divendres, 14 de desembre del 2007

casualitats

M'esperava a la sala d'espera, fins que van cridar el meu nom, mal pronunciat, però això no és cap novetat, de fet ja hi estic acostumada!!!

L'infermera o ajudant del radiòleg em fa entrar en una habitació diminuta, i em pregunta si mai m'han operat... parlem breument d'una operació que em van fer fa molts anys i que m'ha deixat una cicatriu considerable a la cuixa esquerra.... 

Llavors em diu que per la prova m'haig de treure les sabates i els pantalons... 
Tanca la porta. Sento una veu masculina a l'altra costat de la porta que diu: Inspiri, expiri.... 
Estic nerviosa, i em sento extranya sense els pantalons, com nua. 

Finalment em fan entrar. Una noia canvia el paper de l'aparell on m'haig d'estirar. Em fa estirar amb les cames en direcció a l'aparell, i parla amb una altra noia sobre la meva cicatriu. 

A mi tot plegat em sembla molt estrany que totes dues tinguin un interès particular en la meva cicatriu, i com aquell qui no vol deixo anar: però jo m'haig de fer un TAC craneal!!! 
I una de les noies respon: no!! de la cicatriu!!! 
I jo: no, no!!! 
La noia m'ensenya un paper amb el nom de la persona que han cridat, i no era el meu!! I casualitats de la vida aquesta altra dona també té una cicatriu a la cama... 

I jo que em queixo que no m'entero de tot, però veig que encara entenc lo suficient!! No em vull ni imaginar la cara del metge en rebre un TAC d'una cicatriu que no sap ni que tinc!!!