dimarts, 9 de setembre del 2008

Exprimint el cervell

Intento sentir-me millor. Intento canviar la meva vida per sentir-me millor, estar motivada per fer esport, cursos nous : d'infermeria, de ioga. Tot per millorar la meva autoestima. Continuar formant-me per ser una bona infermera, per sentir-me més segura quan els pacients em pregunten alguna cosa, per sentir-me més segura quan treballo sola amb els pacients, saber que sabré reaccionar correctament en el cas d'una emergència. 

Sé que he fet molt fins ara, he viscut en dos països diferents, he après l'idioma prou bé com per treballar en el que m'agrada i pel que m'he format. Però jo sóc molt exigent amb mi mateixa, i sé que mai no parlaré prou bé l'alemany, que mai no faré prou exercici, ni mai seré prou bona persona.

Una part d'aquestes inseguretats són producte de les relacions familiars durant la meva infantesa i adolescència, i d'altres de producció pròpia. De com m'he anat desenvolupant com a persona. I un dels meus defectes que veig últimament és la comparació... sé que no hauria de comparar el que jo aconsegueixo amb el que els altres aconsegueixen, sinó simplement intentar autosuperar-me, segons les meves capacitats i personalitat. 

7 comentaris:

Finestreta ha dit...

Buf, que difícil això que dius que s'ha de fer... Saps que m'identifico moltíssim amb aquest post...? Ànims nerona, jo també faig el que puc...

Ingrid ha dit...

Saps que una de les capacitats que té l'èsser humà és la de poder canviar? si treballes per ser millor i per ser més feliç al final ho seràs!
Els amics si són bons amics es recuperen facilment amb un atrucada, ja ho veuràs! segurament que mantenir el contacte amb ells et farà veure que la vida és igual de crua per ells com per tu. Segurament que molts t'envegen (jo m'incloc)la teva vida a Àustria: t'acabes de casar amb la persona que estimes, treballes del que t'agrada i a sobre estàs vivint l'experiència de viure en un país extranger!! i parles alemany!!

nerona ha dit...

Finestreta, no sabia que t'identifiquessis amb aquest post...
Molts ànims per tu també!!

Ingrid, gràcies pel teu positivisme!! Si, jo també crec que puc canviar, o si més no que hi ha coses que puc canviar, i això és el que ara mateix intento treballar!!
Si els meus amics m'envegen, és perquè no saben lo infeliç que sóc a vegades!!!
I tu tampoc no m'has d'envejar per viure a l'estranger... hi ha gent que té més capacitats per fer algunes coses i d'altres per fer-ne d'altres..

Jo vaig començar a estudiar medicina, anava a classes al matí, estudiava a la tarda i els caps de setmana. I no vaig aprovar els exàmens.
En canvi companyes de classe meves, tenien xicot, treballàven, i estudiaven, i treien matricules d'honor!! Elles estàven fetes per estudiar medicina i jo no.

Anònim ha dit...

Les inseguretats poden provocar pors, aquelles que et fan sentir que no ho pots fer bé... però llegint-te veig que tens intenció de tractar bé als teus pacients, i no saps com s'agraeix això per part dels teus pacients, i si a més és un altre idioma, et dono una medalla eh! ànims :)

Xitus ha dit...

Hola nerona, t'he descobert a partir del bloc de la nits i em sembla que ja tens un nou lector!

... ha dit...

Nerona, ostres, et juro que sempre que et llegeixo em veig a mi. M'agrada llegir-te (t'ho he dit molts cops però és que és veritat)
Mira jo també em sento massa exigent, sempre tot ha d'estar perfecte, com si hagués de ser la millor... o tot o res. També veig que la meva família ha estat molt exigent, sóm tots molt neuròtics i patidors i això mai és bo, perquè fa que portem massa càrrega.
Intento buscar camins per treure'm l'ansietat (jo també m'he apuntat a gimnàstica per fiiiiii!) a veure si descarrego i tu, que la vida és per disfrutar-la i no estar sempre en tensió, volent-ho aconseguir tot i fer-ho tot bé, perquè al final de tant voler-ho fer bé ho acabo fent malament.

Mica en mica, anirem trobant el camí, ja veuras com sí.

nerona ha dit...

Cesc: evidentment que els tracto bé als pacients... Tot i que a vegades em treuen de polleguera!!!!!! Gràcies pels ànims!! Ja passaré per casa teva... (blog). Ah, i gràcies per llegir-me!

Xitus: jo ja he passat pel teu blog, i haig de dir, que és molt interessant!! M'agrada molt com expliques els conceptes de psicologia!

Nits: em fa gràcia que et sentis identificada amb mi quan em llegeixes, perquè jo també!!! Ah, i la meva família també és molt especial!!! No sé si definirla com a neuròtica. Ho deixarem en especial!!!!
Així m'agrada, que t'hagis apuntat al gimnàs!! Segregar endorfines t'ajudarà a sentir-te millor!!!!!

Jo també crec que anirem trobant el camí. De fet, crec que ja l'hem trobat, però encara queda molt camí per recórrer!!!!