Somnis

Ja és la segona nit que somnio alguna cosa que em fa estar nerviosa i que per tant no em deixa dormir. Dóno voltes al llit continuament, i quan m'aixeco per anar al lavabo controlo quina hora és i quanta estona encara puc dormir...

I l'endemà no recordo què he somiat, però estic neguitosa i no he descansat. Potser és pel fet que he deixat la medicació de cop i volta, tot i que no ho hauria d'haver fet! Però ja se sap que els que som al ram de la sanitat som més llestos que ningú i fem el que volem!

I aquesta última nit he dormit bé, avui que no m'havia d'aixecar d'hora, que podia estar fent el gos tot el dia! Potser quan em desperti a la nit hauré d'escriure el que somnio en una llibreta o un tros de paper encara que siguin un parell de paraules clau que m'ajudin a recordar!

Dies de descans després de la tempesta!

El passat cap de setmana em va venir a veure el meu germà amb la seva xicota (tot i que portin poc temps junts, i no vagin en sèrio, li dic així per simplificar les coses). 

I el que esperava que fos un cap de setmana alegre, de bon rotllo, fer una mica de turisme per la ciutat, es va acabar convertint en un infern i una visita per diferents hospitals de la ciutat. 

No tinc ganes d'entrar en detalls, de fet els detalls no importen. Sé que no ho va fer expressament ella, que no va planejar trobar-se malament, però a mi el que em va molestar de veritat va ser que ocultés informació i la seva manera exagerada de reaccionar!

Gràcies a Déu el dilluns vaig aconseguir enviar-los cap a Catalunya, i m'han calgut ben bé quatre dies sense treballar per recuperar-me d'aquest malson!

Ho he decidit, si el meu germà em torna a dir que vol venir li diré: MILLOR SOL QUE MAL ACOMPANYAT! 

Per cert, ja he escrit 100 posts!!!

Més crisis!

No ho entenc, no sé tampoc el perquè, però per una petitesa em vaig emprenyar, amb el sistema, amb com està organitzat!! I això va fer que em caiguessin quatre llàgrimes, o sigui una cosa sense importància... 

I d'aquest fet sense importància em vaig començar a barallar amb ell, perquè tot i que ara dedica més temps a nosaltres jo no en tinc prou! Racionalment entenc que ell necessiti descansar, estirar-se al sofà i una tarda no fer res; però quan se'm "gira la bola" li retrec totes aquestes coses, crec que si tinguéssim més temps per nosaltres no m'agafarien aquests baixons. 

Per què com sempre li dic, jo aquí només el tinc a ell, no hi tinc amics ni família. I ara gràcies a déu algunes petites aficions com fer mitja (avui torno a començar la bufanda, perquè ahir la vaig desfer tota! És la segona vegada que passa en una de les meves crisis!). 

I en aquell moment, tinc molta ràbia, ganes de destrossar-ho tot i abans de fer-me mal a mi mateixa destrosso jerseis, entre d'altres coses... I ara ja està, ja estic calmada, però em sento malament per ahir, sobretot perquè no sé què haig de fer! Sé que necessito ajuda, però no vull anar al metge ni a cap psicòleg. Sempre dic que aquí no tinc a ningú, per tant la possible solució seria anar a Catalunya, on hi tinc els "meus"; però d'això tampoc no me'n sento capaç. No tinc ganes de tornar a començar. 

Sé que li estic amargant la vida, i això no ho vull. I jo també sóc infeliç. Jo no vull estar així, però no sé què fer! 

2 mujeres y un destino

Fa cosa d'un parell de mesos parlant per telèfon amb la meva mare ens vam posar a criticar els nostres homes, que no només són les parelles, sinó també el meu germà... i com que ma mare aquest any en fa 50 i jo volia fer-li un regal especial.... 

Fem un viatge juntes! Ens n'anem a Roma!

I no sabeu les ganes que en tenim les dues... Jo primer li volia regalar un cap de setmana amb el meu pare a Venècia, però al final hem decidit que necessitem vacances d'homes!! 

I ara mateix ho acabo de reservar tot! 5 nits en una ciutat fantàstica!

I vosaltres, ja comenceu a planejar l'estiu?? Sou dels que feu vacances amb la parella, sols, amb la família? Noteu la crisi i aquest any heu decidit quedar-vos a casa??

