I lo més important, que de moment no he tornat a tenir cap crisi de les meves... he superat les situacions d'estrés... de fet crec que jo em creo aquestes situacions, perquè ningú em mana pressa... i crec que ara m'ha sortit com unes taques vermelles a la cara i mans, i tot i que podria ser degut a una nova crema, jo crec que és degut al meu nerviosisme i a l'angoixa que tinc a dins.
Estic angoixada perquè durant el cap de setmana em toca treballar sola. Ja sé que un dia o altre haig de començar a acceptar més responsabilitats, i de fet ja han esperat prou fins ara, però fa que em mengi el coco pensant que no ho entendré tot, que faré errors...
Però suposo que és llei de vida, i haig d'acceptar que ja he deixat de ser una estudiant, i que per tant encara que no tingui molta experiència, haig d'acceptar les meves responsabilitats!!
Serà que no vull acceptar que els anys passen, que he crescut, i que haig de pendre les meves pròpies decisions, acceptar les conseqüències... i que si m'equivoco en les decisions és culpa meva, i que sóc on sóc perquè jo ho he triat, que faig el que vull i que ja no sóc cap nena petita a qui li han de dir què ha de fer...
Dijous haig d'anar al psicòleg, i no en tinc ganes. Ja em sento millor, i li diria que ja em trobo bé i que no necessito més la seva ajuda. Però no sé si estic convençuda del que penso, o del que escric, i només intento autoconvèncem, perquè sé que probablement em sento millor degut a la medicació, als 15 dies de vacances a Catalunya, que m'han fet oblidar la realitat a la meva nova vida.
Veig que el post m'ha sortit bastant llarg, i jo que volia escriure que ja no sabia què escriure al blog. Perquè no sé el perquè, però últimament llegeixo bastants blogs en els quals no comento, i és una llàstima perquè sempre fa il.lusió saber que algú et llegeix...
I ara mateix brilla el sol al carrer...i jo he fet el vago tot el matí, he dormit fins a les 12h... després he llegit el diari, he preparat el dinar i torna a fer el mandrós fins ara. I llavors em quedixo que mai no fa sol, que la meva vida és avorrida, que es redueix de la feina a casa i viceversa. Però jo tampoc no faig res per canviar-ho.
Bé, espero que el pròxim post sigui una mica menys caòtic.
7 comentaris:
Hola, jo sí que et llegeixo... Ja ho saps... I si mires els meus posts de fa uns dies veuràs que també he estat (i estic) angoixada a la feina, si et serveix d'alguna cosa...!
A mi també em fa por agafar responsabilitats, però saps? Som tontes... Les persones que no en tenen ni idea com nosaltres, o encara enys que nosaltres, però fan veure que en saben molt, acaben tirant endavant, i se'ns mengen...
Potser seria hora que comencéssim a ser així, no et sembla...?
si,ja ho he llegit que estàs angoixada per la feina. A mi el que em passa és que no entenc tot el que em diuen a la feina, ara, jo pregunto mil i una vegades!! I tot i així he fet alguna cagada. I no m'han dit res, però ja sé que arribarà al meu cap. Tot i això, no necessito ningú que em foti la bronca, ja em sento jo prou malament.
Crec que no és fàcil fer veure que domines un tema quan a més a més no és en el teu idioma... tens molts menys recurssos lingüitics!!
Molts ànims amb la feina!!
Per fi! has tornat.
No pateixis tant dona, ells saben que l'alemany no és la teva llengua nativa, no? doncs ja saben el que es fan. I si la cagues (que no ha de ser així per obligació)no crec que sigui tan greu.
Jo també he passat uns dies mooolt xungos i no ho he acabat de posar al blog perquè hi ha gent que em coneix i el llegeix i no vull donar explicacions a la gent. Supos que deu ser l'època.
Un consell: no deixis d'anar al metge.
M'alegro que tornir a escriure
El post no em sembla tan caotic, i si has de preguntar 25 vegades que significa exactament el que t'acaben de dir, doncs ho preguntes. Els expliques que no vols cometre cap error per culpa d'un malentes. Ells has acceptat el risc de contractar una persona que no te l'alemany com a llengua materna, doncs que assumeixin les consequencies.
Jo estic a Alemanya buscant feina i l'angoixa em ve d'aquí (pq no en trobo), però intento tirar-m'ho a l'esquena i no haver d'anar a cap metge.
Sobre fer el mandrós tot el dia a mi també em passa i llavors em sento pitjor i cada vespre dic: demà m'aixecaré d'hora i faré això i allò altre, però res, la història es va repetint.
Com diu la Ingrid, no deixis d'anar al metge, com a mínim, fins estar segura de la teva total recuperació.
Continua escrivint!
De fet no es queixen pas per què pregunti tant!!! Potser és que jo mateixa em sento malament per preguntar una cosa mil i una vegades...
Si, crec que de moment continuaré anant al psicòleg, tot i que els dies en què hi vaig estigui destrossada emocionalment, però crec que m'ajuda.
Judith, de tant en tant ens mereixem fer el gos... ara, cada dia tampoc no anem bé!!!
Ja sé què vols dir, a mi també em fa cosa preguntar... Però mira que s'hi posin fulles no? Ningú neix ensenyat!!! :)
Publica un comentari a l'entrada