Es va quedar una setmana i va dormir en un hotel 4 estrelles aprop del centre... Vam anar tots dos a fer el check-in de l'habitació, i ens van donar la clau. Habitació 203. Travessem el carrer, entrem a l'hotel, pujem fins al 2n pis amb l'ascensor i entrem a l'habitació.
Jo vaig ser la primera en entrar, no vaig obrir la llum, per tant tot era mig a les fosques, l'única llum que entrava era la del passadís... i vaig veure un pijama sobre el llit, i vaig dir efusivament: "ai goita, si hi ha pijama i tot!!!!". Jo és que no estic acostumada a anar a hotels de tantes estrelles!!!!!
Innocent de mi!! El llit estava per fer, i hi havia bosses dins l'armari... El pijama era de la persona que encara dormir a l'habitació!!!!!
Un error el pot fer tothom, ara que, quins collons donar la clau d'una habitació que ja està ocupada!
4 comentaris:
Hola bona nit!
A veure, tinc moltes coses a dir-te... La primera és que portava unes setmanes llegint el teu anterior blog i de cop i volta ja no hi era i resulta que et vaig trobar a faltar, quina tonteria oi? Si ni et conec! Però ja t’he trobat, esperem per això que els que et coneixen i no vols que et llegeixin, no et trobin!
Segon, em presento, sóc la que un dia et va escriure al teu anterior blog la idea de mirar el Ventdelplà, te’n recordes? No fa gaire dies... Llavors no tenia blog, però ara ja en tinc un, si vols hi pots fer una ullada: http://evoluciofinestreta.bloc.cat
Doncs respecte a tot el que he llegit en aquest blog, dir-te que entenc moltes de les coses que expliques. Ets una mica més gran que jo, però no gaire, em sembla que un parell d'anys, i jo també em trobo amb moltes de les situacions que has descrit.
També estic en un país que no és el meu (i no m’agrada), en part perquè m’agrada viure a altres llocs, però bàsicament perquè el meu xicot tampoc és català, i com tu ja deus saber, en una relació així s’ha de prendre decisions. En el meu cas estem a un tercer país, ara per ara, però la situació canviarà d’aquí pocs mesos...
Així doncs, com tu, en aquest país he de parlar aquest refotut idioma, que tampoc m’agrada, que és el mateix que tu has de parlar. Això deprimeix, ho sé. I amb ell parlo, de moment, anglès. I sí, jo també necessito parlar català i poder dir: “no és per res”, “em fa il.lusió”, “i tant que sí”, “caure de cul a terra”, “anar de cul” i moltes altres expressions nostres que són maques i expressen aquells matisos als que amb altres llengües no hi arribo...
I en quant al terreny laboral, dóna la casualitat que també estic una mica com tu... Resulta que no m'agrada el que he estudiat, bé, m'agrada més o menys, però no m'apassiona... I em sento desorientada i desmotivada...
Noia, no sé què dir-te... Només que hem escollit un tipus de vida difícil, i potser l'hem escollit perquè ens hi hem vist mig obligades, pel fet d'haver conegut, com tu has dit, l'home de la nostra vida (perquè sí, a mi també em passa)... Però d'altra banda pensa, i totes les coses que això ens aporta com a persones? El fet de conèxer noves cultures, idiomes... No ho sé, és el que jo intento fer, pensar en les coses bones, que són moltes i deixar les dolentes a part, perquè el que jo estic aprenent és que no es pot tenir tot en aquest món, i la clau és saber ser feliç amb el que tenim, que en el nostre cas, no és poc...! Oi?
Doncs res, perdó pel rollu, però és que quan he llegit to el que escrivies m'hi he sentit molt identificada, i he pensat que t'havia de fer saber que aquí en un raconet n'hi ha una com tu, amb preocupacions semblants... Molts ànims d'acord? No decaiguis... I per cert, a mi els psicòlegs, sempre que siguin bons, em semblen molt útils!
Petonets nerona!
Hola!
No ens coneixem de res però he llegit el teu blog. Jo també sóc catalana i visc a Alemanya i en algunes coses que expliques em veig identificada. Jo vaig decidir viure aquí després de fer un Erasmus i decidir que potser aquí tinc més oportunitats laborals (o com a mínim no ser mileurista) i la llengua m'agrada (podríem dir que m'agrada parlar independentment de l'idioma). De moment, jo estic desesperada per trobar una feina, però, com diu el meu pare, demà també sortirà el Sol. Si et puc ajudar en alguna cosa, encara que sigui per parlar en català, només cal que m'ho diguis. Una forta abraçada!
Ostres que fort!!! sort que a dins l'habitació no hi havia ningú, no? quina història.
Ja ens diràs si has decidit o no anar a Catalunya, però no cal ser tan radical, no? segur que el teu xicot t'enten i t'esperarà. Us heu plantejat tornar els dos a Catalunya?
Finestreta, gràcies per llegir-me!!! Jo crec que qui no vull que em llegeixi no em llegirà, perquè no hi entenen d'informàtica!!! I si més no, no ho he anat esbombant entre els amics.
Dius que vosaltres viviu en un tercer país... jo també sé què és això, ja vam viure un any i mig a itàlia... i què vols que et digui, a mi no m'agradava gaire això.. més que res perquè les vacances les havies de repartir entre el país de l'un i de l'altre, cap no tenia els seus amics, i tots parlàvem una llengua que no era la nostra!!!
I cap a on anireu (si no és fer molt de xafardera??)
Tens raó en lo que hem de ser feliços amb el que tenim... i de fet crec que aquest és el meu problema, que desitjo tot el que no tinc, i per tant no disfruto del que tinc!!
Judith, espero que trobis feina molt aviat!!! Per aquí no estic tant segura que surti el sol gaire aviat... però bueno, miraré d'agafar-m'ho tot amb una mica de positivisme!! I a més a més, aviat veuré a la família i els amics!!!
Ingrid, de moment ens quedem per aquí, a veure si les coses milloren!!!
De moment no ens hem plantejat tornar junts a Catalunya, a mi només m'agobia l'idea de pensar que ja en tinc prou amb organitzar la meva vida, com per pensar si ell entén l'idioma o no, si té feina...
A vegades sóc molt egoista!!
Publica un comentari a l'entrada