Respect!

Aquesta setmana vaig tenir un curs de formació d'un programa informàtic que utilitzem a l'hospital... en general em va semblar bastant avorrit i no em van ensenyar gaire res de nou, cosa que trobo normal si ja fa 2 mesos ben bons que hi treballo, i havent superat els dies en què he treballat sola...

Una cosa però, si que ens la van repetir, i és que hem de ser respectuosos, i que tinguem al nostre abast una eina que ens dóna la oportunitat de tenir accés a la major part de l'historial mèdic de la gent, no és correcte xafardejar, mirar, imprimir o explicar aquesta informació. Encara que siguin coneguts, amics, veïns o companys de feina!!! 

I és que aquest programa és la òstia i ho registra tot, qui ho ha mirat, imprimit... i més d'un treballador l'han despatxat per mirar el que no li tocava!!! 

Trobo per exemple molt fort que companys de feina mirin el teu historial perquè saben per exemple que has estat a la planta de ginecologia ambulant, i volen saber què ha dit el metge!!!

Per tant també ens han insistit molt que mirem que sempre que no treballem amb l'ordinador de sortir del programa, així altres companys no podran fer de les seves sense ser descoberts!

El racó verd...

Una cosa que sabiem des del principi quan ens vam mudar a Àustria era que el pis havia de tenir un balcó, per molt petit que fós (i que és), però suficient per respirar aire pur, sopar a l'estiu a fora o pendre l'aperitiu... 

I qui hi viu permanentment són les nostres plantetes... Hi tenim julivert, albahaca i cipollina (em sembla que es diu així), apart de dues tomaqueres ( de tomàquets cherry), que creixen a una velocitat impresionant, però de moment encara no floreixen!!!

Setmana superada!

Semblarà una contradicció, però estic contenta perquè he superat una setmana en què tenia molt temps lliure!! Per alguns això deu ser alguna cosa positiva, i de fet ho és, però jo sempre he tingut els meus baixons quan tinc un parell de dies de festa a la feina!! I aquesta setmana només he treballat dissabte de nits... apart d'un parell de cursets, però al final només van ser 6 hores...

I estic contenta perquè no m'he avorrit, he disfrutat d'alguns dies de bon temps i he sortit a l'aire lliure... i m'he adonat que estic millor (no vull dir-ho molt alt!), i que he trobat aficions que em motivin: FAIG MITJA! (Knitting en anglès!). Aquí és una cosa ben normal, perquè els nens ho aprenen a l'escola, quan tenen sis anys, però jo almenys no n'havia après mai, i ara hi estic ben ficada!! Ja he tret 7 llibres de la biblioteca especialitzats en aquest tema! 

De moment estic fent una bufanda per mi... però ja tinc algunes pròximes idees, només em falta entendre aquest vocabulari tant específic, i a sobre en anglès/alemany!

Continuo ...

Tenint els meus baixons... sempre més espaiats en el temps, però continuo fent mal a qui més estimo, quan precisament això és el que no vull. Per això el vull apartar del meu costat, perquè no pateixi, i així és com li faig mal!

Sentint-me sola quan tinc temps lliure, i m'estic tornant una "workaholic" o adicte a la feina, perquè al treballar 12h seguides no tinc temps per pensar en la meva vida... i això ho trobo molt trist. 

i per tant continuo més o menys en la mateixa situació que fa un temps, però el que també continuo en contacte amb les meves amigues a Catalunya, i per això en els últims dies les he trucat, simplement per xerrar, per saber com estan i per explicar com estic jo. 

Pensant que és millor que m'apunti a un gimnàs, perquè això em fa sentir millor! "Mens sana in corpore sano"

What I need ist out there!

Ais, sembla que finalment estic un xic més animada... suposo que em va ajudar passar una estona amb companyia i obrir la temporada de les barbacoes!!! 

A més a més, una coneguda tirant a amiga està embarassada de 5 mesos, i a partir del Juny viurà a Salzburg! Això vol dir que ens veurem més sovint i no estaré tant sola!! A més a més, amb això de tenir tantes embarassades al voltant, fa que ja es desperti el meu instint maternal... però acabo de començar a treballar en aquesta empresa i per això volem esperar... 

I sobretot: Ha arribat la PRIMAVERA!!!! Aquests últims dies són esplèndids, estem per sobre dels 20 °C i el sol ens acompanya tot el dia!!! 

Tornar al passat!

Dissabte vaig estar al pou, que jo ja em pensava que estava tancat, i no, de fet, vaig caure fins i tot una mica més avall!! 

Porto dos llargs mesos aguantant no veure el meu marit, que només tingui temps pel "Zivildienst" (com la substitució de la mili) i per la seva empresa, perquè no la vol pendre, i això ho entenc. 

Però dilluns a la nit vaig veure només similituds entre el meu pare i el meu marit, que tots dos teòricament estan al meu costat, però que quan els he necessitat no hi són aquí per mi, perquè ells ja ténen els seus propis problemes! Cap dels dos no s'ho ha buscat, un tenia depressions, l'altra massa feina.  I des de  petita ja ho porto a dins que ho haig de compendre tot, com vaig fer amb el meu pare, però no vull que passi el mateix amb el meu marit, perquè llavors vaig caure en una profunda depressió. 

Em vaig passar el dia al llit, plorant, pensant en la merda situació que estic vivint, i que no hi podem fer res. No puc ser tant egoista i demanar-li al meu marit que engegui la empresa a la merda només per estar amb mi, però si que vull que entengui que jo aquí no hi tinc a ningú més, que sóc aquí per ell i m'està fallant! 

I per colmo els seus amics li van organitzar un sopar per celebrar el seu aniversari, i per ells si que té temps. Finalment jo també hi vaig anar, perquè ell estava fet pols i no se'n veia en cor d'anar-hi. Ens ho vam passar bé, vam veure com una ampolla de vi per cap i vam oblidar els nostres problemes durant unes quantes hores... bé, fins a les 3 p.m, hora en la qual ens posàvem al llit i vam continuar discutint-nos fins a les 6 del matí! 

Per sort l'endemà, o sigui ahir, ja ho vam arreglar, i em vaig enterar d'una notícia, els anfitrions d'ahir, estan embarassats, i per tant ella també vindrà a viure aquí! I ens podrem veure més!

A gust!

Bé, ja he començat a la feina nova, i tot que tres dies (que són els he treballat) no donen per molt per donar-ne una opinió molt rigurosa, puc dir que m'hi sento a gust! 

Hi ha un bon ambient de treball, tant entre infermeres, com entre metges i infermeres! Cosa que no a tot arreu es dóna, perquè sovint no hi ha res més que una relació purament professional, i per tant no molta confiança, en canvi en aquella planta hi ha bon rollo. 

Parlen també de temes personals, i això també em sembla normal... però és que a l'altra empresa no, de fet jo era gairebé la única, i em semblava que eren molt i molt reservats, i ara veig que era potser una combinació entre ser reservat i que com que no hi ha bon rotllo, millor no explicar gaire res de la teva vida, no sigui que ho utilitzin en contra teu!!

De moment m'han fet un contracte amb un mes de prova, i llavors indefinit!! Cosa impensable en un hospital públic a Catalunya!

No hi ha qui em pari!

Estic nerviosa per demà, perquè començo la feina nova, i com que treballaré 12h durant tres dies seguits vull deixar-ho tot enllestit a casa, és a dir, cuinar per els pròxims dies, netejar... 

Com sempre m'he aixecat tard, perquè ara no puc dormir menys de 10h, i en les últimes tres hores he:  

-  mirat el capítol de Ventdelplà d'ahir (no podia començar fent feina!)

- netejat el lavabo i la banyera

- fet una truita de carbassó

- fet carn picada per congelar

- Gulasch (recepta hungaresa, en aquest cas a base de ceba i carn amb paprika)

I encara em queden moltes coses per fer... 

- anar amb bici fins a la feina per saber quan temps tardo

- tornar la tarjeta de treballadora de l'antiga feina

- llegir-me els apunts de Neurologia que tinc (i que podia llegir durant les últimes 3 setmanes)

- decidir si em compro unes sabates noves per la feina o no!! i si ho faig, comprar-les abans de les 19h, perquè les botigues tanquen!

Treballar per la pàtria

De què serveix tenir calés i temps per disfrutar, si no tens amb qui poder fer-ho? 

Puc dir que em sento molt millor que fa un temps, i que m'he adaptat més o menys a viure en aquest país en què a finals de març encara hi neva... però encara no hi tinc amistats aquí, o si més no molt i molt poques (si considero algun company de feina!)

Ara he pogut "disfrutar" de tres setmanes de vacances, i per sort la crisi no la noto... el que si que noto és una gran soledat, perquè degut al "Zivildienst" (servei social, lo que seria la substitució de la mili) més la feina que ell ja té habitualment, la nostra vida com a parella tendeix a zero! 

I em cau la llagrimeta quan em truca la sogra per telèfon dient-me lo maca que sóc, per entendre tant bé el seu fill, per apoiar-lo.... 

I és que em queda alguna altra solució?? Que em serveix d'alguna cosa que m'emprenyi amb ell?? Jo ja ho veig que va de cul, que fa el Zivildienst aquest per quatre duros, i llavors la seva feina de debò, que tant el motiva. Ara mateix està fent lo just perquè tothom estigui content, i donem gràcies que fins ara tothom és molt comprensiu! 

No trobo just que en un país com Àustria els joves d'avui en dia encara hagin de fer el servei militar o bé el servei social substitutori, de fet, només els estan utilitzant!! Sobretot aquells que fan el servei social substitutori, ja que "treballen" sobretot en els serveis socials, en organitzacions com la Creu Roja, o en hospitals ajudant a les plantes en algunes tasques més senzilles. 

Aquests serveis s'haurien de professionalitzar, tal i com s'ha fet en altres països, i no obligar a joves, i no tant joves (perquè el meu ja en té 30!) a vegades ja amb família a treballar per la seva pàtria! 

Jo n'estic farta de ser tant comprensiva, sempre de callar, això no va amb mi! 

Amb ganes de començar

Les vacances estan apunt d'acabar-se... i de fet: que bé!! Perquè en els últims dies tampoc no és que faci gaire res de profit, apart de dormir unes 10-12 hores, anar al gimnàs i a la sauna... agafar-m'ho tot amb molta tranquil.litat!!! 

Però també tinc ganes de començar a la nova feina i veure com serà. Com seran els companys, els pacients, el ritme a la nova planta... 

I com sempre tinc moltes coses pendents que no faig: alguns emails per respondre, album del casament, triar les fotos que vull penjar al menjador... i jo sóc d'aquelles persones que com més temps té, menys fa!!

Ferida

I ahir em van ferir, i molt. Sobretot quan em titllen d'envejosa, i sé que no tenen raó. Quan intenten fer veure que jo sóc la que tinc un comportament menyspreable. 

I com a bona escorpí que sóc, puc dir que aquesta vegada la venjança serà lenta i silenciosa.

Ja sé que això no canviarà el concepte que ara tinc d'aquesta persona, però potser així em sentiré una mica millor, perquè jo no sóc de les que es queda de braços plegats o es deixa matxacar, però normalment sóc molt cridanera, i ara puc dir que n'he après i canvio d'estratègia.... 

Els resultats es veuran d'aquí a un parell de setmanes...

(Us aniré informant!)

Posar les coses al seu lloc!

Aquests dies en què he estat a casa m'han servit principalment per estar amb la família i els amics. No he fet res d'especial, simplement he descansat, anat a passejar i m'he trobat amb ells tot prenent un cafè a la granja del poble. 

És que sóc de l'opinió que si un vol mantenir les amistats s'ho ha de currar, i ha de decicar-hi temps, encara que sigui poc, per escoltar, per posar-te al dia, per explicar aquelles coses que no et dius per telèfon o en els mails!!

I no tot ha sigut un camí de roses... no he tingut bon rotllo amb tothom, sinó que hi ha algú que com sempre m'ha tret de polleguera, per com ens tracta, per fer-nos sentir malament (injustament en la meva opinió), i aquesta vegada he dit el que penso, sense muntar numerets ni res. I em sento millor, perquè ara mateix em sento prou segura per dir el què penso i el que sento.

Una nova etapa!

Ja està, ja ho he dit a la feina!!! Sincerament m'esperava una altra reacció de la meva jefa més directe... només m'ha preguntat si ja no em trobava bé a l'empresa! 

Ara ja sé quans dies de vacances tinc, i el meu cervell ja ha començat a barrinar on anar!!! Hi ha tants llocs on m'agradaria anar... Japó, NYC, San Francisco, Cuba, Marroc

Bé, ja veurem!

Nova feina

Fa dies que guardo un secret per mi mateixa, tot i que ja l'he explicat a un parell de persones, encara no us ho havia escrit aquí, i sovint sou dels primers d'enterar-vos de les novetats de la meva vida...

Tinc una nova feina! Bé, de fet encara no és del tot oficial, perquè no he firmat cap paper, cap contracte, i estic esperant que ells escriguin alguna cosa per l'estil que confirmi que em donen feina per poder renunciar a la meva feina actual. 

I des de fa un parell de dies no paro d'imaginar-me com s'ho pendran alguns companys de feina, em refereixo a aquells que no em cauen tant bé, perquè la resta ja ho saben, perquè jo en el fons, de secrets no en puc guardar! Em refereixo a els meus secrets, les meves coses... necessito compartir la meva vida amb els altres! 

I sé que aquests estaran sorpresos, que em preguntaran molt el per què! Quan de fet el perquè és obvi... perquè necessito créixer com a infermera! 

O perquè: 

- N'estic fins als collons que alguns (amics de la jefa de la planta) gaudeixin de prioritats (com anar-se a fer massatges en hores de feina!).

- Els metges no facin el que els hi pertoca, i llavors diguin: ah, jo he dit això?? I que els hi hagis d'anar sempre al darrera!

- No puc treballar més amb mestresses de casa, perquè això significa que no estem donant un servei de qualitat! (aquestes companyes de fet només poden fer llits, però també ens ajuden a netejar pacients, i reparteixen fruita i els àpats a les habitacions).

I sé que marxant tant aviat (començo a principis d'Abril a l'altra feina) només els companys en sortiran perjudicats... però per una vegada a la vida haig de pensar en mi!

A veure si a més a més aconsegueixo disfrutar d'uns quants dies de vacances!

Emprenyada amb el món!!!!

Així és com em sentia el dijous, sí, emprenyada amb el món, o millor dit, amb tothom! I és que a vegades Déu ni do quines situacions que hem d'aguantar... 

- Molts pacients i poc personal.

- Companys de feina que de fet de companyerisme no en ténen gens ni mica, perquè mentre tu t'estàs partint l'esquena des de 2/4 de 8 del matí, ells porten asseguts fent-la petar des que han començat a treballar a les 12!!! 

De fet ja m'ho havien dit, però és que encara rebenta més quan ho vius en la pròpia carn!

A vegades agraeixo que a la feina hi hagi un madrileny, així puc desfogar-me a l'instant sobre aquests companys que em treuen de polleguera!!

Ja ho sé, ara us pensareu que de fet només em queixo, i sí, teniu raó! De fet no hi ha dia que no em queixi d'alguna cosa o una altra... De la feina, dels companys, dels amics... però és que jo sóc una inconformista!!!!

Caos!

La meva vida està immersa des de fa dues setmanes en un caos descomunal.... no, no us preocupeu, el caos no està precisament en el meu cap, de fet, tinc les idees més clares que mai, sé què  vull, o on no vull continuar... De fet això es mereix un altre post!

El caos és en la meva vida terrenal!! Des de fa dues setmanes que no he cuinat! De fet he treballat molts de dies, i per tant he mirat de menjar a la feina, i quan arribava a casa estava tant cansada que ni menjava!!! 

Però no és només això: al pis està tot potes enlaire, ja no hi ha un espai concret per cada cosa, a la taula del menjador hi ha dibuixos d'un dels seus nous projectes, juntament amb jaquetes, davantal, que combinen perfectament amb la sissi del menjador... i els plats per rentar de la pica no els renta ningú. 

I és que tots dos estem poc motivats per les feines de casa. De moment no tenim més temps que per anar tirant, treballant, menjant el que podem i dormint el que podem!!! 

Per sort s'acosten dos dies de relax, de posar-se al llit sense despertadors, sense presses!

Enganxada!

El primer llibre d'aquesta trilogia me'l vaig llegir en una setmana... i aquest també em té ben enganxada!!!! Quina llàstima que el tercer llibre no surti fins al juny d'aquest any. Què faré jo quan acabi aquest llibre?

Canvis

Com podeu veure he fet alguns canvis al blog, espero que us agradin!

Què esperar dels amics...

La majoria dels meus amics són del meu poble, han estudiat coses diferents, i n'hi ha que fins i tot viuen a l'estranger, i per tant no és que els vegi gaire. D'aquests podriem dir que destaca l'E., la meva millor amiga des que tenia 18 anys, i que tot i viure en la distància està al corrent de la meva vida. 

Ens comuniquem sobretot a través d'internet via mail, tot i que després de regalar-li un auricular amb micròfon no parlem gairebé mai per Skype!!! I sinó ens truquem!! Avui en dia ja no és tant car trucar de fix a fix, o fins i tot la truco al mòbil si és que realment ho necessito!!! Som molt diferents, però ens entenem, ens coneixem, sabem les virtuds i defectes l'una de l'altra. 

Llavors també tinc dues amigues de la universitat, que de fet també es diuen E., però només amb una d'ella mantinc el contacte, encara que sigui de tant en tant, però la confiança hi és, i això és el més important: és igual quan de temps hagi passat, la puc trucar i explicar-li com em sento sense problemes, amb ella no tinc la necessitat de fer el paperet i dir-li que les coses em van bé quan em sento com una merda...

I aquest tipus d'amistat encara no la tinc aquí a Àustria. Si que hi ha un company de feina en què hi confio més, però hi ha certes coses sobre les quals no hi parlo... 

I llavors hi ha la C., una amiga del "meu" home, que em pensava que ens portariem superbé, que amb el temps agafariem confiança, fariem coses juntes (o en grup) i que podriem ser amigues... Però sembla que ella sempre té alguna cosa a fer quan jo li proposo de quedar!! No dic que haguem d'estar tota la tarda juntes, però podem prendre un cafè i xerrar una estona??? 

Ara, la única cosa que ella proposa és anar a esquiar!! Perquè quan té temps lliure a l'hivern és la única cosa que fa. 

Estic una mica ofesa, perquè mai no em truca per quedar, perquè quan jo li dic de quedar no pot mai. I quan quedem no explica gairebé res de la seva vida privada (sentiments, expectatives, què fa en el seu temps lliure).  Això em fa pensar que no té cap interès en què siguem amigues. I em dol. Perquè la llista de persones a les que tinc per trucar per anar a pendre un cafè aquí es redueixen només a ella... 

Ja m'he decidit!

Ja està, ja ho he decidit... no agafo la feina. 

I em sento bé, més tranquil.la des que he près una decisió. 

Trucar a la infermera jefe aquest matí no ha sigut fàcil, perquè crec que no és fàcil dir que no. I de pas he preguntat què havia dit l'infermera responsable de la unitat intensiva aquell dia, en altres paraules, si ells estaven interessats en mi o no: i sí!!! 

Això em fa sentir bé. No vull ser repel.lent dient això, però crec que a tothom li agrada saber que l'agafarien en una feina. I el que m'ha agradat més ha sigut quan la infermera jefe ha preguntat si estaria interessada en altres feines, i evidentment he dit que si!!!! 

He tornat a la meva pau interior. Estic contenta perquè ho he provat, però aquest no era un lloc per mi. 

Schnupern

Ahir al vespre estava super nerviosa perquè avui havia d'anar a fer com "pràctiques"  (schnupern) a l'hospital, per veure si m'agradava o no. I vaig veure que quan estic sota estrés em poso molt nerviosa, i m'emprenyo per qualsevol altra tonteria... apareix aquell jo que no m'agrada, aquella part de la meva personalitat que feia temps que no hi era, perquè estava tranquila i satisfeta amb la meva vida (apart que la feina que tinc no em motiva gaire!). 

I llavors no tenia gens ni mica de ganes d'anar a l'hospital. Però finalment m'he llevat d'hora i ho he fet, amb la meva millor cara després d'una nit sense dormir gaire dels nervis... 

I haig de dir que no ha anat tant malament. He anat amb diferents companys, i he vist que hi ha bon rotllo al grup. És un grup jove (25-35 anys de mitjana) i hi ha bon rotllo. Pel que fa al contracte, vacances, horaris... tot és més o menys igual que a l'empresa on treballo... 

L'únic que canvia són el tipus de pacients: unitat intensiva. Per tant són pacients que estan en una situació crítica, i el tractament, diagnosis i cures, són molt més complexes... 

He parlat amb altres infermeres, que van començar sense haver fer la formació com infermera intensiva, i m'han dit que va ser difícil perquè hi ha molt per apendre. 

A mi el fet d'apendre no em molesta, ni em fa por, el que realment em fa por és que hagi de reanimar un pacient i que no estigui a l'altura de la situació. Perquè per sort o per desgràcia només he viscut una situació en què vam haver de córrer tots plegats... 

I no sé si em convé aquest estrés. No sé si estic preparada per aquest estrés. Tinc por que algun pacient es mori, i que jo me'n senti responsable. 

 

Estic satisfeta!!

Ja he tornat de l'entrevista... bé, de fet no ha sigut cap entrevista realment, perquè no m'han preguntat res sobre per què volia canviar de feina, o per què vull treballar en aquesta empresa! De fet encara no m'han fet mai una entrevista de debò!!

Dijous hi vaig a fer una prova, a veure si m'agrada la feina i si jo els hi agrado a ells. 

Serà  en una unitat intensiva, i per tant hauré d'apendre molt. Però això ja va amb mi!!! Estic molt emocionada i contenta, perquè sembla que tinc una altra oportunitat davant meu, i com sempre no la penso desaprofitar!!! 

Gràcies pels ànims i pel suport!!!!

El pou

Porto fent el gos tot el cap de setmana... al sofà mirant coses per internet o acabant de llegir un llibre que m'ha absorbit molt (que fa una hora he acabat!)... semblo molt tranquil.la, però no ho estic. 

Ja he preparat l'entrevista de demà. I he de dir que em sento molt més preparada que no fa un any quan buscava feina, perquè ara estic en una situació diferent: ara ja en tinc una de feina. Només vull millorar la meva situació actual. 

Tot i això ahir em vaig ensorrar i vaig plorar; i no m'agrada plorar, sobretot ara que cada vegada ho faig menys sovint. I no sé perquè vaig plorar. No crec que sigui perquè no em donin la feina. 

No és que estigui tant segura que em donin la feina, però el que vull dir és que tinc por que em donin la feina però que llavors em fotin al carrer, o que no hi hagi un bon ambient a la feina. O que la situació / feina en general em superi, i que torni a estar estressada i que torni a pensar que la vida és una merda, i que no sé perquè m'han agafat, perquè jo aquesta feina no la puc fer. 

Tinc por de tornar a caure al pou. De perdre la confiança que ara tinc en mi mateixa. Tinc por d'equivocar-me. 

Però ja sé que a vegades hem d'escollir, i jo vaig escollir enviar el curriculum. A veure com passo la nit i com va demà. 

Ja us diré alguna cosa. 

En els temps d'avui en dia...

Avui en dia, en plena modernitat, que si internet, que si electrodomèstics... i jo RENTANT A MÀ! Que la rentadora, que potser només té un any d'antiguitat, s'ha escunyat per segona vegada... i la molt llesta normalment després d'uns quants dies de repòs, torna a funcionar, i aquesta vegada ens va tornar a fer una altra jugadeta de les seves... va fer veure que funcionava quan el sogre la va voler arreglar... i al final, res de res, torna a estar de VAGA!!! 

Estic dels nervis!!

Fa dies que dormo malament, que somio sense parar, però avui a més a més estava supernerviosa!! Fa dies en què només faig exàmens de no sé quines assignatures, i els suspenc, faig errors xorres... 

Des de les 5h que ja penso en què diré quan avui trucaré per fixar un dia per l'entrevista. Teòricament avui no és cap dia important, però jo estic dels nervis!! 

No em puc imaginar com estaré el dia de l'entrevista!!!! De fet no ho entenc, perquè quan vaig anar a fer l'entrevista per la feina on estic ara no estava tant nerviosa!! 

Serà que ara hi tinc més a perdre? Hi puc guanyar més?? 

Com jo li vaig descriure al meu pare: treballaré més, cobraré igual i tindré menys vacances. Un xollo, no?

Editat: ja he trucat. Dilluns faig l'entrevista. Ja em sento un xic més relaxada!