Érem a casa d'ell, i ens vam discutir per una xurrada, que no penso escriure perquè fins i tot em fa vergonya!!! I no em sentia còmode a casa seva, i vaig marxar cap a casa, cap a Salzburg.
Sempre la mateixa història, pujo al cotxe i faig com a molt un parell de Kms, però aquesta vegada no, i també ho vaig fer per demostrar-li que a vegades si que dic que marxaré i ho faig!!!!
Primer vaig estar una hora al telèfon analitzant la meva vida i miracles, fent una mica de teràpia... I després el vaig veure al messenger... i llavors el vaig trucar!!! I enlloc d'anar a millor va anar a pitjor... i la meva ràbia va sortir de dins, i vaig trencar el telèfon i el portàtil, que eren els mitjans de comunicació amb ell!
I em sento tant avergonyida, que no he sigut capaç d'admetre, o d'explicar a la meva mare que he trencat l'ordinador i el telèfon. Molta informació perduda. Cançons, Fotos!!!! ( de la despedida, del vestit de casament....), això és el que em fa més mal!!!!
No estic bé, això ho sé veure jo mateixa, però tampoc tinc ganes de pendre antidepressius ni d'anar a teràpia a Viena. Lo de la teràpia potser m'ajudaria una mica, però em suposa molt de temps, esforç i diners!!!!! I a sobre és en castellà, que no és el mateix per mi... pel que fa als sentiments em costa molt explicar-los en castellà. I com sempe he dit, aquell tio em deixa anar sempre que no parlo molt i molt bé el castellà!!!!!
Jo sé que estaria millor si aquí tingués amics. Jo crec que aquest és el meu problema, i potser també perquè haig de buscar una afició que ompli el meu temps lliure. Però sobretot necessito el contacte humà amb la gent!!!
A vegades em sento millor a la feina que no pas a casa.... I llavors veig com ell tampoc no truca molt sovint als pocs amics que té a Salzburg, i és que resulta bastant difícil quedar amb ells!!
Ja ho sé, haig de fer cursos, alguna cosa per tal de conèixer gent... I no sé perquè, però m'he tornat una mica reservada, o és que em fa vergonya haver d'admetre que no tinc amics aquí a Salzburg!!!!!
Vull intentar curar-me a la meva manera, encara que no sigui la millor!!!!
5 comentaris:
Aii Nerona, aquest post teu m'ha arribat molt. Jo he viscut una situació amb coses molt semblants. Problemes de parella, mooolts però que molts nervis i sobretot molta solitut. Jo estic a Platja d'Aro, no és tant lluny com tu, per tant imagino que deu ser més dur, però no conec a quasi ningú aquí i ja fa 3 anys que hi visc, només gent de la feina,...i la meva parella treballava, de nits, de dies, jo què sé,...sempre,...i jo menjant-me el coco.
Ens discutiem molt, i com que em veia malament ell s'apartava (potser lògic).
Jo he hagut de seguir tractament farmacològic perquè vaig començar a tenir crisis d'angoixa i va ser tremendo (masses nervis). I comprenc el teu sentiment de solitut i de ràbia. A mi el tractament m'ha ajudat i sobretot lo del bloc, però jo ara he de sortir d'aquesta closca que m'he fet i fer com dius tu, amics, hobbies,...però joder com em costa.
Si mai vols parlar-ne m'ho dius i et passaré el mail. Ok???
Ànims i una abraçada ben forta, estem al teu costat.
Ostres Nerona, tenim moltes coses en comu (i amb "nits" tambe): jo tambe soc lluny de casa i vaig venir a viure aqui per amor i al principi va ser molt i molt dur. Tenia exactament els mateixos sentiments que tu (no tenia amics propis, em menjava l'olla, etc) i a mes, cisis d'angoixa i atacs de panic que he anat trampejant al llarg dels ultims...12 anys! (van comencar quan encara vivia a Bcn i estudiava). I et puc dir que a mi el que millor m'ha funcionat ha estat pendre medicacio (en diferents dosi depenent del moment), tot i que he provat terapia cognitiva i una mica tambe ajuda. Deixar els antidepresius d'un dia per l'altre es FATAL, ja ho saps. Et recomano que tornis al metge. Jo al principi de viure a Estocolm seguia anant al meu psiqui de Bcn i em comprava medicacio per varios mesos que m'emportava a la maleta. Despres ja vaig trobar un bon pisquiatra aqui que es el que em porta ara, pero basicament per escriure receptes.
APUNTA'T a un curs del que sigui: pintura, yoga, ceramica, cant... L'important es fer alguna cosa per tu mateixa i alhora coneixer altra gent. Tot i que potser no faras amics de veritat, a vegades va be poder parlar amb altra gent i evadir-se durant una estona.
Has mirat si hi ha algun club catala? Suposo que ja ho has fet...
ANIMS!!!!!
Wala! ja se que no és el mateix però vaig passar una època similar quan vaig aterrissar a Bcn per estudiar a la Uni. De cop et trobes en un mon nou i sense amics. Suposo que li has de donar temps al temps i sobretot no et "matxaquis" tant a tu mateixa. Jo tornaria al metge. Busca catalanets i catalaentes que estiguin a Salzburg
Gràcies per compendre'm!!! No sabeu com m'ajuda això!!!!!
Vaig llegir els vostres comentaris ahir a quarts de tres de la matinada, després de sortir a pendre algo amb uns amics del meu xicot. Jo només demano això, anar a pendre algo, xerrar una estona...
I al arribar i llegir que algú em comprèn va fer-me plorar... Perquè sé que deixar la medicació de cop és lo pitjor que es pot fer, com tu has dit... i durant un temps va funcionar, i ara ja no, quan m'agafen aquests atacs estic fora de control, i no ho puc parar!!!!!
I ara tinc vergonya, vergonya d'anar al metge i reconèixer que vaig parar de pendre la medicació, que no vaig anar al neuròleg com ella em va dir, i que no ha funcionat, que no me n'he ensortit sola a la meva manera, i perquè teòricament jo tot això ho havia de saber, perquè sóc infermera!!!!
Gràcies per ser aquí.
Ja sé que deixar la medicació de cop és lo pitjor que es pot fer... i ho vaig fer
Ei! ja t'ho he dit: no et matxaquis tant dona!!! si el metge és un bon professional entendrà perfectament que ho hagis intentat fer a la teva manera. A més qui te el problema ets tu i ets tu que hi estàs buscant la solució. De vergonya res de res!!! I si el metge et fot bronca o et fa sentir tonta i malament canvia'l!!
Publica un comentari a l'entrada