

la vida continua

Després de dues setmanes d'estar malalt l'austríac ja es troba molt millor!
I aquí sembla que ja ha arribat la primavera, i anar al parc a jugar és una de les coses que fem diàriament! allà he conegut a dues mares, una és infermera i la altra és espanyola! que petit és el món!

I pel que fa tema feina segueixo igual, nerviosa els dies anteriors, però després d'haver treballat em sento millor. Però les meves sospites es confirmen, a la feina no hi ha tant bon ambient laboral, imla jefa no és d'agratbde tothom!

En Pau a la guarderia s'hi troba molt bé, i això em tranquil.litza molt!

I al arribar la primavera hi tornen a haver els mercats de 2a mà, i això és com una addicció!

les arrepleguem totes!!!

Sembla que últimament arrepleguem totes les malalties!!! En Pau va estar malalt fa 2 caps de setmana, després l'austríac, que porta més d'una setmana malalt i jo sembla que només he arreplegat un encostipat!

Avui anem al metge amb l'austríac, perquè sembla que la cosa va per llarg! Jo el dissabte ja em vaig haver d'agafar festa (Pflegeurlaub- vacances per a cuidar algú) per cuidar-me d'en Pau! Com es nota això d'estar sols en una ciutat sense família!

També vam tenir la primera discussió amb l'austríac sobre qui es quedava a casa amb en Pau malalt. Era el 1r dia en què l'austríac tornava a treballar, i jo no sabia com funcionava exactament això del "Pflegeurlaub" i per tant ell s'hi va quedar... el que passa és que tot i que jo treballi el 50% de la jornada no significa que sempre que es posi malalt en Pau jo m'hagi de quedar a casa!! Però amb un autònom ja se sap, a vegades la línia entre treballar i el temps lliure costa molt de definir. A vegades no és igual que sigui cap de setmana, a la nit... quan toca, toca!

inseguretat

Sóc una mica insegura per naturalesa, i fa un temps (tot i que ara ja ha canviat) sempre intentava agradar als altres. Em comportava com pensava que els altres esperaven de mi. Suposo que era degut a la meva inseguretat, a la poca valoració de mi mateixa. Però des que estic millor psiquícament intento ser jo mateixa, pensin el que pensin els altres. Això em funciona quan estic amb els meus amics (ja que de moment no quedo amb coneguts, només amb amics) però em costa molt a la feina.

I no sé per què a la feina ha de ser diferent. Penso que qualsevol petit error que faig els altres poden pensar que no sóc una bona infermera. Em costa molt confiar en mi mateixa, pensar que faig bé la meva feina. Quan estic tant insegura i agobiada em dic a mi mateixa que fins ara a la feina (altres plantes, en altres hospitals) sempre han estat contents amb mi, i que per tant no dec ser tant mala infermera.
Em costa moltíssim desconectar a la nit després de treballar. Faig un repàs de tots els meus actes, tot buscant errors, i pensant en les conseqüències que tindran. Dormo malament si he fet errors, dormo malament si el dia següent he de treballar.

A l'austríac i a mi ens agradaria tenir aviat un segon fill. Jo m'hi posaria ara mateix, però vull esperar una mica (mig any?) perquè penso que a la feina estaran molt descontents, i que fins i tot la jefa es podria emprenyar si em quedo embarassada de seguida després de la meva reincorporació laboral. S'ha de dir que quedar-se embarassada com a infermera suposa una sèrie de limitacions:

- no pots treballar més de 9h (normalment treballem 11-12h)
- no pots treballar de nits (per tant els companys han de fer més nits)
- no pots aixecar pesos (per tant en la mobilització dels pacients t'han d'ajudar els companys, per tant treballen més)
- no pots fer extraccions de sang (a la planta on treballo ara ho fa la jefa, per tant no suposaria un gran canvi)

Jo només penso en les conseqüències que suposaria per la resta de companys i això fa que tingui mala consciència. Però per altra banda penso que és la meva vida, i som nosaltres els que hem de decidir quan volem tenir un altre fill, i que a la feina han de comptar amb aquesta situació quan donen feina a una dona en edat fèrtil.

M'agradaria pensar menys en el què diran. Decidir la meva vida i no sentir-me malament per les meves decisions.

estem en hores baixes

A la feina continuo igual, sense gaire motivació.
Per acabar-ho d'adobar en Pau des de dimarts que està malalt, i enlloc de curar-se sembla que cada dia estigui una mica pitjor i que dormi més malement.
Ahir vaig treballar de nits, i al acabar he hagut de quedar-me desperta cuidant en Pau, perquè per més INRI l'austríac també s'ha posat malalt.
Amb els pares de l'austríac vam quedar que vindrien demà per així nosaltres poder anar a la fira de la construcció que es fa a Salzburg, però amb el panorama que hi ha, doncs sembla que haurem de quedar-nos a casa. I l'austríac només diu que si vénen els seus pares es posaran malalts, i potser seria millor que no vinguéssin. Però per altra banda hem de pensar què és el que ens ajudaria. Jo només sé que porto gairebé 30h desperta i que només de pensar en la nit que ens espera ja tremolo.
I sincerament, no penso ni m'importa gaire si els sogres també es posen malalts. Jo necessito ajuda. I també hi ha una possibilitat: potser els sogres no es posaran malalts!! No són persones immunodeprimides!

Perquè sapigueu una mica més de mi...

Serie a la que te has enganchado últimamente: ultimament a cap, però segueixo enganxada a Grey's Anatomy
Una ciudad: Girona
Un capricho cumplido: la Canon Eos 5D Mark II
Un lugar para enamorarse: una festa de la cervesa a alemanya :)
Un objeto de deseo: les sabates Camper
Una isla: Santorini
Un diseñador: cap en especial
Un sabor: la trufa
Una fruta: les maduixes
Una cadena de TV: TV3
Un complemento: els mocadors
Lo mejor de la tele: que la pots mirar per internet quan et dóna la gana! És igual que visquis a 1000km de catalunya!
Un plan de domingo de otoño: anar a fer fotos en algun lloc on hi hagi molts arbres, les fotos a la tardor són maquíssimes!
Postre favorito: crepes
La última canción que se te quedó en la cabeza:Ai Se eu te pego de MIchael Teló
Una actriz: la Diane Keaton
Un actor: en Clint Eastwood (em recorda tant al meu pare!)
Una revista: Elle, Telva... i ho haig de confessar, segueixo l'hola per internet!! Sóc tota una maruja!
Un sueño: ser fotògrafa algun dia!
Último vicio: menjar verdura, fruita i més verdura! Fa 4 setmanes que estic a dieta! :)
Lo que me molesta: la gent hipòcrita
Blanco o negro: negre
Tu mayor fobia:
Tu color favorito: blau
Tu animal: miaaaaaaaaaaaau.
Día de la semana: el cap de setmana en general, ja que l'austríac fa festa! Tot i que hi havia una època en què m'era igual, perquè ens adaptàvem un a l'horari de l'altre,i entre setmana disfrutàvem dels dies de festa!
Perfume que estás usando: un de roses de l'occitane, tot i que fins ara no n'havia fet servir mai!
Tienes las uñas pintadas: mai! a la feina no ens deixen portar-les pintades degut a qüestions d'higiene!
Última vez que usaste las sombras: uis, no em pinto mai els ulls, o com a molt la ratlla i el rimel!
Mi pasión: la fotografia
Mi prenda favorita de otoño: mmm, només de tardor no sabria què dir!
5 hábitos extraños: crec que no faig gaire res estrany...però intentaré contestar alguna cosa...
començo a llegir el diari per darrera (tot i que ho fa molta gent!)
no bec mai cafè a casa, només quan sóc en una cafeteria
no bec mai llet sola! Em vénen vasques només de pensar-hi!
Apart de la llet, tinc una mica de fòbia a tot el menjar de color blanc... sopes blanques, salses blanques... no és lo meu!
Bé, només me n'han sortit quatre, però ja està bé!

Tornar a començar...

Aquesta setmana he començat a treballar, i la veritat és que m'he adonat que en alguns aspectes vaig bastant peix; m'adono de les mancançes de la formació com a infermera a la universitat!! I em fa ràbia tenir aquestes mancançes, i fins i tot vergonya, perquè tenim estudiants d'infermeria i d'auxiliars d'infermeria i penso que no els puc formar correctament perquè jo mateixa no tinc tota la formació que seria necessària, però s'ha de dir que sempre estic disposada a apendre, i ho faig bastant ràpidament!

El que em fa més mandra de tot plegat és treballar de nits, des que va néixer en Pau que vaig pensar que no voldria tornar a treballar de nits, ja que em trencava el ritme totalment... i quan els metges m'ho van desaconsellar em va semblar molt bé... tot i que malauradament no me n'he lliurat!!

I encara estic en un procés d'adaptació amb els companys de feina. No sé com són, no sé si estan contents amb mi. En alguns moments, mentre esmorzem o dinem hi ha uns moments de silenci, des del meu punt de vista molt tensos. No sé si no parlen perquè hi sóc jo o simplement perquè són companys de feina i ja està, i no els interessa tenir converses banals. En aquest sentit noto una gran diferència amb la planta on treballava abans; amb alguns vaig establir una amistat, amb d'altres simplement ens portàvem bé, però no hi va haver mai aquesta tensió!! Espero que això canvii amb el pas del temps!