Sentint-me sola quan tinc temps lliure, i m'estic tornant una "workaholic" o adicte a la feina, perquè al treballar 12h seguides no tinc temps per pensar en la meva vida... i això ho trobo molt trist.
i per tant continuo més o menys en la mateixa situació que fa un temps, però el que també continuo en contacte amb les meves amigues a Catalunya, i per això en els últims dies les he trucat, simplement per xerrar, per saber com estan i per explicar com estic jo.
Pensant que és millor que m'apunti a un gimnàs, perquè això em fa sentir millor! "Mens sana in corpore sano"
5 comentaris:
aixxxxxxxxxxxx
fer esport és una bona teràpia, com també comprar (a mi em funciona). Doncs dedica't temps, estima't més, i deixa que les coses facin el seu procés. Tot i tothom, necessita temps. Molts d'ànims i una gran abraçada!!!
Nerona he fet una gran desconexió... he llegit els teus últims posts per sobre, i veig que el teu marit està amb el Zivildienst...
Noieta jo també he ppassat (i estic passant) un "bache" important... Ens hem trobat en una situació difícil per naturalesa, ens l'hem buscat nosaltres, però de vegades no saps on et fiques fins que hi ets... Però tu i jo sabem les coses bones que això ens aporta, i tot el que aprenem, oi?
Ànims, ànims en la teva relació, ànims en la teva adaptació, i ànims en la decisió de vida que has pres, te'n surts i te'n sortiràs, cada vegada millor, segur...!
Gràcies finestreta! No saps quan he trobat a faltar els teus posts, i saber coses teves!!!
Espero i crec que el pitjor del Zivildienst ja ha passat! Els primers mesos han sigut molt durs, però també he vist que no estic sola i el meu marit m'ajuda a superar els baches!
Semblarà una ironia, però aquesta setmana en veure una pacient a la planta (neurologia) que estava fatal psicològicament, depressiva, plorava molt, em va fer sentir identificada, em vaig veure a mi mateixa amb uns altres ulls, i he pensat que no val la pena! I penso continuar lluitant per sentir-me millor...
Abans les meves crisis eren molt més sovint, ara potser en tinc una al mes... i espero que es vagin distanciant més i més, fins que ja no hi siguin!
Estic deixant una mica enrera el passat i mirant al futur, pensant en quan el Zivildienst s'hagi acabat!
A la feina nova m'hi sento bé, i la meitat de les companyes de feina són de la meva edat, i per tant tenim molts temes en comú!!
I tal i com tu ho has dit, jo ho he triat. He triat viure on visc, alguns aspectes podrien anar millor , com el tema amistats, però d'altres com la feina em van bé, i em fan estar contenta!!!!
Tu també molts i molts ànims en els mesos que encara haureu d'estar separats!!
Un petó!
Instints, com tu dius l'esport és una bona teràpia... i espero posar-me les piles i fer-ne realment, perquè he vist que això de les endorfines és ben veritat... tot i que a vegades tinc massa mandra per això...
I això d'anar a comprar... ui ui ui, és ben perillós!! També vaig passar aquesta època, quan estava estudiant a la universitat una carrera que no m'agradava... apart de buidar les butxaques, encara conservo una jaqueta de pell d'aquell període!!!
Gràcies pels ànims!!!! Un petonàs
ànims Nerona! jajaja jo també vaig passar una temporada enganxada al shooping, peròa petita escala. Si sortia de casa havia de tornar amb alguna cosa nova, encara que fos un xampú.
Nerona temps al temps i dona't temps a tu mateixa. Tens al sort d'estar amb algú que t'estima i la feina t'agrada! 2 coses positives.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada