A veure, que no sé ni per on començar... bé, si, que no sóc feliç. Digue'm que aquesta és una idea clara que tinc, que n'estic segura, una afirmació!!
I el perquè de tot plegat?? Doncs jo crec que és per un conjunt de coses, que una sense l'altre no tenen massa sentir, per separat són petites coses, no insignificants, però diguem que tampoc no molt rellevants!!
1. L'idioma. Ja no puc més!! Trobo a faltar parlar català, i no valen els 15 min de Europa 15, l'oferta de la Telefònica, per parlar amb la mama!!!
Des de fa dos anys que ja no m'expresso en el meu idioma, primer ho feia en anglès, després en italià i ara en alemany!!! I tot que diuen que he progressat, "no es lo mismo!!".
Trobo a faltar anar al cafè del noi de les bambes amb les bessones i jugar amb la llengua, dir parides a més no poguer... A vegades no es tracta tant del contingut, sinó de passar-s'ho bé amb el propi idioma, entendre tot el que es diu... jugar!!
2. La família. Doncs si, què voleu que us digui, que la trobo a faltar. Jo em pensava que ara ja ho portava més bé, i de fet quan em preguntàven si tenia "Heimweh", anyorança, doncs jo responia que no... però ara, ja no sé què dir...
I a vegades no m'entenc, perquè després de quatres dies per casa ja començo a emprenyar-me amb els de casa, i tinc unes ganes de fotre el camp...!!! I em maleeixo perquè he decidit passar una setmana de vacances a casa!!
3. Els amics. Perquè des que visc a fora (fora de casa, i de Catalunya), ja no sé què és això de tenir l'agenda telefònica amb alguns números de telèfon de gent amb ganes, de confiança a qui trucar per anar a pendre un cafè, anar a un concert...
Vale, que tampoc no haig de ser tant radical, que si que hi ha hagut algú a qui trucar, i que ara tampoc no és que estigui sola... però no és el mateix. I costa, costa tornar a començar una amistat, agafar confiança, poder-te obrir... I jo quan estic així depre precisament el que no tinc ganes és de quedar amb algú, tot i que és el que necessito, perquè no tinc ganes de rallar a la gent, d'explicar-los-hi (??? Ai aquests pronoms febles, em tenen ben amargada!!) les meves penes!!!
També entenc que aquí la gent té la seva vida, i per tant no sempre pensen en mi ( o nosaltres!!) per fer alguna cosa... I sé que a casa això seria diferent...
Tampoc no vull idealitzar la meva colla d'amics. Sé que si tornés a casa no tot seria com abans, molts han marxat, i també tenen les seves vides, però si que crec que seria diferent, millor que aquí!!
4. Feina. Teòricament no em podria queixar, perquè tot i viure a l'estranger sempre he treballat de lo meu, i tampoc no és que m'hagi costat gaire trobar feina...
Però jo sento que l'idioma em limita de moment, i a mi m'agradaria fer algun post-grau, i poder treballar a planta d'un hospital gran, no on jo treballo ara!!
I em fot, em fot haver de donar les gràcies de la meva situació... que teòricament no em puc queixar, perquè ho tinc tot, parlo l'idioma, tinc el xicot, tinc una feina, em paguen bastant bé, i el meu xicot hi té amics aquí...
I n'hi ha que estan molt pitjor. Ja ho sé.
I no sé què és el que em farà feliç. Avui crec que podria ser tornar a casa, a Catalunya, on hi tindré família, amics i l'idioma. Però això significa renunciar a una feina fixe (que no m'apassiona, però que em manté) i a una relació de parella estable. (Estable mentre a mi no m'agafen aquestes neures de voler marxar cap a casa!!)
I sé que haig de decidir alguna cosa. Aviat. I el que em frena en aquests moments és la feina, haver-los de deixar penjats. Mentida, haver de parlar amb la jefa i dir-li que marxo, donar explicacions i dir que és la meva decisió.
I per molt extrany que sembli no penso en el meu xicot. I li dic fredament que si marxo que ja no tornaré, i que s'ha acabat. Quan al mateix temps penso que és l'home de la meva vida.
Serà que com que aquí on visc ara ja no tinc cap més objectiu (perquè ja sé l'idioma, tinc feina, amb el meu xicot em va tot bé) m'agrada complicar-me la vida i no sé si tornar a casa per tenir nous objectius???
Té sentit tot el que estic dient??? Algú em llegeix???
7 comentaris:
Hola guapa!
Sí, algu et llegeix, i sort que has reaparegut pèrque jo feia dies que em preguntava on havies anat a parar!!! Ara haure de canviar el link. Llastima perque els teus posts d'abans tambe eren molt xulos. Crec que t'esta passat algo que a mi m'ha passat un parell de vegades en la vida, que es la necesisitat de trencar amb tot, amb una realitat que no t'agrada. Ho vaig fer als 24 anys, m'en vaig anar a Anglaterra estava farta de no trobar feina i de tenir un vida de poble avorridissima amb els pares ( despres d'haver estudiat una carrera i ser independent), el novio que tenia no es decidia a fer res i m'en vaig afartar. Adios muy buenas. L'altre vegada va ser tambe per culpa de l'amor, jo tenia 30 anys i feia dos anys que estavem junts, jo tenia projectes i inquietuds i estava extremadament enamorada pero era molt infeliç, perque ell no em corresponia, era un comodon i no estava tan boig per mi com jo hauria volgut, vaig canviar de ciutat i de vida va ser molt dur, em va costar dos anys recuperar-me pero despres vaig començar a ser JO. Ara estic molt be, de moment , estic on vull estar, pero segur que en un futur tindre la necessitat del canvi.Senzillment perque les persones evolucionem i creixem i ens anem convertint en allo que volem ser. El canvi es bo, es renovar les energies. Si no ets feliç hi ha alguna cosa que has de canviar, potser no has de ser tan drastica com jo pero a vegades els canvis petits fan efecte tambe. Has mirat de coneixer espanyols o catalans? O de posar un anunci per donar classes a les hores lliures de ctala o castella... es una idea potser es un bajanada pero com que t'agradaven els idiomes... Petons,
ah per cert, si anem Catalunya per Nadal, una setmaneta.
Eis, gràcies per contestar i a més a més tant ràpid!!!
Sento haver desaparegut sense haver dit res... en un moment de ràbia vaig decidir borrar el blog...i de fet no me n'arrepenteixo, si de cas de no haver-me despedit, de no haver dit res a ningú...
Vaja, veig que tu també t'has trobat en aquesta situació... almenys hi ha algú que m'entén.
Sí, sé que haig de canviar alguna cosa, però encara no sé què.
Jo crec que necessites uns canvis: et fa falta una feina que t'apassioni i un home that would sweep you off your feet!
Potser necesites un canvi si nomes uns dies de vacançes.
ahse, no entenc la teva frase en anglès!!! Què vols dir?
Ja sé que la feina de moment no m'apassiona, però crec que no és fàcil trobar feina... si més no deixaré aquesta quan ja en tingui una altra... si és que no m'en vaig a catalunya.
Sí que necessito canvis... espero que anar a casa 10 dies per nadal serveixin d'alguna cosa... de moment no crec que pugui demanar vacances!!
Ostres! per fi t'he retrobat i pel que veig no estàs en els teus millors moments, pero no crec que et passi res extrany. De fet, a vegades a mi em venen ganes de abandonar-ho tot i tornar a Barcelona, però després penso que igualment el problema de l'avorriment el tinc jo i l'arrossegaré allà on vagi. A vegades penso que no em trobaria tan sola si vinqués a Bcn, però no és real, tothom ha fet la seva vida i ja no seria igual que abans. Segurament que anar al doctor t'ajuda més del que et penses. Si més no, nosaltres estem aquñi per llegir-te.
Eps!! Aventurera!! Noia entenc la teva situació. Se que és estar en un país alié amb una llengua que no és la teva, sentir-se sola i a voltes perduda. Però valora el que tens, tens una feina que pel que dius et fa sentir realitzada...hi ha gent que portem anys intentant treballar d'allò que ens agrada i pel que ens hem preparat i no hi ha manera i a més no cobren un sou com deu mana. Tens parella estable que sembla ser t'estima i tu estimes, saps idiomes, pots anar a treballar on vulguis, fer el que vulguis. Pots fer-ho.
Jo també he desitjat trencar amb tot, desaparèixer i poder fer la meva vida com jo vulgui...ara per ara no puc...i em sento atrapada amb la vida deturada i estancada sense trobar el canvi que vull i que cerco.
Mira el que tens analitza què et manca i si creus poder-ho aconseguir, pren un altre camí. Tens llibertat per fer-ho però assegura't bé de que ho vols deixar enrere.
Jo en la meva vida he perdut la fe...però si pots i ho creus convenient...re-inventa-la per a ser feliç.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada