Petites coses que ens ajuden a tirar endavant...

Fa uns mesos vaig tocar fons. De fet potser hauria de dir que jo em vaig adonar que havia tocat fons, perquè sovint nosaltres som els últims en acceptar la realitat quan aquesta no és precisament bonica.

I vaig dir prou, no puc continuar així. Era un procés d'autodestrucció en què a més a més anava degradant la relació amb la persona que més estimo. Vaig demanar ajuda professional, i me la van donar.

I en aquest tocar fons va arribar una gran notícia, una cosa que voliem, que haviem estat buscant, perquè com tot en la vida, no només estava de baixón, sinó que també havia tingut moments més estables, més feliços... i em deia: "estaré mai prou bé per ser mare? perquè no ara?". I així va ser... el nostre nen (perquè ja sabem que serà un nen!) va decidir que aquell era el millor moment, perquè no n'hi ha cap de moment "perfecte".

Estic contenta perquè jo vaig decidir lluitar per mi, i llavors vaig saber que estava embarassada. Perquè ara apart de lluitar per estar bé per mi, també ho haig de fer pel meu nen, per la meva parella, per estar molt millor quan el nen ja sigui aquí, perquè ell no hagi de viure el mateix que jo vaig viure.

Entenc i comprenc que el meu pare no fos allà per mi quan jo era petita perquè ell té els seus problemes, però això un nen no ho pot entendre; això ho entén un adult, i aquesta situació ha creat uns vincles emocionals determinats, i ha fet que jo sigui així com a persona.

I ara continuo fent teràpia, cada dia amb mi mateixa, i de tant en tant amb la terapeuta i res de pastilles, tot i que se'n poden pendre estant embarassada, però a mi que no em venguin la moto i em diguin que són totalment inòcues! Ho sento, però jo prefereixo no pendre-les. I ho estic aconseguint, perquè me'n vull ensortir, perquè jo ho he decidit i perquè m'hi esforço.

Us deixo amb una foto de la meva panxa, que ara ja creix desmesuradament! Aquesta foto és de potser fa un mes!!

Uff, quan de temps!!

Uff, quan de temps!!!!

Què puc dir de tot aquest temps que no he estat aquí? Doncs que he passat èpoques en què no he estat gaire bé, però la vida ens sorprèn a nosaltres mateixos... He fet un canvi de xip, he decidit viure a Àustria i disfrutar, intento dia a dia sentir-me bé amb mi mateixa, trucar a la gent sense pensar si molesto, si el que dic és adequat o no...

Vull ser jo mateixa, vull que els altres m'acceptin com sóc, i sobretot: vull acceptar-me tal i com sóc! Ser feliç amb mi mateixa!!!!

I haig de dir que no sempre és fàcil, i és un procés lent, però els que estan al meu voltant m'ajuden. I jo també he acceptat que aquest procés no el puc fer sola.

Endavant les hatxes!!!!

(ja sé que està escrit molt malament, però és una frase que diu un amic meu!!!!!!)

El meu món...

Tot llegint el post d'en Xexu sobre les paraules que ens defineixen m'he posat a pensar quines serien les meves paraules, les paraules que em defineixen a mi... I estic segura que la paraula Fotografia hi seria present en aquesta llista.

No fa molt que fotografio, bé, ara que hi penso ja deu fer ben bé uns 10 anys que m'agrada, però crec que ha sigut en els últims tres anys que m'hi he interessat realment i que ho considero la meva passió!

Aquest hobby /passió és una cosa en comú amb la meva parella, i la veritat és que puc apendre molt d'ell, ja que va estudiar fotografia en l'equivalent austríac al batxillerat.

Mica en mica ens hem anat comprant càmeres, objectius, motxilles... l'última adquisició va ser la setmana passada: Canon Eos 5D Mark II amb un objectiu de 24-105 mm de la sèrie L(professional)... o sigui, una meravella, que avui he anat a provar per la ciutat!

Això fa que en aquests moments tinguem:

-5 càmeres: 2 compactes digitals, 1 analògica, 2 reflex digitals

-4 Objectius

- 1 trípode

- 1 Motxilla grossa només pel material de fotografia, 2 bosses petites

Apart d'una passió s'ha convertit en una obsessió?

I és que de fet només m'agrada fer fotos, estar darrera la càmera. Arriba un punt en què penses en imatges, amb quin objectiu faries la foto, que quedaria millor amb el fons desenfocat...

De fet al veure les fotos que he fet avui he pensat que no és difícil fer fotos amb una càmera digital i tant bona com aquesta (la Canon 5D), que el que de fet ha de ser difícil és fer bones fotografies amb les càmeres analògiques, calculant-ho tot, amb una ISO limitada...

A vegades deixo anar els meus pensaments i crec que m'agradaria fer un curs de fotografia professional, i fins i tot combinar la meva feina, que em deixa moltes estones lliures amb la fotografia; però llavors he parlar amb algú que conec que és fotògraf professional i ha provat de ser autònom i no li va funcionar, i ara mateix es dedica a la fotografia, però no fa lo que a ell li agradaria i no fotografia en el seu temps lliure... per tant prefereixo continuar somiant, i superar-me a mi mateixa, i buscar algun club de fotografia, o algun curs més concret, perquè jo vull que la Fotografia continuï essent una part de mi, però no la meva feina, sinó la meva passió.

Us deixo amb alguns blogs on hi ha fotografies interessants ( malauradament gairebé tots són en suec):

- Hanna Persson, una jove sueca que fins ara estudiava teatre i ara treballa com a fotògrafa.

- Zoriah, un fotoperiodista

- Joel Alvarez

- Lisa Walsh, una fotògrafa americana especialista en casaments

De polls i bitxos raros

Ja fa uns quants dies des de l'últim post, i estic millor... He passat dies de tot, alguns de més bons i d'altres de pitjors, però espero ensortir-me'n!

Però bé, avui no us volia parlar de mi, sinó d'una d'aquelles persones que us posen dels nervis.

Vinga va, que per molt civilitzats, per molt que tingueu molt bon rollo amb tothom a la feina, els amics segur que hi ha algú que no sabeu perquè us treu de polleguera. El pitjor de tot és quan algú et treu de polleguera i no téns cap bona raó per justificar-ho, perquè teòricament aquella persona és "perfecte" ( si és que existeix la perfecció), vull dir que no hi ha potser cap tret de la seva personalitat de tipus negatiu que sobresurti.

I a mi digueu-me pessimista, però a mi a vegades em treuen de polleguera aquelles persones tant optimistes! Jo sempre que he estat en desacord amb un optimista tot criticant l'exageració de la realitat que fa m'he definit com a una persona realista, i a vegades puc arribar a ser pessimista, ho reconec! Una d'aquestes persones és la meva sogra; és l'alegria personificada! I a mi això d'estar sempre de bon humor, doncs què vols que et digui... em dóna la sensació que viu en un altre planeta perquè no sé si ella no té mai problemes, però sempre està de bon humor! Pels que som més depressius ja ens ajuda estar al costat de persones així, però és que viure en el "País de les Maravillas" tampoc no cal!!

I llavors també hi ha una altra persona que em treu de polleguera (serà que avui estic molt sensible?), és una amiga de la meva parella (en M.), i no és el que us podeu pensar, no hi ha una rivalitat femenina, no n'estic gelosa, o si més no, no pas en aquest sentit.

Quan vam venir a viure a Salzburg vaig pensar que tindriem més de contacte, ella és jove, esportiva (ara he vist que això ens separa molt, perquè a l'hivern només la pots veure a les pistes d'esquí) i m'era simpàtica. I com he dit, esperava més d'aquesta possible amistat, i al final ha quedat en no res, en una coneguda per la primavera-estiu, perquè durant uns sis mesos a l'any no hi ha qui li vegi el pèl. I què voleu que us digui, jo no penso pujar a sobre uns esquís!

Bé, fins aquí tot normal, perquè de fet he decidit passar d'ella i no dir-li per quedar més, perquè ja n'estic farta d'una de cal i un'altra d'arena, a mi o m'expliques la teva vida o no ho fas, però a mi em desconcerta aquesta manera de ser.

I avui, després de no saber res d'ella des del mes d'Octubre, en M. ha parlat amb ella, i ara es veu que es vol fer autònoma, però no està segura perquè potser trobarà a faltar les relacions socials, el contacte amb la gent.

I va i en M. li diu que si és així que passi per casa, a pendre una cervesa!!!! Però serà gilipolles en M.!! O sigui quan ella ho necessita nosaltres si que estem aquí, però quan per exemple jo he estat malament i volia parlar amb algú, simplement pendre un cafè no ha sigut mai possible?? Quan encara hem de pendre la cervesa per celebrar el meu aniversari? (i he nascut al novembre!)

No sé qui em treu més de polleguera, si en M. o ella!!!! A vegades hi ha amics que de tant bons amics són tontos!

Sento haver-vos fotut un rollo, però ho necessitava!!! I a vosaltres, qui us treu de polleguera?? Va, mulleu-vos!

Encara és aquí, no vol marxar

Ja fa molt (aprox. un mes!!! uff, quan!! -irònicament-) que no estic malament, que no em sento fatal, dies en què ni jo mateixa m'estimo, ni em suporto, dies en què em pregunto què ha vist ell en mi i perquè encara està aquí al meu costat, dies en què li dic que marxi per no fer-li més mal, perquè si jo pateixo m'és absolutament igual, però com que l'estimo molt no vull que ell ho faci.

I estic "contenta" perquè ha passat un mes! Però aquesta tristor encara és aquí, dins meu, i ara mateix vol tornar a sortir, i em fa plorar, sense saber el per què.

I a ell no li vull dir, perquè ja ha patit prou, i ell es pensa que tot està bé mentre treballa al seu despatx i jo ploro mentre escric aquest post.

Perquè collons no vol marxar??? Perquè no em deixa en pau!! Perquè collons estic tant trista i ploro?

Intentaré continuar planxant i distraient-me tot escoltant aquesta cançó dels Manel (cd que avui ha arribat des de Catalunya! i regal de ma mare!)